L'Hereu Riera

Fets, i no paraules.
Aquest, el de xerrar poc i fer molt, va ser el leit motiv de la candidatura del PSC en els comicis que portarien finalment, fent carambola amb les boles republicana i ecosocialista, el candidat José Montilla a ser el president de tots els catalans, i ara, com a molt honorable President, ha vingut a torbar la pau de les nostres llars per reclamar, en la seva al·locució de Cap d’Any per la petita pantalla -i contradient, en aquesta ocasió tan especial, aquella consigna-, que Catalunya tingui un finançament millor perquè "vol seguir essent el gran motor d’Espanya". Si ell ho diu, que deu tenir informació de primera mà, segur que és així. Però la percepció que en tenim a peu de carrer, els ciutadans normals i corrents -alguns, si més no-, és tota una altra. En primer lloc, hom diria que el gran motor d’Espanya que era a Catalunya ha sigut deslocalitzat, i que els mateixos empresaris i industrials catalans l’han anat traslladant, peça a peça, cap al centre peninsular, a Madrid i la seva rodalia -que té 3 cinturons 3 de circumval·lació gratuïts, un servei de trens que funciona, allà sí, i L’Aeroport intercontinental-, atrets pels avantatges fiscals, estratègics, logístics, d’imatge i de facilitat de comunicacions -que augmentaran exponencialment amb l’AVE Gallina Blanca radial-, i que per tant maleïda la falta que li fa a l’Estat a hores d’ara el motoret de combustió català, últimament sempre a punt de fer la perla…; i per la banda dels treballadors, més aviat sembla que allò que volen és, a tot estirar, que els motors dels seus cotxes, motos o trens no els fallin i que puguin arribar sense ensurts a la feina o a casa, i puntualment, si pot ser…
I doncs mira, el president Montilla, al capdavant de l’exèrcit d’optimistes en què s’ha convertit el seu partit, diu que "és just i necessari" -com si fos a la missa del gall- que Catalunya reclami "un finançament més bo", i que amb això, una mica de "voluntat constructiva" i un petit de gasoli, tornaríem a tenir altre cop el motor en marxa i a empènyer o estirar -que no queda clar si és de tracció davantera o posterior- Espanya, com sempre…, i tan bé que ens anava, uns fent de motor i els altres de passatgers! (A un servidor li agradaria saber per què el finançament més just i el millor a què podem aspirar no ha de ser el més normal, és a dir, que Catalunya recapti els impostos dels catalans, i per què el motor català no es limita a fer rutllar bé Catalunya…; però deixarem aquestes preguntes per a un altre segle).
En resum: infinita paciència, res de queixar-se i fer el ploramiques, i a mirar el futur amb el cap ben alt, que acabem d’encetar un any nou (atenció, però, que el mes de maig en farà 200 de l’aixecament del poble espanyol contra Napoleó: haurem d’estar atents a les commemoracions i a les raons de la seva guerra de la independència…) i a l’horitzó s’albira una rotllana de germanor amb tots els pobles ibèrics molt i molt semblant a una sardana… Encara aconseguirem, a base de bon rotllo i de ser positius, que els espanyols acabin parlant en català a la intimitat de les seves llars, ai las!…
Res de victimisme, doncs. Quedem-nos amb aquella escena del final de la pel·lícula La vida de Brian, dels Monty Python: amb tots els crucificats que acompanyaven el pobre diable en la seva dissort cantant a cor i xiulant allò de "Always look on the bright side of life": mira sempre el costat lluminós de la vida..!
És que la cosa és aquesta, companys: qui no es conforma és perquè no vol.

Parole, parole, parole…

-Cara, cosa mi succede stasera?, ti guardo ed è come la prima volta
-Che cosa sei?, che cosa sei?, che cosa sei?
-Non vorrei parlare
-Cosa sei?
-Ma tu sei la frase d’amore cominciata e mai finita
-Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai…
-Tu sei il mio ieri, il mio oggi
-Proprio mai
-È il mio sempre, inquietudine
-Adesso ormai ci puoi provare/ chiamami tormento dai, già che ci sei
-Tu sei come il vento che porta i violini e le rose
-Caramelle non ne voglio più
-Certe volte non ti capisco
-Le rose e violini/ questa sera raccontali a un’altra,
violini e rose li posso sentire/ quando la cosa mi va se mi va,
quando è il momento/ e dopo si vedrà
-Una parola ancora…
-Parole, parole, parole…
-Ascoltami
-Parole, parole, parole…
-Ti prego
-Parole, parole, parole…
-Io ti giuro…
-Parole, parole, parole, parole parole soltanto parole, parole tra noi
-Ecco il mio destino, parlarti, parlarti come la prima volta
-Che cosa sei?, che cosa sei?, che cosa sei?…
-No, non dire nulla, c’è la notte che parla
-Cosa sei?
-La romantica notte
-Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai…
-Tu sei il mio sogno proibito
-Proprio mai
-È vero, speranza
-Nessuno più ti può fermare/ chiamami passione dai, hai visto mai
-Si spegne nei tuoi occhi la luna e si accendono i grilli
-Caramelle non ne voglio più
-Se tu non ci fossi bisognerebbe inventarti
-La luna ed i grilli/ normalmente mi tengono sveglia/
mentre io voglio dormire e sognare/ l’uomo che a volte c’è in te quando c’è/
che parla meno/ ma può piacere a me
-Una parola ancora…
-Parole, parole, parole…
-Ascoltami
-Parole, parole, parole…
-Ti prego
-Parole, parole, parole…
-Io ti giuro…
-Parole, parole, parole, parole parole soltanto parole, parole tra noi
-Che cosa sei?
-Parole, parole, parole…
-Che cosa sei?
-Parole, parole, parole…
-Che cosa sei?
-Parole, parole, parole…
-Che cosa sei?
-Parole, parole, parole, parole parole soltanto parole, parole tra noi

[Mina & Alberto Lupo, 1971]

El diàleg entre els dos membres de la parella de fet (no de paraules, i encara menys quan un d’ells no parla ni entén la llengua de l’altre) que formen Espanya i Catalunya hauria de ser enriquidor, i estar a la base de la relació. Però en els tres segles que fa que dura, aquest diàleg, com que mai ha estat de tu a tu, mai ha sigut ni fluid ni enriquidor, sinó font permanent de malentesos, i la tossuderia i prepotència castellana l’han convertit sense remei en un diàleg de besucs, que només pot acabar d’una manera: tard o d’hora algun d’ells haurà de pronunciar l’última paraula, només una: ADÉU!
¿Quin dels dos serà, el que farà el pas: el que parla poc i baixet, o el que crida molt i sordeja com una perola? S’admeten apostes…