Posar límits als bons propòsits
Ara toquen els bons propòsits.
Almenys aquells que pertanyen a l’àmbit de les qüestions
més personals, perquè les qüestions relacionades
amb carrera, estudis o treball, per bé o per mal per aquestes
dades ja estan generalment en marxa i hauran d’esperar com a mínim
d’un nou curs per ser modificades. També sobre les primeres el
marge de maniobra no deixa de ser més reduït del que ens
pensem.
Aquesta és la paradoxa del món
modern i sobretot de la nostra generació. Ens han fet creure
que tot és possible, que juguem amb marges de decisió
infinits, que les possibilitats d’esdevenir allò que volem ser
estan allà esperant-nos i que l’únic que cal fer es
atrapar-les. Si estem grassos, ens podem aprimar en un obrir i tancar
ulls; si som lleigs tenim la corporació dermoestètica
apunt perquè li diguem com ens agradaria ser; si no som
plenament feliços amb la parella, es parla, es talla quedem
com amics i passem pàgina; si volem aprendre llengües
tenim multitud d’acadèmies, classes privades i mètodes
revolucionaris per compensar aquesta mancança imperdonable;
que somniem amb una casa en propietat, les caixes donen hipoteques
amb una facilitat prodigiosa (o sospitosa) ; qualsevol cosa és
possible, ja saps ?open your mind…?
És una sort poder viure en un
món així, i el que m’estranya és que la
infelicitat o el malestar estiguin tan de moda, i la venda de
pastilles i teràpies de tot tipus un mercat emergent. Em
pregunto si a més d’ensenyar-nos totes les possibilitats no
caldria també fer esment als límits. Ho sento ja sé
que amb això puc ser un heretge, però sóc dels
que crec que els límits físics i psicològics
existeixen. Fins i tot una cosa tan objectiva com el temps ho és
de limitada, i amb ell també la vida que s’escorre.
Comença el 2007. Es clar que he
fet bons propòsits, però el primer és
conéixer i acceptar la pròpia limitació, i el veure
precisament en ella un món de possibilitats que criden: més
a fer forat en una direcció que no pas a obrir multitud de
finestres; més a la qualitat que a la quantitat; més a
l’autonomia que no pas a una vida pendent de modes i opinions; més a seguir els propis somnis, sovint força més revolucionaris, que a viure i seguir els somnis manllevats de la publicitat. La
vida és realment fantàstica quan no està sotmesa
a la multitud de predicadors de possibilitats impossibles que amaguen
darrera cada anunci la llavor d’una petita-gran frustració.
(Perdó pel sermó però
és que en tenia ganes, saturat com estava de la publicitat
d’aquests dies. Què tingueu un bon any!!)