El dret a l’autodeterminació

Arrel de la bomba d’ETA i de la ruptura del procés de pau
s’han dit moltes coses, i encara matisades pel fet que estàvem
en festes i el soroll mediàtic era més fluix que
l’habitual. Entre les lamentacions moltes han destacat la
incapacitat de Batasuna per liderar un procés sense la tutela
de la banda terrorista, i més concretament per la manca de
lideratge d’Arnaldo Otegi de qui s’ha dit que ja no pinta res. És possible que això sigui cert. He trobat però a faltar una crítica a fons de com s’han dut les coses des del costat del
govern.

Qui ha tutelat la negociació del
govern Zapatero? És que aquest ha manifestat un lideratge
capaç de sostreure’s a la pressió tan del sector més
ultra de l’AVT, del PP, o dels mitjans de comunicació afins? La responsabilitat
de Zapatero, la mateixa que va tenir en la qüestió
de l’Estatut, ha estat
obrir possibilitats i expectatives i veure’s incapaç de dur-les a terme.
Prometre aprovar el text de l’Estatut que havia de sortir del
Parlament i després espantar-se davant la davallada uns quants
punts en la intenció de vot; obrir un procés de pau i
ser incapaç de realitzar una oferta sòlida que permetés
una sortida digna a una banda atrapada i a un món
il.legalitzat que desitja majoritàriament fer política.

Si Otegi no és Gerry Adams,
Zapatero no és Blair. Zapatero no compta ni amb la
personalitat ni amb el carisma, ni amb el suport popular necessari
per fer allò que sap és la única forma de què
el procés de pau culmini amb èxit: reconèixer
finalment l’existència de nacions dins l’Estat espanyol, i
reconèixer en conseqüència el dret d’aquestes
nacions a esdevenir en el futur si així ho desitgen els seus
habitants, estats independents. No s’hi val a dir que ja voldrien
els irlandesos del Nord tenir l’autonomia de la Gran Bretanya que
tenim bascos i catalans, perquè això és trampa.
Als irlandesos del Nord se’ls hi ha reconegut solemnement des de
Downing Street la possibilitat que en el futur puguin esdevenir
independents o annexionar-se a la resta d’Irlanda, això no ho
tenim ni bascos ni catalans.

Un reconeixement així, i
comptant amb un Estat espanyol en procés de renacionalització,
només serà possible si hi ha un líder que deixa
de ballar la ienca i comptant amb un suport parlamentari ampli es
decideix a donar el pas. Això de moment no sembla possible i
la situació torna a quedar estancada.

És per això que la
reivindicació al dret d’autodeterminació que crec que
es va expressar d’una manera clara en la manifestació de
febrer a Barcelona hauria de ser un dret que estigués en l’horitzó
de totes les reivindicacions sobiranistes. D’una manera pacífica,
decidida i constant fins l’esgotament. Amb el país basc tenen
l’excusa de la violència, amb Catalunya aquesta excusa no hi és.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.