Espai de Dissidència

Chris Ealham, Vivir la anarquia, vivir la utopia. José Peirats y la historia del anarcosindicalismo español. Alianza, Madrid, 2016, 338 pp.

Una de les figures més transcendents del moviment llibertari és Josep Peirats Valls (Vall d’Uixó, 1908 – Borriana, 1989), i encara que de les més conegudes, no prou divulgada o entesa. Potser aquesta no és l’expressió correcta: Peirats encara no gaudeix del (re)coneixement públic en tant que referent intel·lectual que els seus mèrits avalen. Malgrat ésser un dels historiadors essencials del segle XX el seu bandejament es correspon per la doble discriminació d’haver format part del moviment llibertari i per la seva extracció proletària. Els historiadors i escriptors autodidactes no són admesos pels cànons fixats per una acadèmia de dubtosa neutralitat científica i nul·la parcialitat política.

Malgrat tot, la mateixa historiografia que ignora, silencia o difama deliberadament l’anarquisme, no podria comprendre’l sense els rigorosos i honestos treballs com el de Peirats, autor d’una obra de referència, La CNT en la Revolució Espanyola, traduïda a diversos idiomes, escrit en l’exili i entremig diverses dificultats materials i accés d’arxius, i tanmateix, una eina indispensable per als historiadors de les dues darreres generacions. Peirats és un intel·lectual de referència, autor de diversos assaigs teòrics, obra historiogràfica, incursions en la ficció, i sobretot, autor d’una ingent tasca periodística com a redactor, editor, director, editorialista d’una premsa llibertària que amb escassos mitjans solia obtenir un producte solvent.

Tanmateix, les biografies no serveixen per destacar les virtuts o abordar els defectes de personalitats concretes, sinó que ens han d’ajudar a situar l’individu en el seu context, a exposar-nos les contradiccions, les eleccions encertades o errades, d’explicar-nos la història des dels ulls concrets d’una persona sotmesa a la pressió del seu temps. En altres paraules, una biografia ens ha d’acostar als molts perquès d’una història que mai és lineal ni simple.

La primera característica de Peirats és la seva procedència. El valencià és un immigrant rural que es forja a Barcelona des de la perifèria física (Hostafranchs) i social (treballador de bòbila i proletari autodidacta). Com tants altres milers d’anarcosindicalistes passa de l’opressió a una fase de presa de consciència, autoformació, autoperfeccionament, i a fer del sindicat un espai d’aprenentatge i incorporació social a un projecte global de justícia social: allò que en el context concret se’n diu “Revolució”. Pel camí, el biògraf (que fa servir bona part del més de miler de planes autobiogràfiques del biografiat), ens ajuda a comprendre la interacció amb diversos fenòmens socials (la socialització de la classe obrera barcelonina), política (el pistolerisme, la dictadura, la República, la Revolució, la resistència, l’exili i el difícil retorn durant la limitada Transició), sindical (els debats, les tensions, les escissions i disputes dins el món llibertari), cultural (les xarxes d’escoles llibertàries, l’univers periodístic i editorial anarquista, els debats intel·lectuals, l’autodidactisme,…). Amb tot plegat, Ealham ens permet fer una composició que no actua com a biografia, sinó (afortunadament) com a relat de la formació, creixement, esclat i decadència del món anarcosindicalista del segle XX, un relat potent, molt ben documentat i narrat.

Obres com aquesta és la que permet a una societat històricament anestesiada, a disposar d’una radiografia prou explícita per comprendre’s millor a sí mateixa.

Afortunadament la tradició biogràfica s’està implantant en la historiografia catalana, i molt especialment la relacionada amb el moviment anarquista. Bé, de fet, la tradició memorialística en aquest darrer àmbit era ben estesa. En tot cas, el que resulta d’agrair és que la historiografia acadèmica hagi optat per penetrar en aquest espai deliberadament ignorat, perquè precisament són sovint les biografies les que permeten una millor comprensió dels fenòmens històrics. I obres com aquesta és la que permet a una societat històricament anestesiada, a disposar d’una radiografia prou explícita per comprendre’s millor a sí mateixa.

L’historiador Chris Ealham (Kent, 1965) és un dels millors coneixedors del món llibertari, especialment de Barcelona, a la qual hi dedicà una modèlica tesi doctoral, (La lucha por Barcelona, classe, cultura y conflicto, 1898-1937, Alianza, 2005), ha elaborat una interpretació històrica sobre el fenomen revolucionari de gran influència entre la nova fornada d’investigadors. Anteriorment cotraduí i edità la principal obra de Peirats a l’anglès (The CNT in the Spanish Revolution, The Meltzer Press). Tot plegat, l’avala per disposar d’una millor comprensió i interpretació de l’època i del personatge. La seva intensa relació amb els personatges històrics del moviment i amb bona part de la colla d’historiadors que ens dediquem a aquest àmbit que tants escassos avantatges ens raporta en la nostra trajectòria acadèmica, també permet que Ealham disposi de prou sensibilitat per fer una aproximació sincera i sensible a aquesta temàtica tan poc present en el món universitari. Tanmateix, Ealham, malgrat tot, no deixa de ser un historiador acadèmic amb un “background” prou potent per projectar aquest relat que el mateix Peirats pretenia compartir amb una societat que, a partir de 1975 opta per esborrar de la memòria col·lectiva, la idea que és possible un altre món més just des de la capacitat d’autoorganització, des d’una actitud crítica amb el poder, des de la voluntat de construir espais al marge del poder. Més o menys, es tracta de completar amb més continguts, exposats d’una manera més sistemàtica i ordenada, les idees d’un Salvador Seguí assassinat prematurament.

Mentrestant, el llibre,  (per cert, molt ben escrit) suposa una excel·lent biografia, molt en la línia de les publicades per Paul Avrich o George Woodcock.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!