Tal com m'imaginava, vistos els autors que estaven convidats, la sessió del dimarts passat a l'Ateneu Barcelonès dedicada a parlar de dietaris amb Gemma Lienas i Àlex Susanna (vegeu aquí) va ser un èxit rotund.
(Vegeu aquí al costat i en els arxius del final d'aquest apunt les magnífiques fotografies que va fer la Carme Esteve)
Jo -encarregat de moderar el diàleg- en vaig sortir molt content... (n'hi ha més)
Si les previsions es compleixen avui, 2 de febrer, és el primer dia que podreu trobar a les llibreries "Memòria d'uns ulls pintats", la primera experiència en el camp de la novel·la del cantant i músic Lluís Llach.
Els bons amics de Vilaweb em varen demanar que escrivís un comentari sobre el llibre que va aparèixer publicat en el portal esmentat el diumenge passat (vegeu-lo aquí). Avui, que ja podreu fer-vos amb el llibre, reprodueixo el que vaig escriure. És una novel·la que us recomano i, per tant, espero que ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo.
Memòria d'Amic i Amat
No és un començament gaire ortodox, ja ho sé, però abans d’entrar a comentar aquest llibre crec que em pertoca fer un petit exercici de “mea culpa”...
Demà passat, dimecres 1 de febrer, a dos quarts de vuit del vespre l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ens convoca a una nova sessió del cicle "Tritextuals" a l'Aula Josep M. de Sagarra de l'Ateneu Barcelonès.
Els objectius d'aquest cicle és posar en contacte diversos autors perquè dialoguin entre ells i amb el públic assistent sobre un tema o un gènere literari... (n'hi ha més)
D'un temps ençà cada setmana m'arriba un regal en forma de missatge electrònic. Me'l tramet l'escriptor Jordi Llavina -de fet, el rebo jo i una llarga sèrie de gent que formem part de la seva llista de correu- i és la imatge en pdf de la pàgina del diari de Vilafranca del Penedès "El 3 de vuit" on cada dijous apareix la seva secció "Tabac de regalia. El dietari de Jordi Llavina".
No és pas ara la primera vegada que parlo en aquestes Totxanes de Llavina. És un autor encara jove (Gelida, 1968) però amb una sòlida bibliografia ja al seu darrere (vegeu-la aquí) que inclou narrativa, novel·la, poesia i algun llibre de caire recopilatori (crec recordar-ne un sobre la poesia de l'experiència de fa molts anys, segurament quan començava, que no sé per què no apareix en el Qui és qui).
Llavina és un autor que m'interessa. Val a dir que no em provoca... (n'hi ha més)
Aprofitant que aquests dies el personal es dedica a comprar llibres per regalar i per ús propi dedicaré l'apunt d'avui a un llibre força especial.
Mireu si ho arriba a ser, d'especial, que resulta que és un llibre que no he llegit i que, tanmateix, no vaig dubtar gens a incloure'l dies enrere en la llista dels llibres de 2011 que em semblaven més recomanables (vegeu-la aquí).
Més exactament hauria de dir que fins ara n'he llegit la introducció i el primer capítol. I és així perquè el text de què parlo -"El llibre de l'any", de Vicenç Pagès Jordà (Empúries)- ha estat concebut pel seu autor amb unes regles pròpies que faríem molt bé tots plegats de seguir-les.
Ja em perdonareu, però com que hi ha confiança i l'apunt és una mica llarg deixo els preàmbuls i vaig directament per feina: NARRATIVA * "Jo confesso", Jaume Cabré (Proa) (vegeu aquí) * "Primavera, estiu, etcètera", Marta Rojals (La Magrana) (vegeu aquí) * "L'últim dia abans de demà", Eduard Márquez (Empúries) (vegeu aquí) * "Maic", Tina Vallès (Baula) (vegeu aquí) * "L'home de la maleta", Ramon Solsona (Proa) (vegeu aquí) * "Els castellans", Jordi Puntí (L'Avenç) * "L'home del sac (reedició)", Màrius Serra (Bromera) (vegeu aquí) * "Armènia en prosa i vers", Óssip Mandelstam (Quaderns Crema) * "Llibertat", Jonathan Franzen (Columna) * "El temple del Pavelló Daurat", Yukio Mishima (Amsterdam) (n'hi ha més)
Ja he explicat en diverses ocasions (vegeu aquí) la meva tirada a fer llistes (*) de les coses més insospitades (carn de psicoanalista, no cal que m'ho digueu que ja ho sé). Per això, quan vaig veure l'anunci d'un llibre que contenia "142 llistes imprescindibles per organitzar-se millor el dia a dia" em vaig dir: "Joan, aquest llibre l'han fet pensant en tu". I me'n vaig anar corrents a comprar-lo.
El llibre es diu "El mètode checklist" i, efectivament, és una petita meravella que aplega llistes sistematitzades de coses necessàries a tenir en compte en àmbits de la nostra vida tan diversos com els viatges, la sexologia, les recomanacions culturals, la vida familiar, la salut o l'economia, entre molts altres.
Les autores de la idea són dues senyores de les quals no tenia fins ara cap notícia però que després de llegir les seves presentacions en el llibre... (n'hi ha més)
L'A. i jo tenim previst visitar demà el Museu de la Vida Ruralde l'Espluga de Francolí. Una visita que ens fa molta il·lusió i sobre la qual auguro un proper apunt.
Els bons amics del departament de difusió m'han fet arribar un documental informatiu que tenen a YouTube sobre el Museu que m'ha semblat excepcional. Hi sentireu la veu del poeta Joan Margarit recitant Borges i poemes propis i un fragment de "Memory of my Father", del poeta irlandès Patrick Kavanagh, recitat per Ruth Somalo.
Us reprodueixo a continuació el poema de Kavanagh: (n'hi ha més)
Estic treballant en un encàrrec sobre la figura de Joan Triadú en la seva vessant de pedagog. Això m'ha portat a repassar, entre altres papers i publicacions, el dietari que va escriure entre els anys 1938 i 1940 a Granollers, el seu primer destí després d'obtenir el títol de mestre.
El text va restar inèdit fins ara fa deu anys que Proa el va editar amb el títol "Dies de memòria 1938-1940. Diari d'un mestre adolescent"... (n'hi ha més)
Una seguidora d'aquestes Totxanes m'escriu per comentar algunes de les coses que escrivia en el meu apunt d'ahir.
Em diu que la manca de notícies sobre el futur del suplement de llibres de l'Avui, al qual jo feia una breu referència, potser indica que el futur desitjable per a la crítica dels llibres ja no passa pel reducte d'unes pàgines especials cada setmana a les quals fins ara ens havíem acostumat. (n'hi ha més)
Camí de la feina, havent dinat, m'aturo un moment a l'FNAC de la plaça de Catalunya i pujo a la planta dels llibres i els discos a fer-hi una ullada. Tot just desembarcar de l'escala mecànica, a la segona planta, entro en la zona de recepció on es desplega la gran estesa dels llibres que l'establiment considera més destacables. Com no podia ser altrament, hi veig unes quantes piles de "Jo confesso", en les dues versions -català i juleio- que fins ara han sortit al carrer. (n'hi ha més)
A finals de maig de 1991 Edicions 62 va publicar "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", l'últim llibre de Montserrat Roig. Jo, com sol ser habitual amb els crítics, vaig rebre el llibre uns quants dies abans de la seva sortida al carrer. Això em va permetre llegir-lo amb temps i preparar bé el meu comentari. Pocs dies després -el 22 de juny- el suplement de Cultura de l'Avui el va publicar.
Abans d'ahir, mentre fullejava "Digues que..." vaig trobar dintre del llibre una fotocòpia de l'article. L'he llegit i m'ha semblat que avui, vint anys després de tot allò, el millor que podia fer era copiar-lo sense cap més comentari amb la no gens secreta intenció que serveixi per engrescar a futurs lectors de Montserrat Roig. (n'hi ha més)
Ho vaig escriure fa un parell de dies en el meu espai a Twitter i ara ho repeteixo aquí: Després de les traduccions que Joan F. Mira va fer de la Divina Comèdia i dels Evangelis, o després dels Assaigs de Montaigne, traduïts per Vicent Alonso, i de l'Odissea, signada també per Joan F. Mira -rabiosa novetat d'aquesta setmana-, qui no llegeixi clàssics en català és, senzillament, perquè no voldrà.
Sortosament la llista no s'acaba aquí. Cal afegir-hi la traducció dels Cants de Leopardi, feta per Narcís Comadira, La descripció del món, de Marco Polo, traduïda per Manuel Forcano, i les dues operacions actualment en marxa encaminades a traduir íntegrament la "Recherche" de Marcel Proust: l'una a càrrec de Josep Maria Pinto i l'altra de Valèria Gaillard. Sense oblidar la recent i molt recomanable iniciativa d'Editorial Barcino amb la col·lecció Amics dels Clàssics (vegeu aquí).
Avui, diada de la Mare de Déu del Pilar, és l'aniversari del trist moment que a Amèrica varen descobrir España i van experimentar en pròpia pell quin pa s'hi donava, amb aquella caterva.
Com que -a part de felicitar les nostres amigues i conegudes que es diguin Pilar- els catalans avui no tenim res a commemorar ni a celebrar m'ha semblat que el millor que aquest Bloc podia fer és, per una banda, emetre un apunt com qualsevol altre dia normal i, per l'altra, invocar la bona literatura i posar-nos en mans del mestre Tísner, que ens va deixar una versió insòlita -i capgirada- del "Descubrimiento" a la seva novel·la "Paraules d'Opòton el vell" (vegeu aquí), escrita el 1968.
Llegir una novel·la de Jaume Cabré vol dir tenir la certesa que, tard o d'hora, el món de la música irromprà amb força per complementar i enriquir les virtuts literàries del text. I en aquest sentit "Jo confesso", una història trenada al voltant d'un home i d'un violí, n'és un exemple clamorós.
El passat diumenge, mentre preparava la conversa pública que dos dies després vàrem fer Cabré i jo a la seu de l'Òmnium Cultural se'm va ocórrer de demanar-li que em fes una llista dels temes musicals que estan relacionats amb "Jo confesso". Ja sigui perquè apareixen en la novel·la, perquè poden servir de fons per a la lectura o perquè el varen acompanyar mentre l'escrivia.
De tot el qüestionari aquesta va ser l'única pregunta que li vaig avançar per tal que pogués preparar la resposta amb temps. L'endemà vaig rebre un llarg correu que reprodueixo fragmentàriament per no allargar... (n'hi ha més)
Si tot es desenvolupa segons les previsions i res no ho esguerra, demà a aquestes hores estaré xerrant amb Jaume Cabré a propòsit de la seva nova novel·la "Jo confesso" -que a mi (vegeu aquí) m'ha agradat molt- en un acte públic que ha organitzat Òmnium Cultural.
Les dades concretes de la trobada les trobareu en el document que he penjat al final d'aquest apunt. Per si us fa mandra obrir-lo us avanço que començarà puntualment a dos quarts de vuit de la tarda, que es farà a la seu barcelonina de l'entitat, al número 276 del carrer Diputació, i que l'accés serà lliure amb l'única limitació, suposo, que imposi la capacitat de la sala d'actes.
No cal dir que ja he preparat la bateria de preguntes que tinc previst de formular al mestre Cabré tot i que, lògicament, no descarto que en el transcurs de la conversa s'obrin temes nous i, per tant, compto que la improvisació també tindrà la seva part de protagonisme. (n'hi ha més)
Aquests dies he exposat la idea un parell de vegades a través de piulades a Twitter -aquest imperi de la fugacitat, la concisió i la immediatesa sobre el qual parlava amb molt de trellat dies enrere Manuel Cuyàs (vegeu aquí)- però com que en això del 2.0 la meva presència és encara molt modesta (360 seguidors en el moment de preparar aquest apunt), un minut després de penjar-la ja li havien caigut al damunt... (n'hi ha més)
El títol que m'he empescat per a aquest apunt d'avui vol ser un joc de paraules fet a partir del nom de dues petites editorials de casa nostra -L'Avenç i Acontravent- que m'han fet arribar la seva programació fins a finals d'any. Un joc de paraules que, ai las, esdevé metàfora de la situació editorial en llengua catalana a casa nostra.
He qualificat L'Avenç i Acontravent com a editorials "petites" i, certament, no he mentit si ens hem de limitar als aspectes relacionats amb el seu volum empresarial. Però em sembla just dir que, contra el que semblava fa uns anys quan es van produir els grans moviments de concentració editorial que tots coneixem, s'ha mantingut un excel·lent microclima de petites i mitjanes editorials de les quals aquestes dues (i La Campana, Pagès, Quaderns Crema, Ara Llibres, Bromera i moltes més que involuntàriament em deixo) són un bon exemple. (n'hi ha més)
Del "Cançoneret de Ripoll", (Empúries, 1986), de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993):
Enyore un temps que no és vingut encara com un passat d'accelerada lluita, de combatius balcons i d'estendards, irat de punys, pacífic de corbelles, nou de cançons, parelles satisfetes, el menjador obert de bat a bat i el sol entrant fins al darrer racó. Em moriré, però l'enyore ja, aquest moment, aquest ram, aquest dia, que m'ha de fer aixecar de la fossa veient passar la multitud contenta.
El passat dijous al migdia Vilaweb va penjar aquí el meu comentari sobre "Jo confesso", la nova novel·la de Jaume Cabré, i avui encara el podeu consultar a Vilaweb Lletres.
Tal com us vaig anunciar, però, avui us reprodueixo íntegre el mateix text. Espero que us agradi i us animi a fer-vos amb el llibre... i llegir-lo, és clar. El Mal, el Mal, que sempre recomença...
Un consell abans que res: si sou dels que tenen tirada cap a la mitomania fareu santament d’anotar-vos la data de l’1 de setembre de 2011 com la de l’aparició d’un llibre del qual se’n parlarà molt i durant molt de temps. Em refereixo a “Jo confesso”, de Jaume Cabré, una novel·la cuinada a foc lent –marca de la casa- que ha mantingut ocupat el seu autor durant vuit anys: els que van des de finals de 2003 –poc abans de la publicació de “Les veus del Pamano”- fins ara mateix. (n'hi ha més)
