Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

L’invencible Rodri

La primera cosa bonica del dilluns 8 d’abril de 2024 és l’invencible Rodri, centrecampista español del Manchester City que porta 65 partits seguits sense perdre i que és portador d’un secret. Rodri ha establert un rècord a la Lliga anglesa de futbol. Hi haurà qui dirà que quin descobriment, si juga amb els millors; però n’hi haurà prou de dir-li què és el que passa quan el City juga sense ell: de cada tres partits en perd un. Qualsevol que tingui ulls a la cara s’adonarà que l’eix de l’equip són ell i Stones. De fet, el vaticini de Guardiola quan es va enfrontar a l’Inter a la Champions va ser: ‘Reforçaré la posició de Stones i aleshores Rodri…’ Ho va encertar i el seu equip va guanyar. Però hi ha més.

A Rodri no el trobareu en cap xarxa social: les detesta perquè pensa que només serveixen per fer coses en base al què diran els altres. I juga amb la samarreta per dintre dels pantalons. Davant d’això és evident que es tracta d’un alien vingut del passat, d’un futbol més sa i una humanitat menys estúpida, com un Bulgarelli 2.0 (*). Cap nostàlgia, només el plaer de veure que el temps no ho arrasa tot, que no tothom s’hi adapta i que, certament, els millors no perden mai.

(*) Durant la dècada dels 60’s Giacomo Bulgarelli (vegeu aquí) va ser un jugador mític del Bolonya, l’equip de la ciutat on va néixer Romagnoli.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La cura contra la infidelitat

La primera cosa bonica del dimarts 9 d’abril de 2024 és una cura contra la infidelitat. Llegiu la novel·la d’Isaac Bashevis Singer “Enemies, a Love Story” i veureu com se us passaran les ganes. En alguna plataforma corre una sèrie titulada ‘Infidels’ en la qual s’expliquen tots els patiments de qui traeix.

Mai tant, però, com els que turmenten Herman Broder (*). L’altre dia vaig comprar el llibre a l’estació de Milà i en el trajecte fins a Roma vaig llegir-ne la meitat. Si hagués pogut hauria empalmat fins a Fiumicino per agafar un vol a New York i anar a salvar, encara que fos a bufetades, el pobre protagonista. Durant la invasió nazi de Polònia perd la dona i es casa amb la pagesa que li va salvar la vida amagant-lo en el seu graner. Amb ella emigra a Amèrica. Allí té una amant fixa amb la que es relaciona fingint viatges de feina i amb la qual acaba mantenint una convivència estable, amb sogra inclosa, fins que s’hi casa. Just en aquell moment reapareix la primera muller, que ha sobreviscut. Les altres dues estan embarassades.

La lectura esdevé fatigant. Devastadora. Més que un final prematur. És, però, una gran novel·la basada en una dita jueva segons la qual deu enemics no aconsegueixen provocar en un home tants mals com els que ell mateix és capaç de provocar-se.

(*) Protagonista de la pel·lícula que es va fer inspirada en aquest llibre (vegeu aquí).

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Woody go home

La primera cosa bonica del dimecres 10 d’abril de 2024 és l’estrena (finalment!) a Amèrica de l’última pel·lícula de Woody Allen, rodada i finançada a l’estranger —a França, més concretament— a causa d’un ostracisme injust. ‘Coup de chance’ (*) es projecta als Estats Units només a tretze sales.

I a New York, a la seva New York, en un únic cinema, el Quad, una antiga sala d’art i assaig renovada de fa poc. L’han volgut marginar, evidentment, per una raó no menys evident: les acusacions d’abús a la seva filla Dylan avalades per Mia Farrow i el seu fill Ronan.

Cap prova irrefutable, però. Cap sentència que ho certifiqui. No estem parlant de Roman Polanski, però tant és. No deixa d’estranyar que sobre la base d’una absència de condemna es permeti a algú presentar-se a la cursa per a la presidència i a un altre se li negui la possibilitat de rodar cap pel·lícula, però és així. Que d’uns anys ençà tota la filmografia de Woody Allen (‘Coup de chance’ inclosa) giri al voltant del tema de la culpa i dels cops de l’atzar que la posen al descobert o la deixen impune, és un altre discurs. Però la justícia habitualment es fa als tribunals. I el seu proper film, el 51è, a l’exili.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’amic retrobat

La primera cosa bonica del divendres 12 d’abril de 2024 és retrobar un amic, un que no hagis vist en els darrers deu anys i que abans tampoc l’haguessis freqüentat gaire per bé que la qualitat de les trobades compensava sempre la quantitat. Tenia raó Mihajlovic quan deia que després dels cinquanta anys és difícil fer nous amics, cosa que no significa que no continuïs picant damunt dels mateixos claus. Repassa la llibreta d’adreces i atura’t en una que et porti un record plaent. Tria algú amb el qual puguis tenir la mateixa llibertat que tens amb els estranys i la mateixa franquesa que comparteixes amb els teus germans. I no dubtis. Citeu-vos a la ciutat on us vàreu conèixer abans que marxéssiu en direccions oposades. Agafeu-vos un dia lliure siguin quines siguin les vostres activitats quotidianes. Lleugers. Escolta’t mentre dius en veu alta coses que només reserves a la teva intimitat quan estàs corrent, nedant o passejant. Descobriu que no tota la filosofia que heu estudiat ha estat inútil: renaixerà en un pensament, en una frase que us ajudarà a fer la tria encertada. Un trajecte moral, l’àncora de la justícia, l’alè de la mare, desprendre’s de tot, les fugues cap endavant, la maleïda melancolia entesa com l’alegria d’estar tristos i un projecte pels propers deu anys: mirar d’acostar-vos a aquell que volíeu ésser. Una gran ambició. Rectes paral·leles que es troben. Una geometria euclidiana feta a mida: cap postulat, cap veritat ‘a priori’; només els corol·laris, que són les conseqüències de les demostracions.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!