(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Des de que l’Imperi Austrohongarès li concedís, l’any 1719, el rang de Port Franc, la ciutat de Trieste ha estat un dels punts més importants d’entrada de cafè a Europa. Això va fer que desenvolupés una notable cultura cafetera fins al punt que no és gaire exagerat afirmar
–Perdoni, m’he adonat que vostè no compra mai El Periódico. I això que també es publica en català. –Ja m’agradaria, ja. Però el metge me’l va prohibir fa uns quants anys. –Li va prohibir que llegís El Periódico? Per què? –Per mantenir intacta la meva salut mental. Però no és pensi que va ser només
Llegeixo en el compte de Facebook de la poeta Dolors Miquel un text que descriu l’origen dels noms dels vuit vents principals i recordo com, ara fa tres setmanes, vaig veure’ls indicats en el petit monòlit que hi ha a la punta del Molo Audace de Trieste. Aquell dia, com cada vegada que he de recordar
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Sempre he pensat que una manera molt eficient de saber com han funcionat els mecanismes de poder en una ciutat és fixar-se en l’arquitectura que exhibeixen els seus carrers. Sé que ara faré una simplificació molt barroera, però espero que me la passeu: per pintar una obra
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Divendres 4 d’abril, quarts de set del vespre. Fa un parell d’hores que ens hem instal·lat a l’hotel i ara ens disposem a tenir el primer contacte amb els carrers del centre de la ciutat. Amb l’animació pròpia del cap de setmana tot just estrenat els triestins
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Ja he esmentat el bon amic Joan T. en un dels primers apunts d’aquesta sèrie. Va ser ell qui em va dir que entre Barcelona i Trieste hi havia una línia de vols regulars amb la companyia Ryanair i, de fet, va ser a partir d’aquesta conversa
Quan algú em pregunta quin és el diari que segueixo amb més fidelitat (fins al punt de ser-ne subscriptor en paper i digital) la meva resposta és ràpida i carregada d’orgull: El Punt Avui. I quan em demanen que expliqui els motius d’aital fidelitat em remeto a portades com aquesta del 18 de juny de
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Amb el Raimon i la Cristina vàrem aprendre a preparar un viatge i a dosificar les forces per gaudir-lo al màxim. A no voler cremar-ho tot en una sola visita, per entendre’ns. La nostra experiència d’aquell primer viatge a la Toscana va quedar descrita en un apunt
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Ja he explicat en alguna altra ocasió que el nostre debut italià va ser un regal dels Reis d’Orient. Un regal de reis en sentit literal però també, vistos els resultats, en sentit metafòric. Uns Reis summament generosos i savis als quals els nostres fills varen escriure
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Hi va haver un moment en què aquell vague desig que teníem l’A. i jo d’anar algun dia a Trieste va començar a adquirir forma sòlida i tangible. Un moment que té data i lloc molt concrets. Va ser el 20 de novembre passat a la llibreria
(De fet, la sèrie va començar aquí fa uns quants mesos) Acabem de passar sis dies a Trieste. Sis dies –m’apresso a dir-ho– extraordinaris, de difícil oblit. El novembre de l’any passat ja vaig escriure un primer apunt (aquest) en el qual parlava del nostre interès per visitar la ciutat. Ara, ja tornats, és el
Els premis literaris i les absències de 2024 (Article publicat a la revista Serra d’Or, 783. Març 2025) 2024 ha estat un any carregat d’aniversaris significatius: hem commemorat el segle i mig del naixement de la promotora cultural Isabel Llorach, els cent anys dels naixements de Vicent Andrés Estellés i Montserrat Vayreda i de les
Una Gata Maula especialitzada en traduccions. (Article publicat a Vilaweb el dimecres 26 de març de 2025) (vegeu-lo també aquí) Fins no fa gaire un dels requisits que determinaven la qualitat d’una traducció —a part, és clar, de la solvència del traductor, tant en la llengua de sortida com en la d’arribada— era que la
Com cada any per aquestes dates -és a dir, vigílies de Sant Jordi– la feina se m’acumula i fa que la meva producció d’apunts en aquest Bloc baixi en picat. Em passa tots els anys i aquesta vegada diria que amb una mica més d’intensitat (combinat, ai las, amb el fet inevitable que cada any
Com cada 21 de març les Totxanes recorden que el primer dia de la primavera és també –tal com va declarar la Unesco el 1999– el Dia Mundial de la Poesia. L’obra triada enguany per celebrar la festa a casa nostra continua la tònica iniciada el 2020 quan, amb motiu de l’Any Josep Carner, no