Dies enrere algú em va comentar que aquesta Setmana Santa tenia previst de fer un viatge a les illes Açores, un arxipèlag format per nou illes perdudes enmig de l’Atlàntic (vegeu aquí) que administrativament són territori portuguès, i em va preguntar si a casa, que es veu que tenim fama de gent viatgera, teníem cap
‘El violinista’ és una de les obres més conegudes i remarcables de l’escultor Pau Gargallo (vegeu aquí). L’any 1920, poc després de la seva elaboració, l’obra va ingressar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (o com es digués aleshores el MNAC) i noranta anys després, el 2010, va haver de retirar-se de les sales on
Un plat amb trenta-tres cigrons (Article publicat a Vilaweb el 4 de març de 2025) (vegeu-lo també aquí) Fa pocs mesos vaig saber que Ramon Solsona preparava un nou llibre per a Sant Jordi i me’n vaig alegrar perquè les coses que escriu Solsona gairebé mai no em deixen indiferent. Més cap aquí vaig saber, a més
El malabarista de Sedaví (Article publicat a Vilaweb el 22 de febrer de 2025) (Vegeu-lo aquí) El 23 d’octubre de 1940 Franco i Hitler es varen reunir a l’estació d’Hendaia. Tres mesos abans a França s’havia establert el règim col·laboracionista de Vichy -eren, per situar-nos, els moments més dramàtics de la fugida de Mercè Rodoreda
Llegeixo a l’edició gironina del Punt Avui d’ahir un retrat del pintor Isidre Vicens al qual dies enrere se li va dedicar un espai que a partir d’ara portarà el seu nom en el Jardí dels Alemanys de Girona (vegeu aquí). El nom de l’Isidre i de l’Hostal Bellmirall ens porta directament cap als primers
(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí el segon) Aquesta breu sèrie de tres apunts que va començar inspirada per una frase de Josep Pla a ‘Girona, un llibre de records’ —‘emanacions vespasiàniques’— que vaig caçar al vol durant una lectura feta el dissabte passat en començar la Ruta Josep Pla per
(Vegeu aquí l’apunt anterior) Quan ara fa cinc anys la Covid ens va obligar a confinar-nos vaig decidir que una bona part del meu temps la dedicaria a ampliar els meus coneixements, molt rudimentaris, de la llengua italiana. Ho vaig fer pel meu compte, de manera autodidacta i intuïtiva. Vull dir que em vaig subscriure
Aquest dissabte l’hem dedicat a conèixer la Ruta Josep Pla a la ciutat de Figueres (vegeu-la aquí). No voldria equivocar-me però em sembla que aquesta Ruta, que segueix les traces del pas de Pla per la capital de l’Alt Empordà, s’ha posat en marxa aquesta temporada. Més concretament, es va estrenar el 6 de desembre
Els seguidors d’aquestes Totxanes saben com m’interessen els articles de Xavier Roig (si entreu aquí els trobareu tots aplegats). Avui us reprodueixo un reflexió que ha repartit en dos textos publicats en el seu Bloc ‘Parlem clar’ (aquest) sobre el paper actual del periodisme a casa nostra. Com solc fer en aquests casos els destacats
No fa gaires dies va arribar a casa un sobre gran i reforçat amb un cartró que preservava el seu contingut de possibles deterioraments. Vaja, un sobre d’aquells que abans d’obrir-los ja t’ensumes que conté material important. I així va ser. Quan el vaig obrir em vaig trobar un diploma de l’AELC (Associació d’Escriptors en
Ja fa bastants anys que la colònia estrangera més nombrosa a la ciutat de Barcelona és la italiana. I encara que no ens ho sembli, bastant per davant dels nascuts a l’Amèrica del Sud. Si més no això és el que diuen les estadístiques oficials. (Ara bé, jo, que d’oficial tinc ben poca cosa, penso
(Vegeu aquí l’apunt anterior) El meu apunt de fa vint anys començava explicant que aquell vespre l’A. i jo érem al pis dels nostres amics al carrer Vilamarí. Un pis on ells ja no hi viuen, però sí la seva filla amb el seu home i la filleta que tenen. La neta dels nostres amics
Sobre La Incorrecta, aquest parell de germanes banyolines carregades amb bala (vegeu-les aquí), ja vaig parlar fa quatre anys (vegeu aquí) en termes merescudament elogiosos arran de l’aparició d’un llibre seu. Aquest duet perfectament conjuntat entre una filòloga i una dissenyadora no para de barrinar idees i projectes carregats de gosadia i sentit comú (cosa
Les lleis òmnibus les carrega el dimoni (Article publicat a Vilaweb el dissabte 25 de gener de 2025) (Vegeu-lo també aquí) Com més gran em faig més em meravella la veritat d’aquella dita que pregona que no hi ha res de nou sota el sol. Ara que tant es parla d’una llei òmnibus feta pel
Una de les meravelles que tinc dintre del mòbil la desconeixia fins que mon fill m’ha fet cinc cèntims del seu funcionament. És l’aplicació ‘Buscar’ que permet saber la localització de l’aparell en cas que l’hagi extraviat o, senzillament, que me l’hagin robat. No sembla, doncs, una mala cosa. Mentre el noi m’explica com es