Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Una vida sense guerres

La primera cosa bonica del dilluns 25 de març de 2024 és viure una vida sense cap guerra, cosa que li pot passar a qui hagi nascut durant la segona meitat del segle XX a Itàlia o a altres països (sempre que hagi fet a temps el ‘check out’ vital). És un do; una gràcia, direu. Qui l’ha rebuda gairebé mai s’adona que ha estat una excepció, tant en el temps com en l’espai. No es tractava només de retre homenatge al destí, calia extreure’n el millor. Com es deia a ‘El tercer home’: “Suïssa, que no ha patit mai cap guerra, ha creat el rellotge de cucut”. ¿De quina cosa podríem mostrar-nos orgullosos en aquesta Europa salvada? ¿De les diverses versions del Gran Germà? ¿D’haver inventat el pàdel? ¿De la temptació de retornar el timó als nets dels mateixos que ens varen arrossegar cap a l’última guerra? No sé si als altres els passa també que, mentre caminem en un dia assolellat, ens imaginem l’impacte de la primera bomba i constatem que la imprevisió mata més que qualsevol altre estrall. Després tornem al xivarri del trànsit, a les banalitats que consisteixen a circumscriure el conflicte a una primacia no acceptada, a una transgressió comunitària i a la constatació freda i estúpida que hi ha qui és capaç de matar per coses com aquestes. I donem les gràcies per haver gaudit d’una intel·ligència millor, d’un temps llarg, d’una vida sense cap guerra.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Save the children

La primera cosa bonica del dimarts 16 de març de 2024 és que avui es publica a Amèrica ‘The Anxious Generation’ (*), del psicòleg Jonathan Haidt, amb una proposta per salvar el futur de les properes generacions d’homes i dones.

Haidt és un personatge controvertit i independent, un demòcrata que veu les limitacions de les dues bandes. Una de les seves frases més conegudes és: “Els progressistes són l’accelerador, els conservadors el fre. Si prems només el primer t’estavellaràs, si el segon no et mouràs”. La missió impossible de conciliar tot això la va desenvolupar el 2012 a ‘Menti tribali’ (**). Ara, després de constatar que els nascuts després de 1995 pateixen una depressió sense precedents i sense motius (si més no fins ara) indica una causa molt evident: el mòbil.

D’acord; tothom ho veu així. Però, per què ningú no fa res? La recepta de Haidt és la següent: fins a l’institut, res de mòbil; fins als 16 anys, res de xarxes socials; i prohibida la seva introducció a l’escola primària. Proposa, a més a més, una data per a aquesta decisió universal: final de 2025. Serà una espècie de 1989 tecnològic, una onada virtuosa en la qual, uns darrere els altres, els mòbils s’apaguen, les restriccions mentals cauen i les generacions futures comencen a pensar pel seu compte.

(*) Vegeu aquí ¡ i també aquí.

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Traieu-li la pols (*) a Shirley

La primera cosa bonica del dijous 28 de març de 2024 és la candidatura a la Casa Blanca de Shirley Chisholm, dona, negra, progressista i liberal, l’any 1972. I contemplar-la amb ulls d’ara. La seva història l’ha reconstruït la pel·lícula ‘Shirley’, visible a Netflix. Pot semblar ciència ficció, però va passar realment fa una mica més de mig segle.

Diputada al Congrés en representació de Brooklyn, aquesta dona sense mitges tintes va decidir propugnar-se com a presidenta dels Estats Units enfront de Nixon. Ets boja i pretensiosa, li deien: una candidata que no podia arribar gaire lluny ni influenciar als rivals ni obtenir-ne cap concessió. Va estar a punt, però, de complicar-li la vida al candidat designat per la Convenció. De seguida tothom, fins i tot els negres i les dones, varen fer pinya al voltant d’ell perquè el varen considerar ‘elegible’. Era McGovern i va perdre per una diferència històrica davant de Nixon que es va emportar el 60 per cent dels vots. Shirley era molt millor.

Deia que no es podia deixar la política en mans de ‘mascles blancs de mitjana edat’. I fixeu-vos ara: els dos són de la quarta edat. Sempre és preferible tenir fe, arriscar, innovar. No proposar a la gent allò que vol, sinó allò que encara no sap que vol. La política, la literatura, el periodisme i l’amor en el seu millor moment no satisfan els instints, però desperten els desitjos.

(*) IMPORTANT: El títol original de l’article és ‘Aridatece Shirley’, una frase que es podria traduir (sempre de manera aproximada) com ‘Traieu-li la pols, o airegeu, o ventileu… Shirley”. Jo, com heu vist, en aquest cas m’he decantat per la primera opció.

De fet Romagnoli es remet directament a una frase que va aparèixer pintada en algunes parets de Roma i altres ciutats italianes al final de la Segona Guerra Mundial; és a dir, l’any 1945.

La frase, escrita en italià popular, deia ‘Aridatece er puzzone’ i volia dir, més o menys, ‘Ventileu el pudent’, ‘Espolseu el pudent’ o ‘Que li toqui l’aire al pudent’, referint-se a Mussolini.

Com que l’afer té un rerefons que se m’escapa he escorcollat per la xarxa i he trobat un parell de pàgines que faciliten alguna explicació. Són en italià, això sí, però sempre és millor això que haver de tirar mà de la llengua del 155 o ‘del cadastre’, com la definia el meu admirat Baró de Maldà.

Vegeu-los aquí i també aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

—————————————————————————————–

Una trucada per a tu

La primera cosa bonica del divendres 29 de març de 2024 és un telèfon que sents com sona mentre passes davant d’una casa arran de platja amb les finestres tancades. No respon ningú. La trucada és per a tu. Potser és un somni, però aquell somni neix d’un record viscut que havies oblidat. Portes un calçat còmode i una camisa ben ampla que el vent sacseja. No està clar quina edat tens mentre passa tot això. Camines en direcció al límit on tot s’acaba i no mires enrere. Al primer truc no reconeixes cap urgència. Al segon, t’atures. Al tercer t’adones que ningú respondrà perquè en aquella casa no hi ha ningú. El so del truc et semblarà una veu que et parla. T’atures. Escoltes. La consciència se t’omple com fan les onades quan fem un forat a la sorra. Aquella trucada és l’eco de totes les que no has contestat al llarg del camí que t’ha portat fins allí. Vocacions traïdes, amors interromputs, signes que has refusat en favor d’una recompensa vulgar, la teva cal·ligrafia substituïda per caràcters tipogràfics convencionals i la biografia reduïda a un capítol en un llibre escrit per diversos autors. I, tanmateix, n’hi hauria hagut prou amb unes poques passes, un gest, una paraula. Formes de salvar-se o de tornar a començar. Si encara ets allí sabràs que aquell telèfon no ha deixat de sonar. I que el moment d’agafar-lo és avui. Bona Pasqua.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!