Totxanes, totxos i maons

El dimecres 3 d’abril es va celebrar al Palau Robert l’acte inaugural del Centenari de la Revista de Catalunya, un aniversari que forma part de la llista de commemoracions (vegeu aquí) a les quals enguany la Generalitat de Catalunya dóna suport institucional amb l’objectiu de destacar la singularitat del fet o de la persona que és recordada.

Els responsables de la Revista de Catalunya (vegeu aquí) varen tenir la gentilesa de pensar en mi a l’hora de fer el parlament inaugural de l’acte. L’encàrrec concret consistia en un parlament d’uns quinze minuts que fes un repàs breu a la llarga trajectòria de la Revista de 1924 fins avui i jo vaig aprofitar l’ocasió per fer algunes consideracions més, principalment de cara al futur.

Entre l’apunt d’avui i el que el seguirà demà he repartir el text íntegre del discurs que vaig pronunciar.

Avui, doncs, el primer lliurament:

Revista de Catalunya: 100 anys de resistència i rigor

Que una revista compleixi cent anys no passa cada dia. Que aquesta revista es dediqui a l’assaig —és a dir, que parli de literatura, humanística, arts plàstiques, cultura tradicional, comunicació, patrimoni, arts escèniques, ciència, arquitectura, història, diàleg amb altres cultures, etcètera— i que des del primer número es publiqui en llengua catalana ens situa ja en el negociat de les rareses més meritòries. I, tanmateix, aquesta revista —la degana de les que actualment es publiquen en català— existeix i cada tres mesos arriba als subscriptors i a les llibreries amb un inequívoc esperit de dir ‘sóc aquí’. Parlo de la Revista de Catalunya, publicada per primera vegada el juliol de 1924; és a dir, en plena dictadura del general Primo de Rivera.

Seguir aquests cent anys de la Revista és seguir de prop les il·lusions, els neguits, els entrebancs, els riscos i les peripècies que el país —i molt especialment la seva cultura—  ha viscut al llarg d’aquest període. Un recorregut que no sempre s’ha pogut dibuixar amb una línia contínua. Hi ha hagut moments que sí que ha estat possible —sobretot en les darreres quatre dècades—, altres moments que ha esdevingut forçosament viatgera, i encara d’altres que la prudència ha aconsellat una aturada en algun racó discret en espera que l’oratge s’encalmés.

Sense voler dir que ara tot siguin flors i violes, si mirem cap enrere veurem que fins al 1986 la vida de la Revista de Catalunya ha estat complicada i atzarosa. Podríem remuntar-nos al precedent dels tretze números de 1912 dirigits per Antoni Rovira i Virgili i publicats ja amb el nom que coneixem ara. Però el gran moment es produeix a partir de juliol de 1924, amb una primera etapa que abasta seixanta números fins al desembre de 1929 i en la qual Rovira i Virgili impulsa i consolida una revista d’assaig ambiciosa i moderna amb el concurs dels grans intel·lectuals d’aleshores: Carles Rahola, Josep Pla, Feliu Elias, Carles Riba, Prudenci Bertrana, J.V. Foix, Joan Creixells, Domènec Guansé, Tomàs Garcés o Ferran Soldevila, entre més.

Precisament serà Ferran Soldevila qui el setembre de 1930 substituirà Rovira i Virgili durant un període que es tancarà el desembre de 1931 amb setze números més. Som en temps de República, la dictadura i la monarquia han quedat feliçment enrere però els problemes econòmics de la Revista s’agreugen i aconsellen obrir un compàs d’espera fins que l’abril de 1934, sota els auspicis del conseller Ventura Gasol i amb el poeta Foix com a responsable editorial, es reprèn el fil amb un seguit de cinc números que una vegada més s’interromprà, ara per motius de caire polític, arran dels fets d’Octubre del 34. Un silenci que s’allargarà fins al desembre de 1937, en plena Guerra Civil.

El gener de 1938 —i amb el patrocini del conseller Carles Pi i Sunyer— s’obre un dels períodes més potents i creatius de la Revista de Catalunya sota la responsabilitat d’Armand Obiols, que figurarà en els crèdits com a redactor en cap i que la situarà novament com una referència cultural d’altíssim nivell. La nòmina de col·laboradors és espectacular. Tornem a trobar Rovira i Virgili, Riba, Soldevila… i, al seu costat, noms com Pompeu Fabra, Josep Miracle, Pous i Pagès, Pau Casals, Bosch Gimpera, Serra Húnter, Nicolau d’Olwer, … amb un total de disset números publicats entre gener de 1938 i abril de 1940, dotze a Barcelona i cinc a París.

A partir de 1940 comença un període marcat per les penúries de l’exili. L’any 1943 surt a Mèxic un número triple editat per Antoni Maria Sbert en el qual s’impliquen, a part de molts dels ja esmentats, Josep Carner i Joan Sales. Entre abril i desembre de 1947 apareixen tres números més dirigits des de París per Armand Obiols. El número següent, el 105, no sortirà fins al desembre de 1956 coordinat des de l’interior per Max Cahner, Albert Manent i Joan Triadú i publicat a Brasil. I encara va aparèixer un nou número, el 106, a Mèxic el setembre de 1967 ideat per Vicenç Riera Llorca i Rafael Tasis, que es va morir abans que la Revista sortís a la llum.

Després silenci… fins que l’octubre de 1986 apareix el primer número de la nova Revista de Catalunya. Una segona etapa amb l’ordenació recomençada des del número 1. I al capdavant del projecte Max Cahner que crea la Fundació Revista de Catalunya i comença un període que ens porta fins avui. D’aleshores ençà tres-cents vint-i-cinc números amb una extensa llista de personalitats de la nostra cultura i d’institucions implicades.

Cahner va dirigir els primers dos cents trenta-cinc números de la nova Revista fins que, per problemes de salut, l’any 2008 va haver de passar la direcció a Albert Manent i després a Jordi Amat i a Jordi Manent amb els quals el desembre de 2011 es va arribar al número 276.

A partir de gener de 2012 la Revista de Catalunya passa de mensual a trimestral, amb l’afegitó de dos números extraordinaris a l’any. Es nomena director a Josep Maria Roig Rosich i es remodelen l’equip directiu, el consell de redacció, el comitè assessor i el patronat de la Fundació. L’octubre de 2013 es mor Max Cahner i el maig de 2015 s’encarrega la direcció a Quim Torra. L’any 2017 es crea el segell ‘Edicions de la Revista de Catalunya’ amb l’objectiu de substituir els dos números extraordinaris anuals per una col·lecció que ara mateix ja té deu volums i un onzè en camí.

Amb el nomenament, el maig de 2018, de Torra com a president de la Generalitat el seu lloc al capdavant de la Revista l’ocupa el periodista i escriptor Agustí Pons. S’hi estarà fins al febrer de 2022, data en la qual el substitueix l’actual directora Lluïsa Julià.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!