Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

L’octubre de 1986 en una carta a Max Cahner J.V. Foix evocava la nòmina de personalitats implicades amb la Revista des del primer número. Li sortia una extensa llista de noms però, sabedor que no podia ser exhaustiu, el poeta acabava dient: ‘i tants d’altres de bell anomenar’.

Aquest ‘bell anomenar’ —també, afegeixo jo, aquest ‘bell fer’— és l’eix fonamental al voltant del qual s’articula el projecte de la Revista de Catalunya que s’ha anat desenvolupant fins ara amb la força que li atorguen els anys de lluita, amb el compromís irreductible amb la llengua i amb la fidelitat a uns principis fundacionals que no sempre han agradat als qui han tingut parcel·les de poder.

Fermesa, fidelitat, compromís, talent… serien alguns dels mots que definirien tot el que s’ha fet fins ara. Conceptes sense els quals no es podria exhibir, com ja he dit, la marca de ser la revista degana de les que es publiquen en català.

I encara afegiré un altre concepte: el rigor.

Quan parlo de rigor em refereixo a aquella actitud que neix del convenciment que la nostra cultura té un gruix i una força perfectament comparables amb les grans cultures que ens envolten; tenint en compte, és clar, les proporcionalitats obligades per la demografia i el fet, mai positiu, de ser una nació sense cap Estat al darrera que ens doni suport; ben al contrari.

Aquesta convicció de formar part d’una cultura ‘de primera divisió’ és l’esperit que va inspirar Rovira i Virgili en els anys 20, però també el mestratge de Riba en la dècada dels 30, o l’ambició constructiva que en els anys 40 va impulsar els fundadors de la revista ‘Ariel’.

La Revista de Catalunya ve d’aquella convicció i afronta el compromís de mantenir aquell rigor en cada número que surt al carrer. Vet aquí, doncs, un dels compromisos d’aquest Centenari que avui inaugurem.

————————————————————–

Des de fa anys la Generalitat de Catalunya promou una sèrie de commemoracions relacionades amb persones i fets rellevants del país. És una idea benemèrita que pel que fa al món de la cultura compleix una funció d’enorme utilitat: posar en valor autors que ja no són entre nosaltres, recuperar la seva obra i contemplar-la amb ulls actuals. Enguany tenim commemoracions al voltant de Guimerà, Estellés, Salvat Papasseit i Montserrat Vayreda (quatre noms als quals s’hi podia haver afegit perfectament el de Jordi Sarsanedas del naixement del qual el setembre farà cent anys).

L’any passat va ser el Rector de Vallfogona, en anys anteriors Joan Fuster i Gabriel Ferrater. I Carner, Perucho, Vallverdú, Felícia Fuster, Joan Triadú… Si s’hi fixen veuran que en tots els casos són autors amb una obra ja tancada que, en tot cas, ara podem redescobrir i tornar a dimensionar.

En el cas de la Revista de Catalunya, però, el plantejament no és exactament així. Perquè no parlem d’un llegat tancat i barrat, sinó d’una tribuna d’expansió i defensa de l’alta cultura que surt al pas dels lectors cada tres mesos, que es reinventa cada tres mesos, i que cada tres mesos pren el pols al nostre temps i als nostres Països. Això fa que cada número sigui un maó més, i amb personalitat pròpia, en el gran mur que es va començar a construir el juliol de 1924.

D’aquí la necessitat constant del rigor a què em referia abans. I també el gran valor que representa l’avinentesa d’aquest ‘Any’ (amb majúscules) en el qual l’atenció estarà centrada en la Revista més del que és habitual.

————————————————————

Un ‘Any’ que, com no podia ser altrament, presenta un interessant programa d’activitats del qual em limitaré a enumerar les publicacions que s’hi han programat.

• la ‘Història de la Revista de Catalunya’, coordinada per Josep Maria Roig i Jordi Manent,
• ‘Cent anys de cultura catalana’, una antologia d’articles històrics amb edició bilingüe en català i anglès,
• ‘Entre temps i espais’, catàleg de l’exposició que es podrà veure l’any que ve a la Biblioteca de Catalunya,
• i els ‘Índexs’, és a dir, la col·lecció completa indexada en paper i en format digital que serà una extraordinària eina de treball per als investigadors.

————————————————————

Abans d’acabar em permetran que formuli algunes propostes de futur que també em limitaré a enumerar molt esquemàticament. Uns reptes que m’apresso a dir que no són patrimoni exclusiu de la Revista de Catalunya sinó que interpel·len a tot el sector de les publicacions culturals —és a dir, que no demanen voluntarisme individual, sinó empenta conjunta— i que passen per definir:

• com s’entomen les transformacions tecnològiques i se’n treu profit,
• quina resposta es dona als canvis d’hàbits dels lectors,
• quines mesures s’adopten de cara a la captació de noves generacions, tant de subscriptors com de col·laboradors,
• què s’hauria de fer per estar present amb veu pròpia en els grans debats de cada moment,
• i quin ha de ser el paper que en aquest escenari han de jugar les institucions (si és que n’han de jugar algun).

Acabaré amb les paraules de Max Cahner al final de l’editorial del primer número de la nova etapa: “… la revista ha de discórrer pels camins de la modernitat. Ha d’evitar de perdre’s en l’anècdota, en les coses accessòries o superficials; ha d’evitar el cofoisme i el rebentisme, la pedanteria i el casolanisme; no ha de predicar sectarismes, però no pas a canvi d’un abstencionisme sistemàtic de les qüestions polítiques, siguin les que siguin. Per damunt de tot, no ha d’oblidar l’exigència, l’honestedat, l’atractivitat i el ben escriure.”

Com diria el poeta Estellés, damunt d’un ideari com aquest jo, ara, hi posaria una pedreta.

Moltes gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!