Quin gran titular de Canal 9

Atenció a l’última dels serveis "informatius" de Canal 9 (bé, l’última que he vist jo, ja sabem que en fan una darrere d’una altra):


El president de la Generalitat destaca els efectes multiplicadors
dels grans esdeveniments esportius en el dia de la Comunitat
Valenciana a la Fira Internacional del Turisme.

I es queden tan amples. Que ja sabem que la idea no ha estat ni tan sols d’algun "periodista" dels que treballen allà, que el titular haurà vingut imposat des de presidència. Però precisament per això, per acatar i repetir el que els imposen sense qüestionar res, als dels informatius de Canal 9 se’ls hauria de caure la cara de vergonya de dir coses com aquesta. A tots: als editors i caps de secció, però també fins a l’últim becari que es deixa embolicar i s’hi suma a la roda.

I jo em pregunte, a més: Efectes multiplicadors de què? De despesa i deute públics? D’especulació urbanística? De destrucció dels quatre pams de terra que ens queden sense urbanitzar? D’omplir-los les butxaques als quatre de sempre? De fer-nos creure que
aquestes coses tenen algun benefici real sobre les persones, quan el que tenim és cada vegada menys serveis públics en condicions?

Grrrr, m’encenen. I aprofite per tornar a llençar la proposta: daminificats i damnificades
d’haver passat per la nòmina de Canal 9 o Ràdio 9, unim-nos i fem un bloc conjunt per explicar tot el que sabem. Va, animeu-vos i el posem en marxa. Jo en tinc ganes.

En una altra vida vaig ser sargantana, segur

Després d’un matí de feina d’ací cap allà carregada amb càmera i trípode, de comprar-me el bitllet de tren que demà em portarà a Saragossa on m’espera un cap de setmana d’allò més peculiar, i de tornar cap a casa ben cansada, ha estat eixir del metro, veure el solet que feia i dir-me: d’anar a casa res, a aprofitar-ho!

Així que m’he comprat el diari, m’he assegut a una terrasseta -luxes de ser freelance i organitzar-me el temps com vull- i he estat d’allò més a gust mentre m’empassava un menú de bar de barri. Però amb la cara al sol, els ulls tancats, les mans a sobre de la panxa. I sentint-me en la glòria. I cada cop em passa més això, que és veure el sol i llençar-me de cap a fer la fotosíntesi. Com les sargantanes, igual. I si sumem que sembla que, com elles fan quan els hi tallen la cua, tinc la capacitat de refer-me per durs que siguen els cops, crec que puc afirmar que dec estar emparentada amb aquests bitxos d’alguna manera. Dic jo.

(P.S.: Continue veient la vida des d’un matalàs inflable, perquè encara no m’han portat el llit que he comprat. I al final no tindré el meu silló de llegir -mireu un parell d’apunts més avall- però sí algunes altres coses i, sobretot, el regal de què tot això s’acabe ja. I ja fa un mes que no fume!!!)

Dragon Khan emocional

Tinc l’estómac que ja no sap cap on tirar, pobret meu. Físicament, perquè com que m’he instal·lat al pis nou però encara no tinc ni nevera ni gaire cosa, fa uns dies que estic menjant fatal. Ja he començat a posar-li solució, i en uns dies això estarà arreglat.

Però és que a més el meu estómac té el vici de reflectir allò que em passa per dins, i últimament el porte ben marejat. Perquè la mescla de sensacions d’aquestes setmanes, en què es tanquen unes portes, tot i que encara no s’han acabat de tancar del tot, i comencen a obrir-se’n unes altres, que no sabem cap on porten ni falta que fa, perquè només el fet de despassar el pany és prou intens en si mateix, són com un dragon khan emocional, que ara puja, ara baixa, ara corre, ara s’atura, i tornem a començar.

Amb tot aquest enrenou el que sí que tinc clar és que cada dia somric més.
I que em senta molt bé.

Ni ací ni allà (la vida des d’un matalàs inflable)

Estic de trasllat. Bé, no encara. Però una miqueta sí.

La major part de les meues coses són a la casa on he viscut fins ara, que ja no sent gens meua (ho han aconseguit, sí senyor). Gairebé tot està en caixes, esperant que acabe la "negociació" per treure-les d’allà (sembla que perd "poder" si és evident que ja tinc on anar o una cosa així). La "negociació", que porta la meua advocada, sembla que està a punt d’acabar. Els termes de discussió -que no sabeu com m’alegre de no haver de fer directament- es situen ara en si em puc emportar o no els mobles que vaig comprar jo per aquell pis. Que dic jo que qualsevol persona amb una miqueta de trellat diria que sí, però ai, espereu, que és que resulta que no tinc la factura del meu silló de llegir, per posar un cas, i aleshores no puc demostrar que és meu. És fort això, eh?

Espere que acabe tot ja aquesta setmana, perquè no puc més. Soltaran quatre duros que em serviran, espere, per moblar el nou piset, i ja els he vist prou, així de clar.

Mentrestant, però, fa dos dies que estic dormint al pis nou. A un matalàs inflable d’aquells del teletienda i les parets nues, però feliç com un gínjol.

I aquest és el primer apunt que escric des d’ací, ara que ja tinc internet i tot.

Fer-me famosa o no donar la cara, aquesta és la qüestió

Ahir vaig rebre una trucada de VilaWeb TV, on em coneixen bé, perquè sembla que estan preparant un reportatge sobre dones blocaires. I es veu que encaixe en el perfil.

Em sembla que es van quedar una mica despagats en dir-los que l’apòstata desficiosa s’estima més, per ara, continuar sent una miqueta anònima. Els qui em coneixeu fora d’ací ja sabeu qui sóc. I als que només coneixeu la meua vessant blocaire, em sembla que ja us va bé així, no?

Segur que, d’haver acceptat eixir en el vídeo, aconseguiria que molta més gent vinguera per ací a fer una ullada. Però jo no faig el bloc per arribar a la "fama", ni tinc cap afany de publicitar-me per tindre més visites. M’agrada seguir com fins ara, una mica amagadeta, tampoc no gaire (ni tampoc tinc res que amagar, per altra banda), però sense posar-li cara a l’apòstata, no siga que encara vinguen a fitxar-me.

Que tal i com estan posant-se els jutges últimamament, tot podria ser.

(Ara, això sí, estic desitjant que facen el reportatge per dotorejar qui són les blocaires que eixiran…).

COM A RESPOSTA GENERAL ALS COMENTARIS DE L’APUNT ANTERIOR: Miraré de fer algun soparet, segur, però encara necessite unes setmanes per tindre-ho tot a punt, i no sé com ho farem per convocar els blocaires… El cafenet virtual, el dia que em trasllade (encara no tinc data concreta). I sí, tot el procés sense tornar a fumar. Demà fa 23 dies ja.

Ja tinc pis!!!

Senyores i senyors: ja tinc pis! I no un, dos si hagués volgut. Perquè vaig ser l’afortunada en tots dos càstings. Impressionant.

He triat el que m’agradava més, és clar. I ja tinc les claus i tot, i acabe d’estar-hi una estoneta per anar situant-me. La casa és acollidora, i àmplia. Una mica fosca en algunes cambres, però en la que faré vida hi ha un solet fantàstic.

Tot això al barri de Congrés, a tocar de la boca de metro i molt propet d’aquell passeig de Maragall que a Raimon mai no li va fer gràcia, però que a mi em resulta agradable.

Encara cal tancar alguns aspectes logístics i de "negociació" abans de traslladar-me, però ja em veig més allà que ací. I amb molta il·lusió.

Feia temps que no estava tan contenta!

Neo-ortografia (2): madú

No tenia cap intenció de fer una sèrie sobre el tema, però des que tinc un mòbil que fa fotos potables i camine pel món amb els ulls més oberts, no pare de trobar-me barbaritats ortogràfiques una darrere de l’altra, en català i en castellà (sobre els intents d’escriure en anglés d’alguns establiments turístics, millor no dir res directament, perquè la cosa ja és d’incomprensió absoluta).

Sembla, a més, que les botigues de fruita i verdura són una bona font per recollir aquestes noves creacions ortogràfiques, i no crec que siga només perquè en molts casos els depenents-reponedors-rotuladors són d’origen forani. Quan vaig fer aquesta foto, les persones que hi havia a la botiga atenent parlaven català, tot i que a l’hora d’escriure, com es veu, es decanten pel catanyol.

Ja ho sabeu: no cal patir més per saber si hi ha R final o no. Si es pronuncia, s’escriu. Si no, s’accentua la vocal anterior i ja ens entenem, sense pó, que vulé és pudé.

La vida moderna, els blocs i les relacions materno-filials

Ma mare és lectora d’aquest bloc (hola mama!, com diuen aquells que van a la tele i aprofiten per saludar).

No se’l mira cada dia, però el va seguint de tant en tant. Fa uns anys hagués estat impensable, perquè ella no sabia ni com enxufar l’ordenador. Però va fer un curset a l’ajuntament del poble, i va aprendre a enviar-me emails quan jo estava a Nova York, i parlàvem per el Skype i tot. I fa uns mesos es va comprar un portàtil per ella sola, i bé que es distreu mirant webs de viatges i enviant les fotos de la càmera digital.

La qüestió és que quan jo explique coses al bloc, no pense que ella les llegirà. O si més no, no tinc present que les pot llegir abans d’haver-li-ho explicat de viva veu. I això és el que va passar ahir, que la dona em va cridar per saber més detalls dels càstings immobiliaris en els que participe (continue creuant els dits) i, sobretot, sorpresa perquè no li havia dit que ja no fume (havia pensat esperar una miqueta més, per allò de no haver-me de desdir si recaic…).

Total, que a partir d’ara crec que hauré de ser més conscient que una de les conseqüències de la vida moderna que ens ha engaxat als blocs és que aquest és, també, una de les noves vies de relació que tinc amb ma mare.

Quines coses, tu.

Càsting immobliari: quins nervis!

He vist tants pisos en una setmana que ja he perdut el compte. Però sembla que és el que cal fer si es vol trobar alguna cosa decent: armar-se de paciència, agafar-se una setmana de vacances i veure un pis darrere de l’altre, a la zona on voldries i a d’altres que no tenies en ment però no et desagraden del tot, de les característiques que creus imprescindibles i els que no les compleixen ben bé del tot…

I aleshores, entre la immensa quantitat de pisos insalubres, mobles de cuina podrits per un escapament d’aigua "que no tenen intenció de canviar", catifes ronyoses apegades a terra que no es poden arrencar perquè les rajoles de baix han desaparegut i lavabos d’un metre quadrat, de sobte apareix allò que en la teua ment respon al concepte de ‘casa’, de lloc on veus que podries viure, despertar-te pel matí, portar amics a sopar i estirar-te a un sofà a llegir tranquil·lament.

Ah, ja està, penses tu. Però no, encara no. O no del tot, si més no. Aleshores arriba l’hora del càsting: tots els interessats porten la documentació, omplen un formulari amb tot de preguntes sobre ingressos, estabilitat laboral i persones a les que poden cridar per "tindre referències", poses cara de "sí, sóc autònoma, però em guanye la vida i sóc ben de fiar, i si volen faig un aval bancari dels mesos que calga o pague mig any per avançat i mire’m, mire’m al blanc de l’ull i veurà com sóc de bona persona, de veritat", i creues els dits en eixir per la porta perquè el teu "expedient" el posen en la pila de "a considerar" i no directament al de "no tindràs casa en la puta vida (ni tan sols de lloguer)".

Total, que a hores d’ara sóc a dos càstings d’aquests. Un m’agrada més que l’altre, però vaja, crec que qualsevol dels dos em faria el pes. La mala pata és que he entrat en el procés divendres, i fins dilluns no tindré el veredicte. Tindré els dits creuats tot el cap de setmana!!! I molts nervis!!!

P.S.: I he resistit la cerca de pis -volent suposar que ha acabat, que esperem que sí, ai- sense fumar. 17 dies ja!!!

El nou sentit de la paraula “negociació”

Es veu que han canviat el significat de la paraula "negoció" i jo no m’havia enterat. Perquè, anem a veure… Al desembre vaig tindre una reunió amb els que em faran fora de casa aviat per definir quin preu té el meu cap i quants mesos més els dicta la consciència que puc estar ací.

Tampoc no importen massa les valoracions afegides, anem al gra. Em van demanar que jo diguera quantitat i data. Jo vaig dir: x i finals d’estiu. Ells van respondre: com a molt, x/2 i finals de primavera, però ens ho hem de pensar i en tres o quatre dies et fem una contraoferta.

Els tres o quatre dies han esdevingut mes i mig llarg, i si han dit res és perquè m’he buscat una advocada que s’ha posat en contacte amb ells, perquè jo no suporte portar la negociació sola, quan a més ve acompanyada d’insults i desprecis (on han quedat aquells ‘no saps com apreciem el que fas per la nostra filla’???).

I ací ve el més gros de la qüestió. Perquè jo pensava que una negociació era com un regateig al mercat de Marràqueix, que tu dius 2, l’altre diu 10, i tu vas pujant i l’altre baixant fins que un decideix no cedir més i s’arriba a un acord. Doncs es veu que no, tu. Perquè ara, en la primera "contraoferta" pel meu cap, diuen que em volen donar molt menys del que van dir aquell dia, i que me’n vaja de casa el mes que ve!!!

Sort que tinc gent fantàstica al voltant que em dóna suport i m’anima a no decaure, i que em diuen que si puc amb tot això, podré amb el que se’m presenti en qualsevol altre moment de la vida. (I, a més, sense fumar!) Però és que jo ja estic farta de superar-me i de tindre aguante. Jo el que vull és que s’acabe d’una vegada per totes.

Crec que hui serà un dia dens.