Apòstata desficiosa

He vist tants pisos en una setmana que ja he perdut el compte. Però sembla que és el que cal fer si es vol trobar alguna cosa decent: armar-se de paciència, agafar-se una setmana de vacances i veure un pis darrere de l’altre, a la zona on voldries i a d’altres que no tenies en ment però no et desagraden del tot, de les característiques que creus imprescindibles i els que no les compleixen ben bé del tot…

I aleshores, entre la immensa quantitat de pisos insalubres, mobles de cuina podrits per un escapament d’aigua "que no tenen intenció de canviar", catifes ronyoses apegades a terra que no es poden arrencar perquè les rajoles de baix han desaparegut i lavabos d’un metre quadrat, de sobte apareix allò que en la teua ment respon al concepte de ‘casa’, de lloc on veus que podries viure, despertar-te pel matí, portar amics a sopar i estirar-te a un sofà a llegir tranquil·lament.

Ah, ja està, penses tu. Però no, encara no. O no del tot, si més no. Aleshores arriba l’hora del càsting: tots els interessats porten la documentació, omplen un formulari amb tot de preguntes sobre ingressos, estabilitat laboral i persones a les que poden cridar per "tindre referències", poses cara de "sí, sóc autònoma, però em guanye la vida i sóc ben de fiar, i si volen faig un aval bancari dels mesos que calga o pague mig any per avançat i mire’m, mire’m al blanc de l’ull i veurà com sóc de bona persona, de veritat", i creues els dits en eixir per la porta perquè el teu "expedient" el posen en la pila de "a considerar" i no directament al de "no tindràs casa en la puta vida (ni tan sols de lloguer)".

Total, que a hores d’ara sóc a dos càstings d’aquests. Un m’agrada més que l’altre, però vaja, crec que qualsevol dels dos em faria el pes. La mala pata és que he entrat en el procés divendres, i fins dilluns no tindré el veredicte. Tindré els dits creuats tot el cap de setmana!!! I molts nervis!!!

P.S.: I he resistit la cerca de pis -volent suposar que ha acabat, que esperem que sí, ai- sense fumar. 17 dies ja!!!