Comence a empaquetar
Continue sense saber quan he de canviar de casa. Ningú no té ni tan sols la decència de comunicar-m’ho de manera amistosa i amb antelació suficient. O sí. Em costa saber com interpretar aquest incòmode silenci.
Però sé el que necessite. I el que necessite és sentir-me viva, mirar endavant, trepitjar amb peu fort, i fer camí. Simbòlicament, hui he aconseguit les primeres caixes de cartró que em permetran emportar-me els objectes i les sensacions que ara encara contenen aquestes parets que, des que he assumit que he de deixar enrere, sent cada vegada més alienes.
Comence a empaquetar, doncs. Tot i que encara no sé on aniré, ni quan serà el trasllat (la setmana que ve? d’ací sis mesos?). Però és la manera més tangible de sentir que estic encetant una nova etapa. I no vull perdre-hi més temps.
hola, veig que estàs en una situació de canvis, en sembla bona idea això de fer paquets per entrar en el camí de les coses noves, em llegiré amb mes temps el teu bloc, m’ha semblat que hi dius coses interessants, per cert ahir a la nit vaig estar a un concert d’Al Tall, increibles, espectaculars, músics de debó. Salutacions
La vida no cap en caixes
però de vegades
les caixes serveixen per fer endreça
Molts ànims!!!
I felicitats endarrerides 😉