Apòstata desficiosa

Perdoneu que estiga monotemàtica, però després de mitja vida (literalment) enganxada a la nicotina, haver deixat de fumar és una de les coses més importants que em podien passar.

I sí, ja porte una setmana. Set dies i set nits. I set moments de després de dinar, i set de després de sopar, i molts de cerveseta i amics que fumen davant de mi, moltes mirades a la màquina de tabac dels bars sense sentir ni fred ni calor, i alguna estona de nerviosisme, tot s’ha de reconéixer.

Com ahir per la vesprada. Solució: vaig decidir que tampoc passaria res si vaig alguna vegada al gimnàs que pague religiosament cada mes i on gairebé no em coneixen. I allà que em vaig encaminar. Vaig fer 50 piscines. Mai no n’havia fet tantes. I una mica de sauna per expulsar toxines. I molt ‘ooommmmm’ per no pensar en el tabac. O per pensar-hi però no caure-hi.

Va funcionar. Veurem com ho porte hui.

No ho havia previst. Pensava fer-ho en algun moment d’aquest nou any, però no tan de colp. Després de la festa de cap d’any a un paratge espectacular de Lanzarote, em vaig alçar el dia 1, vaig passejar per la platja, vaig esmorzar, em vaig fumar els dos que em quedaven i vaig pensar: ja no fume més.

I dit i fet. Si més no, per ara. Ni una caladeta des d’aleshores, fa ara 132 hores. I anem sumant. M’han ajudat unes bones racions de caramels diversos (els mentos mastegables de sabors variants han estat un descobriment), molta aigua (una mitjana de cinc litres diaris, i no exagere) i, sobretot, els ànims i el suport d’A. i A., i A., les tres persones amb qui he compartit la primera setmana de l’any i que, tot i tindre inicials tan poc originals, són ben especials per a mi.

Ara falta mantindre’m ferma i no caure en la temptació, ni patir gaire amb la tornada als hàbits quotidians sense la cigarreta a la mà. Desitgeu-me sort!