Apòstata desficiosa

Després d’un matí de feina d’ací cap allà carregada amb càmera i trípode, de comprar-me el bitllet de tren que demà em portarà a Saragossa on m’espera un cap de setmana d’allò més peculiar, i de tornar cap a casa ben cansada, ha estat eixir del metro, veure el solet que feia i dir-me: d’anar a casa res, a aprofitar-ho!

Així que m’he comprat el diari, m’he assegut a una terrasseta -luxes de ser freelance i organitzar-me el temps com vull- i he estat d’allò més a gust mentre m’empassava un menú de bar de barri. Però amb la cara al sol, els ulls tancats, les mans a sobre de la panxa. I sentint-me en la glòria. I cada cop em passa més això, que és veure el sol i llençar-me de cap a fer la fotosíntesi. Com les sargantanes, igual. I si sumem que sembla que, com elles fan quan els hi tallen la cua, tinc la capacitat de refer-me per durs que siguen els cops, crec que puc afirmar que dec estar emparentada amb aquests bitxos d’alguna manera. Dic jo.

^{(P.S.: Continue veient la vida des d’un matalàs inflable, perquè encara no m’han portat el llit que he comprat. I al final no tindré el meu silló de llegir -mireu un parell d’apunts més avall- però sí algunes altres coses i, sobretot, el regal de què tot això s’acabe ja. I ja fa un mes que no fume!!!)}