Apòstata desficiosa

Mai no m’ha il·lusionat especialment el dia del meu aniversari. Tampoc és que siga d’aquelles que s’horroritza per canviar de xifra. Simplement, això sí, em costa unes setmanes interioritzar-ho i que m’isca el nou numeret de manera automàtica quan em pregunten l’edat.

Enguany, però, em fa gràcia. Perquè en són 32, que és dos elevat a cinc, i el dos i el cinc són dels meus números preferits. Perquè, com cada any, més que l’1 de gener és hui quan pense que realment comença alguna cosa nova. I en tinc moltes ganes. De coses noves, de vivències, de somriures, de carregar-me d’energia, de tirar endavant, d’anar fent, però no com qui mira la vida passar sinó sentint-la plenament.

Haver arribat a aquest punt és el regal més gran que podria tindre per aquest aniversari.
I pense aprofitar-lo.

P.S.: Nou dies sense fumar. I tot estable, més o menys. Com diu la D., a més, la manca de nicotina et fa sentir-te més riallera. I ja va bé així.