Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 de març de 2010
0 comentaris

Solvevila-Leveroni

Ja fa algunes setmanes va caure a les meves mans el llibre on es recull la correspondència personal entre l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona 1894-1970) i l’escriptora Rosa Leveroni (Barcelona 1910-1985). Ja abans que aquesta quedés recollida en la fantàstica col•lecció La Memòria dels dies, editada per Viena i dirigida per l’Enric Pujol, tenia constància que el material prometia. Fa alguns anys, l’Abraham Mohino, que amb Pujol feliçment han fet de curadors de l’edició, em va advertir en un dinar que la relació entre la poetessa i l’historiador, tant la que tenia a veure amb el món literari com pel que feia a la seva condició d’amants clandestins, podia servir d’un bon guió cinematogràfic.

Potser una pel•lícula podria resultar exagerat, tret que no fos estil “Garbo, l’espia”. Tanmateix, com a lectures dramatitzades donaria molt de joc. Al cap i a la fi estem parlant de dos personatges d’una trajectòria històrica majúscula, encara que parlem alhora de dos noms marcats per l’exili. Un exili ortodox d’intel•lectual que no podrà tornar fins que les circumstàncies variïn, i un d’interior, el que pateix l’alta cultura catalana durant la nit del franquisme, i que podríem perllongar en la ressaca de la Transició i el mal de cap que arrosseguem en l’actualitat. De fet, les converses escrites entre ambdós personatges permeten fer una lectura polidimensional. L’estrictament relacional, on dues persones que experimenten una atracció mútua, passen per diverses fases d’acostament i allunyament, complicitats i malentesos, fredor i passió (al llarg de trenta-sis anys!), i que viuen en coordenades espàcio-temporals difícils. Ella és l’alumna que s’enamora del mestre. Ell és l’home casat que viu la contradicció entre la seva vocació noucentista i la seva praxi modernista, que a més se sent irremissiblement atret per la joventut i el talent d’ella. Complementa la seva correspondència els propis dietaris de Soldevila i Leveroni, al qual al•ludeixen amb bon criteri tant Pujol (el gran especialista del primer) com Mohino (un gran coneixedor de la segona). En certa mesura tenim, doncs, una història d’amor, una descripció cultural i una exposició del context redactat a vuit mans i quatre diferents sensibilitats.

La primera constatació de la lectura és l’alta qualitat dels textos. Ambdós personatges són estrictes en l’ús d’un català entre formal i literari (de vegades penso que tenien por de les emprenyades d’un Pompeu Fabra inquisitorial). Ambdós escriptors es recreen en l’escriptura, com si fossin conscients que, més de mig segle després, uns quants centenars de lectors catalans revisarien la seva correspondència. Almenys aquesta devia ser la seva voluntat en els exhaustius dietaris bona part dels quals han estat editats. La segona, un joc subtil de complicitats, la que requereix la censura política (bona part de les cartes són redactades en francès i revisades pels militars durant la guerra de 1936-1945), i personal. La tercera, un cert pudor noucentista, amb algun toc bloomsburynià. És ben clar que recorren a mecanismes per disfressar la dura realitat de postguerra, el pes esclafant d’un totalitarisme que persegueix qualsevol text en català, i una certa rebel•lia que impulsa a defugir el castellà com a fórmula relacional. A banda d’això, el lector ha de fer un esforç interpretatiu a petits senyals enviats en els diversos textos per comprendre l’elèctrica relació que viuen ambdós personatges.

Com tota obra epistolar, que avui seria catalogada com a “literatura del jo”, és desordenada i fins a cert punt caòtica. Tanmateix també ens permet indagar sobre el món cultural i personal dels anys interessants de la República i la postguerra, reflectir l’àmbit de la intimitat, i l’ambient de qui, malgrat tot, representava una elit cultural vivint en precari.

En aquests casos, representa una lectura altament recomanable, aplicada en dosis diverses, i sense necessitat d’emprar un ordre cronològic. Una bona iniciativa dels editors que mereixeria disposar del premi de l’atenció pública.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!