Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Entre 2001-2003 i 2004-2005 vaig fer de presentador d’un
programa radiofònic d’història; La memòria silenciada. Èrem quatre amics
de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que perdíem un dissabte al mes, per amor a
l’art, en una modesta ràdio lliure. Sabíem que ens escoltaven poc més que
familiars i coneguts, no més enllà de mil persones a tot el Barcelonès, ens
deia un estudi d’audiència. Tant donava. Crèiem que ho havíem de fer, i ho
fèiem. Com a efecte secundari, he de confessar que cada sessió de ràdio, em produïa
insomni al llarg de les hores posteriors. L’excitació del micròfon, la sensació
que mil persones t’escoltaven, i fins i tot la idea que potser les influïes
causava una estranya barreja d’eufòria i inquietud.
Si això em passava amb mil oients un cop al mes, imagineu
que deu passar amb set-cents mil un cop per setmana. Els qui escrivim als
mitjans de comunicació, tenim un doctorat i alguns llibres publicats som
terriblement vulnerables a la vanitat, i per tant, a la manipulació per part de
tercers. I de fet, tenint en compte la temptació de dependre econòmicament de
la nostra producció literària o hertziana, correm el risc de caure en el
mercenariat, és a dir, fabricar idees i introduir subtilment conceptes a la
societat, en profit de personatges poderosos. Ja coneixem la història dels
“intel·lectuals compromesos” dedicats a justificar el kulak estalinià, o
l’oximoron “intel·lectual de partit”. I si es destaca, i es pretén millorar de
nivell de vida, o encara pitjor, hom es creu servir-se d’amics o coneguts
influents per guanyar prestigi en el conjunt dels col·legues, no és difícil
deixar-se arrossegar vers el costat fosc de la força, o en termes més cultes, en la
trahision des clercs, de qui ja va parlar Julien Benda el 1926. En aquesta
obra es denunciava com sovint els intel·lectuals, a la recerca de notorietat,
honors, o simplement seguretat econòmica, acabaven, conscientment o no, mentint.
Sense tenir en compte Benda, és difícil entendre
l’esdevingut amb Salvador Cardús. Un sociòleg i polemista brillant, i fins fa
quatre dies respectat, que amb les seves amistats perilloses, ha
dilapidat el prestigi intel·lectual que tenia. L’atac al funcionariat, als
sindicats, als suposats privilegis dels qui treballen a escoles i instituts, i
la seva reivindicació de la gestió privada recorda molt a les receptes que
atapaeixen informes i comunicats dels think tanks neoliberals. I ja
sabem que en aquest món de globalització, milers de Darth Vader circulen
per universitats i ràdios per tal de captar nous adeptes a la nova religió, i
que els defensors del mercat acaben esvenenint, ells mateixos, els seus servidors
Ningú no nega intel·ligència i cultura a Cardús. Al conjunt dels Països Catalans deu haver uns quants milers d’intel·lectuals
brillants com ell, amb doctorats, llibres, articles acadèmics i facilitat de
paraula, tot i que sense micròfon ni plataformes. Jo en conec uns quants, participants molts
d’ells a La memòria silenciada. La majoria, professors de secundària,
perquè són tan bons –o millor- acadèmics que Cardús amb la diferència que la
seva feina els posa dia a dia en contacte amb una realitat menys artificialment
construïda, i amb menors prejudicis. I atès que, com jo mateix, els seus
ingressos com a intel·lectuals els dóna per poc més que una paella a la
setmana, no tenen tantes temptacions de trair els seus principis.
Respon a Roser Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que en Salvador Cardús va perdre el món de vista amb l’èxit virtual d’aquell llibre: "El desconcert de l’educació". Ple d’obvietats i opinions que en alguns casos ratllaven el reaccionarisme. Però se li va riure la gracieta. I se’l va elevar a la categoria de "gurú". I el pitjor del cas és que el llibre no era fruit de cap estudi sociològic (com seria d’esperar en un cinetífic social com ell), sinó d’un anar encadenant opinions i idees que en el millor dels casos podrien convertir-se en hipòtesi de treballs posteriors.
Ara ja el tenim entronitzat i es veu amb coratge de pontificar sobre el bé i el mal sense haver de donar explicaions de quines són les seves fonts o quina és la investigació que sustenta les conclussions que aporta.
Només s’ha convertit en un "opinador" més de l’establiment socio-polític determinat. La quota que ocupa per representar no sé ben bé a qui.
Post: No havia descobert la teva finestra. Arrel del teu article a la revista Docència m’he interessat per les aportacions públiques que fas en el terreny de la reflexió i el món de les idees. I és així com he localitzat aquest blog. Saps el què m’ha acabat de decidir per mirar de seguir-te, en la mesura de les meves posibilitats? Doncs que en els teus enllaços hi figura Vicenç Navarro, cosa gens habitual en aquest univers.