Espai de Dissidència

La Unió Europea en general, i Espanya-Grècia en particular, han decidit seguir la via argentina de resolució de la crisi. És a dir, fer que el reball pagui els mafiosos avui sota la políticament correcta denominació d’inversors. I aquesta via, és a dir, retallades en la inversió pública, rebaixa de cotitzacions socials, abaratiment de l’acomiadament, increment d’impostos inditrectes, rebaixes de salaris, ajuts públics a entitats financeres, privatitzacions,… fou anticipat en un article brillant d’una revista de pensament polític, amb el que succeí un parell d’anys després a l’Argentina. En l’esmentat article, un economista no comprat per ESADE o IESE, comparà la situació del país amb un avió que perdia alçada. I la recepta del FMI (calcada a les preses pel govern Zapatero), consistí a aturar un motor!!! El col·lapse econòmic fou la conseqüència de les mateixes mesures que políics i mitjans de comunicació (teledirigits per les grans fortunes) aplaudeixen avui. En certa mesura, el que ens estan imposant és un corralito a càmara lenta. Els recursos individuals (el valor del treball) són expropiats per pagar a inversors que no han treballat en sa vida. En el llenguatge de la biologia, hauríem d’acostumar-nos a parlar de “paràsits”.
Hi ha maneres simples, ràpides i eficaces per recaptar diners per dur autèntiques polítiques keynesianes sense incórrer en dèficits? Sí. Quines? Alguns exemples: Imposar la Taxa Tobin. Nacionalitzar la banca. Restaurar l’impost de patrimoni. Imposar un salari màxim, lligat proprocionalment al mínim sense que el primer esdevingués deu vegades més gran que el segon. I la meva preferida: anul·lar de manera immediata els bitllets de 500 euros i donar un termini de 15 dies per tal que els seus posseïdors els puguin canviar… a la Delegació d’Hisenda!!! Més simple, ràpid i factible, impossible!
Fer allò que diu l’FMI és optar per un suïcidi col·lectiu. És com posar verí a la taronjada i obligar els nostres fills a beure’n. Morir, i deixar que els inversors-paràsits ens prenguin les despulles.
Estic indignat davant la manca de capacitat de reacció davant el robatori a mà armada dels plans de rescat. Res es pot esperar dels polítics. I la resta de la societat?… No sé com pot haver banquers i “paràsits-inversors que puguin anar pel carrer sense que ningú no els increpi o escupi. De tant en tant, ens hauríem de deixar portar per la demagògia i el populisme. I actuar abans no sigui massa tard.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!