Espai de Dissidència

Un fantasma recorre Europa. El fantasma de les competències bàsiques. Pot semblar una ironia parafrassejar Marx i  Engels en un temps de crisi i presumpta refundació del capitalisme,  tanmateix sí que és cert que a escoles, instituts i universitats, una nova dialèctica inunda documents oficials, claustres i discussions pedagògiques, sovint entre la incomprensió i el creixent escepticisme del professorat. La de les competències bàsiques. 

Què són, a què responen, quins són els orígens, els objectius visibles i ocults, i sobretot, què podem
trobar en el rerefons d’aquesta revolució educativa disfressada de llenguatge  pretesament neutre? Semblaria una d’aquestes modes que periòdicament indueixen a modificar les pràctiques i reflexió educativa dels centres, guarnida amb termes com “qualitat” o “excel·lència”. Tot i això, si indaguem en els seus orígens no és difícil trobar més ombres que llums en aquest nou producte amb què tracten
d’enlluernar la comunitat educativa. El concepte sorgeix a principis dels noranta en el món acadèmic anglosaxó i centra tota acció educativa en el desenvolupament  de les “capacitats reals”, coneixements i habilitats que preparen a un individu a assolir resultats en un context concret. Així, enfront a la idea de “qualificació” lligat a l’ensenyament tradicional, el que es tracta és de potenciar capacitats i habilitats generals, i d’altres de més especialitzades enfocades directament vers el món laboral. Les primeres tindrien a veure amb un conjunt de valors i qualitats (de comunicació, bona presència, domini del llenguatge políticament correcte, flexibilitat, de relació, coneixement de l’anglès o de les noves
tecnologies) mentre que les segones prepararien l’estudiant a treballar en els àmbits laborals requerits a partir de la importància de les pràctiques i l’especialització, tot plegat sotmès a un procés obsessiu d’avaluació.

Les competències bàsiques parteixen del parany intel·lectual d’emprar elements de racionalitat per
justificar finalitats tèrboles. Resulta difícil qüestionar  les virtuts de posar l’accent en un seguit de
valors a assumir per cada persona (predisposició a adaptar-se als canvis, capacitat de treball en equip, cultura de l’esforç, correcció en les formes, iniciativa,…), car aquests són acceptats com a positius. Tampoc és fàcil criticar que els sistemes educatius preparin  l’alumnat “per a les necessitats del mercat de treball”. Tot sembla raonable, tanmateix, si gratem en el “qui prodest”, veurem que se sacrifica el
coneixement, que al cap i a la fi, com recorda la Bíblia, ens fa lliures. L’educació ha de preparar la ciutadania a desenvolupar les llibertats, a pensar i actuar críticament, i a controlar democràticament la societat. Per a això resulta fonamental la cultura humanística, la preservació d’un elevat grau d’igualtat i equitat, i l’existència de sistemes públics d’educació que serveixin per preservar els principis  democràtics i compensar les diferències. Tanmateix, les finalitats de les competències bàsiques són unes altres ben diferents i incompatibles de les que acabem d’enunciar. No es tracta de crear ciutadans, sinó empleats sol·lícits, amb bona presència i disposats a acatar ordres dels superiors jeràrquics i a no qüestionar-se un ordre no sempre beneficiós. Homes i dones sotmesos a una flexibilitat constant per maximitzar els beneficis d’uns empresaris que, als seus fòrums, no paren de lloar el llenguatge, formes i objectius d’aquestes competències. És fàcil d’imaginar el perquè. En un món econòmic globalitzat, on les escoles de negocis han acabat per hegemonitzar la ideologia, el Foment, l’IESE o el Círculo Ecuestre no paren d’atiar el Conseller d’Educació per forçar uns canvis que els beneficiïn. Al cap i a la fi, com es pot desprendre dels seus documents, el que es tracta és que milions
de treballadors s’adaptin constantment a les exigències d’un mercat de treball flexible i precari, en funció dels comptes de resultats, i no dels interès transversal d’una societat a la qual li convenen altres coses com la seguretat, la cultura, el temps lliure, el benestar i un repartiment més equitatiu dels
recursos.

Les competències bàsiques, a un nivell profund no representa altra cosa que la materialització de la utopia negativa d’Aldous Huxley d’”Un món feliç” (1932). En una societat del futur, les societats  s’estratifiquen des de la casta dirigent dels “alfa” fins els treballadors brutalitzats dels “èpsilons”, que carreguen amb les tasques més feixugues. Per assegurar aquest ordre jeràrquic, se suprimeix la
família, l’art, la cultura, i es priva del coneixement a tot aquell no destinat a formar part de l’elit. Els “betes” i “gammes” estan formats “competentment” per atendre les necessitats de l’estrat dominant amb eficàcia i diligència. Tanmateix, no disposen dels instruments per pensar.

Probablement les competències bàsiques –i els canvis a l’educació derivats de la LEC i Bolonya- pretenen això. Destinada la majoria a la submissió, les classes dirigents, com succeeix als centres educatius elitistes, sí gaudeixen de l’alta cultura,  la que permet conèixer  com funciona el món. Mentrestant, la resta, semblen condemnats a esdevenir empleats somrients. Bona mostra d’aquesta
assimetria en els deures és el propi Conseller d’Educació, que prescindeix de les competències comunicatives, de flexibilitat, d’empatia, de capacitat de treball o d’”excel·lència”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!