Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Una nova epidèmia s’abat sobre l’opinió pública: l’empreneduritis. Aquesta consisteix en un discurs reiterat fins a la sacietat, que tracta d’imposar la superioritat moral de l’empresariat, i com tota religió monoteica, tracta d’imposar els seus valors al conjunt de la societat. Com tota altra secta protestant, provè del món anglosaxó, i els missioners s’instal·len entre nosaltres als “Salón del Reyno de los testigos de Hayek”. Tant és així que han “okupat” ESADE, IESE i la resta de facultats de ciències econòmiques (per cert, sempre he considerat una exageració qualificar de “ciència” a l’economia, fóra més partidari de denomiar-la com a “teologia”).
En la seva bona nova, ens vénen a anunciar la superioritat dels “emprenedors”, una fórmula menys emprenyadora de qualificar els “empresaris” o “amos”. Creuen en el lideratge, és a dir, que atès que es creuen molt superiors a la resta de mortals, es veuen en l’obligació de manar a la resta (això sí, de “bon rotllo”).
De la mateixa manera que consideren el seu talent a anys llum de la gent que no ha nascut rica, justifiquen que les diferències de físic, talent, o posició justifiquen la seva multiplicació obscena. Són addictes a la desigualtat extrema. Ho maquillen amb la cantarella de la “responsabilitat social” o “corporativa”, que més o menys ve a ser com la caritat de tota la vida, amb el mateix llenguatge políticament correcte que dissimula la seva condició de propietaris. Creuen en la flexibilitat i en la cultura de l’esforç (la dels altres, s’entèn) i hi dediquen la major part del seu temps a la seva empresa (sovint d’una manera menys penosa que una caixera de supermercat o un carter).
Fa temps que s’organitzen, i com l’Opus van ocupant els espais que les forces socials els han deixat lliures. Fa temps que estan conspirant per reforçar la seva hegemonia ideològica. De fet, ja ho han aconseguit. En pocs anys, les desigualtats s’han disparat, i han diluït qualsevol capacitat de resposta per les muntanyes de víctimes d’aquest sistema. Si pressionen una mica més aconseguiran que la gent s’esvaloti… i acabin tots assaltant les farmàcies a la recerca de prozac. És el que té la gran profeta dels emprenedors, Margaret Tatcher, que va buscar una societat dissolta en individus aïllats, culpabilitzats ells mateixos de les agressions que feien els seus amics rics i poderosos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tu estàs convençut que es pot afirmar amb aquesta lleugeresa que en un país com Catalunya (o qualsevol altre, pel cas), els emprenedors són persones riques de naixement? A banda, quina és la base moral per denostar qui, de forma legal i honesta, es fa ric sent amo d’una empresa? On és la virtut especial de l’individu que accepta treballar en l’empresa d’un altre?
Sense empresaris, de què treballen els no-empresaris? Tots funcionaris? Bé, sí, podem nacionalitzar-ho tot, ja se sap que així els països generen molta riquesa i encara més felicitat. Preguntem’ho als russos.
No sé, però a mi em sembla el que cal és que el sistema polític afavoreixi la màxima igualtat d’oportunitats a través de l’educació, la sanitat i les infraestructures, i que es potencïin les àrees clau que no són d’entrada rentables i atractives per les empreses privades, com ara la recerca bàsica. Però, a partir d’aquí, la iniciativa privada -sota l’imperi de la llei- és l’eina que genera més benestar. I si no tinc raó, quines alternatives hi ha? Vull dir, alternatives reals que realment generin més benestar.
No cal ser gaire lllarg per veure que per emprendre cal tenir una sèrie de qualitats poc comunes: creativitat, iniciativa, capacitat il·limitada de treball i capacitat d’assumir riscos.
Sens dubte és força més fàcil fer unes oposicions i veure passar els dies criticant els qui han tingut la gosadia de comprometre la seva vida en un projecte; veient amb alegria si fracassen, i amb enveja i odi si tenen poc o molt èxit.
A Catalunya per desgràcia molts individus han interioritzat la marca de l’esclau. Odien, perquè ni tan sols l’entenen, la llibertat i la iniciativa; contra això s’hi pot fer poca cosa. Això sí, mentrestant xuclen de Pressupost públic aquells diners que uns altres estan generant.
Per tant aquest post m’agrada perque clarifica quina és la situació d’indigència intel·lectual extrema en que es troba bona part de Catalunya, que porta força gent a tirar pel dret i pel camí més fàcil: la crítica ornada amb els tòpics més inversemblants i mancada sempre de res que puguem confondre amb un argument. Gràcies doncs, amic Díez, per fer-ne un repàs tan exhaustiu. No hi manca ni l’Opus!
Bé, front aquest discurs de la impotència i el ressentiment (que per sort ja comença a ser percebut com caspós) jo crec que una petita part del jovent opten pel coneixement, l’esforç, la creació de valor, en definitiva la producció dels béns i serveis que gaudeixen els ciutadans.
Són els que on hi ha crisi hi veuen oportunitats. Els qui no volen conéixer l’atur. En definitiva són el millor que tenim el país, els qui el faran avançar, de la mateixa manera que el comentari que acabo de llegir representa allò pitjor que hi ha entre nosaltres.
Paradoxalment fins i tot l’autor del bloc espera cobrar la seva pensió (que molt òbviament serà de funcionari públic, qui si no podria pensar i escriure coses així) amb els recursos que els altres hauran generat. Encara es queixarà de que no sigui prou quantiosa. I mentre espera plàcidament l’arribada d’aquest moment en que la seva activitat diguem-ne laboral s’extingeix (si és que alguna vegada ha tingut lloc) seguira gaudint de la pàgina que els emprenedors de Vilaweb han posat a la seva disposició, del hardware que uns impresentables emprenedors americans han dissenyat, farà un gotet de birra Estrella (un altre producte capitalista) i pujarà un grau el termostat (marca Roca) de la calefacció (Saumier Duval).
Diuen que els qui fan alguna cosa tenen en contra els qui fan el mateix, els qui fan el contrari, i sobretot els qui no fan res.
És el cas.
Els de la SGAE que són com els xinesos i copien de poetes que abans no cobraven i d’una llengua feta i desfeta i inventada des de temps mil.lenaris. Vividors com Joan Manel Serrat que viuen de renta i de llepar-li el cul i cantar a un règim contra el que diuen que abans van lluïtar.
Professors i llicenciats que com a la mili d’antuvi ja es creuen en dret a tot i s’han covertit en els intocable, i ja no necessiten demostrar res a ningú, com al món de l’empresa on sempre es corre una carrera sense fons i només que un dia van fer una carrera i la van correr amb el temps estipulat pels manaires de llavors.
Empresaris espanyolistes què confundeixen els negocis particulars monopolistics amb el país.
I tota aquesta classe o secta, els actuals manaires de bancs i politics sense escrúpuls que han segut els primers en crear l’actual crisi inmobiliaria, turística i de la despesa pública per la despesa pública, que no han sabut veure per a previndre-la.
Els creadors nordamericans internacionals de la crisi financera, que com tot creador d’un mal, és el primer en assabentar-se per endosar-la als altres i restar més ben guarits.
I l’ingenuïtat dels espanyolistes i de l’Espanya va bien i els darrers en assabentar-s’en i restar plantats, els primers que han perdut la cadira, per a despertar de la seva inmensa felicitat.
Als més feliços i encantats de tots, han estat els primers en endosar-los la crisi.
Totalment d’acord Xavier, i qui digui que contactes i empresariat no estan lligats és que viu en un altre món o té molt mala fe. Potser algú pensa que és possible endegar un projecte sense unes certes circunstàncies que ho faicilitin? va , reviseu la vostra experiència ipenseu en gent que conegueu.
Una altra cosa és que hi ha moltes excepcions, però està clar que va lligada una cosa amb l’altra.
Per altra banda, crec que el Xavier no inclou en aquest grup “d’emprenedors” als que treballen d’autònoms o els subcontractats que en realitat són una altra mena d’autoexplotats -cosa que n treu que n’hi hagi de déspotes també-.
Ànims amb el bloc.