Espai de Dissidència

Sóc plenament conscient que publicar les reflexions comporta el risc d’interpretacions subjectives i contràries a la intenció de l’autor (i fins a cert punt, sorprenents).Tenint en compte el gran ressò del meu post “Empreneduritis”, publicat el passat 18 de febrer i a bastament comentat per diversos companys bloggers em veig obligar a fer unes quantes precisions.

Primera. L’objectiu primer i últim del meu post no consistia a criticar les diverses persones que, per circumstàncies diverses i vocacions desiguals, comanden una empresa, ja sigui com a autònomes, ja sigui com a directius que tenen al seu càrrec un equip de treballadors. L’objectiu primer i últim consistia a criticar la glorificació, santificació i sacralització de la figura de l’empresari (sota el re-styling d’emprenedor).

Segona (i derivada de l’anterior). Ser empresari és una feina (i/o activitat) com qualsevol altra, tan legítima com qualsevol altra, i tan útil, inútil o nociva per a la societat com qualsevol altra. Ser empresari o treballador no comporta ser millor o pitjor persona. Com diu als evangelis, pels seus actes els coneixereu (Mateu 7-16).

Tercera. Ara bé, precisament perquè ser empresari és una feina com qualsevol altra, això no justifica de cap manera que les persones que controlen les seves empreses tenen el dret a beneficiar-se desproporcionadament de la seva situació. És legítim que l’assumpció de major risc pugui comportar beneficis asimètrics, tanmateix, també ha de comportar prejudicis també asimètrics.

Quarta. Qüestió d’igualtat. No tothom té el mateix talent, ni sort, ni capacitat, ni dedica el mateix esforç. Per tant, és lícit que a desigual aportació hauria de correspondre desigual recompensa (això ho sostenia Proudhon). Ara bé, on són els límits? Si una igualtat cubana pot ser castradora, una desigualtat excessiva és un càncer que inocula el virus de la corrupció. Un bé irrenunciable consisteix en la igualtat d’oportunitats, i per tal de fer-la efectiva, cal limitar el grau de desigualtat. Al meu entendre, ningú no hauria de diferenciar-se materialment més enllà de cinc o deu vegades respecte el membre més pobre de la comunitat. Ja sé que molts m’atacareu amb arguments estranys. Jo només us puc oferir la meva moral d’arrel kantiana.

Cinquena. Empresaris rics, riquíssims i inútils. Les principals fortunes de Catalunya i el món segueixen un patró similar. No fabriquen res, no fan res, es dediquen a parasitar l’economia. Els bancs especule per tal que els propietaris de capital puguin beneficiar-se d’un casino financer amb les cartes marcades. Determinats propietaris de franquícies tèxtils ni tan sols fabriquen la seva roba, sinó que munten cadenes de subcontractació fins a trobar algú, en un taller semi-clandestí, en condicions de semi-esclavitud, que treballa semi-gratis. Els grans distribuïdors alimentaris fonamenten el seu negoci en escanyar pagesos.

Sisena. Treballadors públics. A mi em fa molta pena aquells que consideren que qui té feina fixa a l’administració és un escaquejador professional. Si jo atribuís als negres, jueus o musulmans deterministes prejudicis, quedaria, amb raó, desautoritzat. No us estranya, en canvi, com colen tots els tòpics i prejudics contra gent que treballa, i que ho fa majoritàriament amb esforç, dedicació i professionalitat? He treballat en l’àmbit privat i públic. I el percentatge d’incompetència és el mateix.

Setena. El mite de la productivitat. Incrementar la productivitat és condemnar altres treballadors a la desocupació. Això no és meu, sinó d’algú escassament sospitós de bolxevic com Ulrich Beck. La gent no ha de treballar més, sinó menys, a costa, és clar, d’un benefici empresarial excessiu.

Vuitena. Capitalisme. Aquest no és l’únic sistema possible o viable. Té els seus punts forts i febles, els seus guanyadors i perdedors. Una opció mixta, amb seguretat per a tothom, i possibilitat d’iniciativa no ens farà més rics, tanmateix ens farà menys pobres a la majoria.

Novena. Treballadors. A mi aquests que em parlen que cal eliminar la seguretat, ser més flexibles i creure en la cultura de l’esforç em recorda els mateixos arguments que el segle XIX justificaven l’esclavitud, o van crear els asils de pobres a Anglaterra per enviar pagesos a l’esclavitud de les fàbriques. Primer, les persones han de viure en la seguretat econòmica total. Després,els empresaris hàbils i honestos ja utilitzaran els estímuls adients per fer que la gent treballi de gust.

Desena. La meva referència a l’Opus no és cap boutade. Aquest discurs glorificador de l’”emprenedor” és IESE. I aquesta entitat acadèmica és Universitat de Navarra. I aquí hi ha un clar “camino”. De la mateixa manera que l’ideari ranci defensat per aquesta secta consisteix en una família patriarcal on l’empresari ha de fer de pare autoritari, el Déu terrenal que ordena i controla qualsevol aspecte de la vida material i espiritual, així l’empresari ha d’actuar per intervenir en la configuració social i econòmica d’una societat. Com diria el nostre il•lustre teòleg sabadellenc Sardà i Salvany, “A Dios rogando y con el mazo dando!”.

I sisplau, si algú no està d’acord, que utilitzi arguments, no creences; idees, no aforismes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!