Espai de Dissidència

Article publicat a l’edició d’avui d’El Punt

Llegir els llibres de Roberto Saviano permet estalviar unes quantes
àrees del currículum d’econòmiques. Amb un estil més literari que Marx,
es pot comprendre amb major claredat la lògica del capitalisme vigent.
Tot i que els crítics han presentat Gomorra, com un llibre
sobre les curiositats antropològiques de la sola de la bota italiana,
el coratjós napolità descriu amb detall el sistema hegemònic
d’explotació econòmica que caracteritza bona part del món occidental.
Des del moment en què el crim organitzat va decidir enviar la seva
descendència a les millors escoles de negocis, el règim de globalitarisme ha transformat les normes legals arreu. No és possible explicar el darrer període d’expansió econòmica sense les innovacions
de l’economia, que en circumstàncies normals serien més matèria
d’estudi dels criminòlegs que dels economistes. Aquest període es
caracteritzà pel desarmament impositiu de l’Estat: és a dir, rebaixes
fiscals als rics i les empreses, i l’exaltació social i moral de la
riquesa, alhora que una degradació del valor del treball i de qui
treballa. I, encara pitjor, per trencar les barreres invisibles (i
jurídiques) entre l’economia real i l’especulativa, la legal i la
submergida.

Malauradament, l’Estat ha acabat adoptant instruments fins fa poc
exclusius de l’economia informal i els ha formalitzat, tot destruint la
legitimitat que requereixen les institucions democràtiques. La
precarietat laboral, assumida amb una desconcertant normalitat, és la
primera, i la que permet l’explotació generalitzada. L’eixamplament de
les diferències socials, promoguda per la política, exerceix de
dissolvent entre les velles solidaritats ciutadanes en processos
d’individualització que porten vers l’homo homini lupus de Hobbes. El recurs al dumping,
disfressat de «societat oberta» i a l’explotació intensiva de la
immigració són els pilars que completen l’apropiació de tècniques
mafioses per part de l’Estat, en un món on comissions, prevaricació,
productes financers, corrupció i inversions s’esvaeixen en la boira de
les normes tàcitament acceptades, en un món on resulta difícil traçar
fronteres entre allò permès i prohibit, moral i immoral. El resultat,
el col·lapse del sistema a partir de riqueses incalculables i
l’expansió de la nova pobresa glocal, que fa saltar pels aires
les institucions redistributives, transformades en un nou espai a
colonitzar pels «inversors privats»; el sistema sanitari, la seguretat,
l’educació, la fiscalitat i, ara també, la justícia. Les «innovacions»
econòmiques, al cap i a la fi, no resulten altra cosa que legalitzar a
la pràctica el que estava prohibit.

Saviano ens il·lustra amb
exemples concrets de com el crim organitzat s’ha apropiat del sistema
econòmic «obert». El comerç legal amb la Xina oculta l’extensió del
contraban fins al punt que bona part dels productes no compleixen cap
de les normes exigides als empresaris locals . O l’explicació de com
les grans marques de roba luxosa de la Llombardia utilitzen els tallers
clandestins del mezzogiorno a partir de sofisticats sistemes de
subcontractació que fan que les mateixes petites empreses acabin
inundant amb excedents de la mateixa qualitat els mercats paral·lels de
la –si es pot dir així- falsificació. Tot i això, les subcontractacions
en l’obra pública representen el paradigma de com els clans mafiosos
parasititzen el diner públic. Mentre grups d’inversors disfressats de
grans companyies liciten per obres públiques o privades, són cacics
locals amb mètodes expeditius els que assignen el treball, sovint a
indocumentats, mentre els diners públics s’evaporen.

L’autor clou
l’obra amb la metafòrica imatge dels abocadors clandestins, en terres
de la Camorra. Brillants experts en dret i medi ambient, actuant com a
autònoms, fan desaparèixer els residus industrials tòxics i perillosos,
enterrats en el silenci i secret de les ja enverinades terres agrícoles
del sud. L’obsessió i la connivència per a la maximització dels
beneficis arriben al paroxisme de desfer-se de les tombes dels
cementiris municipals –també llençats sense contemplacions als
abocadors improvisats– per fer lloc a uns espais cada cop més
cotitzats. Resulta lògic. Si amb l’especulació immobiliària es priva de
lloc els vius, per què no fer-ho també amb els morts?

Saviano
utilitza Nàpols per descriure el que passa arreu, també aquí, un
«paradís legal». L’enquistament de la delinqüència en el sistema
econòmic i la lògica del benefici perverteixen la societat. Això només
podrà aturar-se si, d’una vegada, es penalitza la riquesa, fiscalment,
políticament, moralment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!