Espai de Dissidència

Nota: Aquesta és la versió original (sense les retallades per motius d’espai) de l’article que publico avui al suplement L’Aula del Diari de Girona.

Ja fa temps, les autoritats educatives han assimilat la societat de l’espectacle débordiana en la seva manera de concebre la seva política comunicativa. És així com hem d’entendre l’enèsim anunci de revolució escolar mitjançant la digitalització de les aules. Encara que ja s’havien iniciat algunes experiències en aquest sentit, generalment des d’opacs plans d’autonomia amb grans despeses que contrastaven per la gasiveria en la contractació o formació de docents, és aquest curs quan el Departament d’Educació ha decidit impulsar l’aplicació de la informàtica com a prioritat educativa, que hauria de «tirar endavant un ensenyament en base digital», segons asseverava el Secretari de Polítiques Educatives del Departament. En altres termes, es tractaria de substituir el llapis i el paper per l’ordinador portàtil, el llibre de text per textos digitals, els materials complementaris per la xarxa, i els coneixements del professor per espuris consells d’un docent a qui se li atribueix un desdibuixat rol de coordinador o acompanyant de l’aprenentatge de l’alumne.

En un context on els mitjans de comunicació es fonamenten més en eslogans que reflexió, les intencions de Via Augusta semblen pura propaganda política. El missatge és clar. Ells impulsarien la modernitat enfront la presumpta obsolescència de l’escola com a institució, un pla magniífic que ensalçaria les seves virtuts com a governants enfront a l’”immobilisme de les forces corporatistes obsessionades a ancorar-se en el passat” en plena societat de la informació. Els objectius serien millorar els resultats escolars i preparar l’alumnat vers la societat del segle XXI.

El problema, més que no pas les “immobilistes resistències corporativistes”, qualificatiu aplicat a la dissidència davant les “genials iniciatives” dels responsables polítics, és que les experiències similars dutes a terme fins al moment, han fracassat. És més, els resultats són pitjors que els obtinguts per l’ensenyament tradicional. Un exemple és el de Suècia. La prestigiosa pedagoga i assagista Inger Enkvist ha difòs en diverses conferències i articles acadèmics les conseqüències negatives d’enfocar l’educació des d’una perspectiva “tecnocèntrica”. La desaparició dels mètodes convencionals i d’ordenar l’activitat a partir del treball individual mitjançant els portàtils “per projectes”, va tenir com a conseqüència l’ensorrament del nivell de coneixement dels alumnes, especialment pel que feia a la comprensió lectora i raonament matemàtic, acompanyat de pèrdua en la capacitat d’atenció i memorització que per, als familiaritzats amb el món de la psicologia evolutiva, són les bases de la intel•ligència. Els estudiants més brillants quedaven literalment embolicats a la xarxa, i els seus treballs, amb una gran dispersió, no disposaven de coherència ni estructura. I els qui partien amb majors dificultats prèvies presentaven una caiguda de nivells encara més dramàtica, especialment pel que fa a lectura i domini de la llengua oral, segons l’avaluació elaborada per la Universitat de Lindköping. Amb aquest mètode, “els alumnes esdevenien illes, tancats dins la pròpia bombolla i privats de la transmissió de cultura” explica Enkvist en una conferència a Buenos Aires. Aquesta experiència la contraposa a la d’un barri de la rodalia d’Estocolm, habitat gairebé de manera exclusiva per refugiats extraeuropeus. Allà es va iniciar un projecte experimental consistent en què dues mestres de seixanta anys i una bibliotecària de quaranta van agafar un grup poc nombrós de nens de sis anys, i fonamentaven l’aprenentatge en l’ús intensiu de llengua oral, contes, memoritzacions de poemes i altres activitats consistents a potenciar el llenguatge (per cert suec). Els resultats van ser espectaculars. Al cap de quatre anys, aquest grup superà de llarg la mitjana del país, per sobre dels escandinaus de casa bona. L’exitós projecte no tenia res de sofisticat ni onerós. Simplement s’aprofitava l’experiència de mestres veteranes, i s’aplicava el sentit comú.

Altres iniciatives de digitalització educativa, especialment als Estats Units, han donat resultats tan mediocres com l’experiència sueca. Un article acadèmic d’enguany (Meris Stanbury: School of the Future, lessons in failure) valorava una experiència pilot realitzada a Filadèlfia en col•laboració amb Microsoft, sota el presumptuós títol de “School of the Future”, com a “Fracàs”. A banda dels problemes tècnics (les xarxes fallaven, els ordinadors es penjaven, i la intervenció de l’empresa patrocinadora es limitava a “assessorar”, deixant “penjats” als mestres), es repetien els problemes; continguts limitats i superficials, dispersió i desorientació dels alumnes, i finalment, el distanciament crític per part de la comunitat educativa i les direccions, que avorrides de tants problemes i l’escassa concreció d’un programa complicat d’aplicar (i incoherent) van desertar a mig projecte. Davant uns resultats que vorejaven la catàstrofe (fins i tot el nivell d’absentisme escolar va superar la mitjana de la ciutat), els responsables polítics van utilitzar el que és ja un recurs universal, responsabilitzar als docents.

Aquesta obsessió de les autoritats educatives per atribuir els seus fracassos al professorat mereixeria una bona recerca en el camp de la psiquiatria. Quan els responsables polítics dissenyen un pla que consideren perfecte i xoquen amb la realitat no triguen a buscar culpables en els rangs inferiors. De fet, allò que ells anomenen “immobilisme” i “resistència corporativa” no és res més que el pragmatisme de les aules. És normal, el professorat està acostumat a una experiència heurística del seu ofici, és a dir, desestima el que no funciona i conserva el que resulta útil. Això enerva qui pretén emprar l’educació com a camp de lluïment electoral. És evident, l’espectacularitat de digitalitzar l’ensenyament transmet una idea de dinamisme, modernitat, i altres entel•lèquies amb què impressionen a les rodes de premsa. Les presses per impulsar canvis en l’educació ens mostren que anem acumulant errors que són els veritables sediments on es fonamenta la degradació de l’escola (com la “brillant” idea de començar la secundària als onze o dotze anys, canviar de llei cada dècada o sotmetre els alumnes a jornades draconianes). Ara bé, aquesta obsessió pot respondre a interessos crematístics; la digitalització dels textos s’ha donat a una única empresa en règim monopolísitic, i sembla que amb relacions amb l’entremat empresarial vinculat a determinades formacions polítiques, el sofware és de pagament, i determinada empresa de portàtils deu estar brindant amb cava català, adquirit sens dubte amb els 150 euros que pagaran les famílies catalanes.

Tanmateix, hi ha una explicació encara més inquietant que l’estrictament econòmica. Si les experiències ens indiquen que la digitalització radical no funciona, que les classes dirigents aposten clarament per un ensenyament tradicional, fonamentat en continguts complexos i de qualitat, potser resultarà que tot plegat podria ser una maniobra per assolir un tipus d’ensenyament dispers, poc coherent, per deconstruir alumnes que esdevinguin “illes, tancats dins la pròpia bombolla, i privats de la transmissió de cultura”. Un experiment d’enginyeria social, com a la novel•la d’Aldous Huley “un món feliç”, on prevenir la dissidència davant el nou ordre globalitari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!