Espai de Dissidència

Una de les poques bones notícies de les darreres setmanes ha estat el cop de porta de Caixa de Girona a la fusió que les autoritats econòmiques li havien assignat. És cert que qualsevol entitat creditícia havia caigut en el parany del diner fàcil i de l’endeutament atiat per la bombolla especultativa. També és cert que al món financer hispànic li cal un bon correctiu. Tanmateix, les fusions i fisions que els grans financers havien exigit semblaven apuntar per atacar directament les Caixes (que, encara que sembli mentida, mantenen un lleu contingut i control públic), per quedar-se amb un mercat en el que resulta una ordinària operació d’eliminació de la competència. En realitat, els Fainé i Botín de torn, no volen fusions, sinó fondre entitats creditícies públiques.
En certa mesura, les fusions havien de perseguir una cura d’aprimament del sector de caixes amb la finalitat que la gran banca privada espayola (les grans famílies) es fessin amb els clients i els dipòsits de bona part de la ciutadania. I així, poder tapar els forats més fàcilment. És per això que exigeixen les mesures que NO s’han de prendre mai en una situació de crisi: tancar oficines, acomiadar (o jubilar treballadors)
Prendre aquestes dues opcions implica renuciar al futur i lliurar-se als taurons financers. És cert que s’han ficat en problemes. Què cal fer, doncs? Retallar consellers, abaixar les remuneracions dels directius fins a límits raonables (per sota dels 50.000 euros anuals) i, per descomptat, la gestió col·lectiva dels seus treballadors i clients. No fer servir els dipòsits per especular als mercats internacionals (com està fent ara la banca) sinó obligar a emprar els diners en finançar projectes personals i empresarials a petites i mitjanes empreses, sempre, això sí, que aquestes se sotmetin a auditories socials (això és, remuneracions i condicions dignes als seus treballadors, inspeccions laborals, bones pràctiques, polítiques de conciliació,…)
Sóc client de diverses caixes. Això significa que, encara que disposi de pocs diners, sóc, en certa mesura, petit propietari d’una empresa financera. És una estafa que alguns rics del cagar amb bons cognoms que en sa vida han tirat un pal a l’aigua, decideixin com collar clients i treballadors. Les caixes petites haurien de permetre un major control. Allò petit és bell!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!