Espai de Dissidència

A fi de preparar un curs a la Universitat,els darrers dies he rellegit Anatomía de un instante, de Javier Cercas. La primera lectura, fa uns anys, ràpida i suscinta va permetre fer-me una idea del contingut i l’estructura. Aquesta, més pausada i exhaustiva, m’ha permès gaudir d’un llibre ben escrit.
Si m’haguessin de preguntar sobre quin escriptor en llengua espanyola hauria de guanyar el Nobel, escombraria cap a casa i triaria el gironí Javier Cercas. És un artesà del llenguatge, amb un allunyament dels convencionalismes literaris que el fa ser molt interessant. I fa servir un castellà elegant, desprovist de l’artificiositat retòrica mesetària d’aquesta que es fa notar a l’ABC o pamflets equivalents.
I si bé ja havia llegit algunes de les seves novel·les, i acostumant-me, per tant, al seu punt de vista literari, a cavall entre la ficció i la no ficció, a Anatomía de un Instante demostra les seves millors qualitats literàries amb les virtuts d’un acadèmic, periodista i historiador competent.
De fet, el llibre representa un interessant maridatge entre literatura i assaigisme, fet que em recorda al millor Truman Capote o Norman Mailer. Perquè, certament, es pot considerar en un llibre literari a partir d’uns fets reals, o una història literaturitzada. El resultat: unes formes excel·lents, encara que amb unes conclusions discutibles.

En altres termes. He gaudit amb la lectura (requisit número 1 per a qualsevol llibre), encara que discrepo de bona part de les seves anàlisis. El llibre tracta de dibuixar un panorama i elaborar el retrat psicològic dels protagonistes del 23-F. De la mateixa manera reprodueix fidelment l’enrarit ambient de la Transició, especialment en l’etapa fosca dels primers vuitanta. Un cas especial, és el retrat d’Adolfo Suárez i la seva meteòrica carrera, la resplendor als cels grisos de l’Espanya fracturada, i la seva caiguda final. També excel·leix en reproduir la mentalitat col·lectiva dels colpistes de diferent pelatge. I la gran indiferència de la població espanyola davant una Transició que Cercas s’esforça, malgrat ell, a presentar com un èxit. Cosa curiosa, perquè les conclusions de Cercas es contradiuen amb la impressió general que hom té quan es llegeix el llibre, el d’un fracàs sense pal·liatius d’una Espanya incapaç d’assumir el seu passat, i per tant, d’afrontar el futur.
Perquè, de fet, i en una mena de tomb copernicà, després de (justificadament) deprimir-nos amb la reproducció del desolat paisatge de la Transició, Cercas ens fa una mena d’enaltiment de la depressió, tracta d’encomanar-nos l’amargant ambient d’aquella època, i a continuació ens ve a dir que no hi havia alternatives a aquella situació, que és com dir-nos que, el resultat final fou el millor possible. Suposo que Cercas ho feia per desautoritzar l’exèrcit de crítics al procés, al resultat present, i als protagonistes.
Certament, i qui escriu sempre ho ha defensat, les circumstàncies del moment, amb un exèrcit colpista i uns poders fàctics totalitaris, qualsevol alternativa rupturista tenia poques possibilitats d’èxit. Tanmateix, això no significa que la ruptura amb la monarquia i amb l’estat no hagués estat la millor opció. I que aquesta encara continuï essent la millor alternativa. Al cap i a la fi, el gran problema espanyol és la seva incapacitat és la d’assumir un passat fonamentat en el crim, en centenars de milers de cadàvers, i en l’ostentació de poder per part de persones i grups poc, o gens qualificats per exercir-lo. I d’aquí ve el fracàs d’Espanya com a nació, que Cercas dibuixa, i que tanmateix es nega a reconèixer en les conclusions.