Espai de Dissidència

He vist tots els films d’Alejandro Amenábar, i en tots ells he quedat
profundament impressionat. És més,
encara preservo algunes sensacions suscitades pel visionat d’algunes escenes, o
reflexions propiciades per determinades qüestions morals que el director
xileno-espanyol sempre ens exposa. Àgora no n’és cap excepció. Conjuntament amb
la seva tensió narrativa, bastida des d’un maneig suau de la càmara i una
música que acompanya la història, Amenábar ens atrapa de nou en una història
arriscada i aconsegueix que els espectadors comentem, més enllà de la sortida,
una pel·lícula que mai no ens deixarà indiferents.

Cinc obres porta aquest jove cineasta. Totes cinc, històries radicalment
diferents, tant en la forma com en el fons, fet que defuig el virus de la
repetició que infecta els grans talents. Aquesta vegada s’arrisca amb un drama
històric. O potser no, perquè s’intueix clarament que l’ambientació de peplum és un recurs per parlar del
present. Precisament per això il·lumina una època del passat caracteritzada per
la boira històrica, les ombres de les beceroles del cristianisme organitzat, i
per descomptat, el paper de la dona en el món antic.

Hipàtia d’Alexandria és un dels personatges més oblidats de la història.
Pocs sabíem de la seva existència. Potser perquè les circumstàncies del seu
assassinat, en el context de la violència religiosa per la imposició del
cristianisme, no resulten les més còmodes ni tranquil·litzadores. Tampoc, en el
món de la superficialitat que s’imposa damunt el coneixement, reivindicar el
paper d’una filòsofa, humanista i científica, el moment sembla el més adient.
Per això, haurem d’agrair a Amenábar, i al seu inseparable guionista Mateo Gil
que ens rescati de l’oblit un personatge que hauria d’esdevenir una referència.
I recordar-la  públicament, als
nomenclàtors dels carrers, en substitució per exemple, de militars o patriotes
de tot pelatge.

No és cap secret que Àgora representa una al·legoria del món present. Hi ha
una crítica poc dissimulada contra la intolerància de matriu religiosa (i de
fons existencial) que condiciona el món actual. El fonamentalisme musulmà, el
fonamentalisme cristià, condiciona la geopolítica actual, i sobretot, la
quotidianitat de tot aquell que considera, com cantava Georges Brassens, que la
vida és l’únic luxe que es permet la bona gent, cansada de morir per les idees…
dels altres. Probablement l’Acadèmia de Hollywood pensi en utilitzar Amenábar
per carregar contra una Amèrica on el predicador i la falsa beata tracten d’estretar
els marges de maniobra dels individus lliures.

Tanmateix, una altra de les innombrables virtuts del bon cinema visionat a
Àgora, és que defuig de la superficialitat. En el conflicte entre el paganisme
il·lustrat i racional de la cosmopolita Alexandria, i el fanatisme radical d’uns
cristians, trobem la fracturada societat esclavista l’escletxa on s’escolen els
oportunistes. Sense maniqueismes de cap mena, l’autor del film exposa amb
claredat que la injustícia d’un món terriblement desigual (encara que culte) és
el que trobem al darrere d’un profund moviment milenarista, i ressentit contra
l’explotació, d’un cristianisme que busca esperança en un món opressiu.
Tanmateix, el remei és pitjor que la malaltia, i la crema de la biblioteca d’Alexandria
és la revenja dels oprimits, els sentiments dels quals són manipulats per homes
ambiciosos. Tota una lliçó sobre els temps presents, quan la desigualtat
il·lustrada neoliberal no amaga altra cosa que la barbàrie de classe, que no
necessàriament ha de donar a llum un nou món millor. Sinó que els humils
semblen a l’espera de l’arribada del Berlusconi de torn per deixar anar llurs
baixes passions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!