Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Va decidir presentar-se:
-“Bon dia, sóc l’Inspector… algun problema?”
-“Estic aclaparada, senyor, no sé què fer amb aquests xiquets… No tinc llibres nous, ni fotocòpies, el director no em proporciona material didàctic, no tinc recursos electrònics, no tinc res nou que mostrar-los, ni què dir-los als alumnes…”

L’inspector, que era un docent d’ànima, va veure un suro en el desordenat escriptori, el va agafar i amb serenitat s’adreçà als xiquets:
-“Què és açò?”
-“Un suro, senyor”… cridaren els alumnes sorpresos.
-“Bé, d’on ix el suro?”
-“De la botella, senyor, el col.loca una màquina…”, “de la surera…”, “d’un arbre…”, “de la fusta…”, responien animosos els xiquets.
-“I què es pot fer amb fusta?” continuava entusiasta el docent.
-“Cadires”…, “una taula…”, “un vaixell…”
-“Bé, tenim un vaixelll. Qui el dibuixa? Qui fa un mapa a la pissarra i col.loca una ciutat per al nostre vaixellet? A quin país pròxim pot anar? I una ciutat? Coneixeu algun poeta d’allí? A més de poetes… què produeix aqueix país?… Algú recorda una cançó d’aquest indret?”

I començà una lliçó de geografia, d’història, economia, literatura, religió, etc.

La mestra va quedar impressionada. En acabar la classe li va dir commoguda: -“Senyor, mai no oblidaré el que m’ha ensenyat avui. Moltes gràcies.”

Passà el temps. L’inspector tornà a l’escola i va buscar la mestra. Novamemt estava arrupida darrere del seu escriptori, els alumnes una altra vegada en total desordre…

-“Senyoreta…, què ha passat? No se’n recorde de mi?”
-“Sí, senyor… Com me n’haig d’oblidar! Quina sort que ha tornat… no trobe el suro. On el va deixar?”

PD: Quan una persona en qualsevol ofici no té vocació o ànima per al seu treball, mai no trobarà el suro! Tens idea de quanta gent d’aquesta, trobem en diversos treballs?