Els Papers de Santa Maria de Nassiu

     Els cims de Sant Cristòfor i el Carpio superen els 1.000 metres. Tres quartes parts del terme és terreny muntanyós i solament el 25% éstà dedicat al conreu, que en gran part és secà, on es produeix vinya, cereals, dacsa i gira-sol. Dels boscos del terme s’extrau fusta que és utilitzada en les fusteries de Requena i Utiel. És important la fabricació de tules, rajoles i altres materials per a la construcció. Actualment té uns 1.300 habitants. La vila es troba edificada sobre una lloma. La parròquia està dedicada a Sant Jaume Apòstol i pertany a l’Arxiprestat del Beat Francesc Gàlvez. L’11 de juliol de 1960 fou desmembrada de la diòcesi de Sogorb-Castelló, a la qual sempre havia pertangut, i s’incorporà a la de València.

     El terme de Sinarcas estigué habitat en l’edat del Bronze, en l’època de la romanització assolí un gran esplendor, gràcies a l’explotació d’una mina de ferro que hi havia. Durant l’època musulmana fou una alqueria, que el rei Jaume I en conquerir-la la lliurà el 1.235 al seu fill, l’infant Jaume de Xèrica. El 1.355 se li concedí carta de repoblació. El 1.311, Jaume de Xèrica, fill de l’anterior, llegà aquest indret al seu fill Jaume. El 1.380 fou venut a Ramon de Vilanova. El 1.599 el rei Felip II li concedí el títol de Comtat de Sinarcas, el titular del qual era Jaume Ceferí Ladron de Pallàs. Posteriorment passà el seu senyoriu a dependre dels ducs de Villahermosa.

     La seua actual parròquia començà a construir-se el 1.600, essent bisbe de Soborb, Felicià de Figueroa, seguint els cànons renaixentistes, encara que posteriorment la seua nau central fou retocada imitant el gòtic. En la seua demarcació parroquial existeixen les ermites de Santa Bàrbara, Sant Roc i Sant Marc.