Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

23 d'agost de 2012
1 comentari

SAÓ, ANY XXXV, NÚM. 373, JULIOL-AGOST 2012

     Us duc ací el que podreu trobar al número corresponent als mesos de juliol-agost de la revista SAÓ d’enguany.

     Pel que fa a la primera part, destaque el que segueix:

  • L’Alcoi barroc (Josep Vicent Escartí),
  • Vaticà II: un concili sense parangó (Josep A. Comes),
  • La Carta Col.lectiva dels bisbes espanyols de 1937 (Josep Miquel Bausset),
  • Presències o recorda que vivifiquen (Rosa Serrano) i
  • una entrevista a Josep Vicent Boira (Facultat de Geografia i Història de la UV-Estudi General). 
     El Quadern Central està dedicat a la Comarca dels Ports. Hi trobem les col.laboracions de:
  • Joan Serafí Bernat Martí (La situació econòmica dels Ports),
  • Lluís Meseguer (Els Ports, mapa i rellotge de la cultura),
  • una entrevista a Rhamsés Ripollés, alcalde de Morella,
  • Carles Ripollés (Els Ports: identitat comarcal i independència municipal) i
  • Julià Pastor Aguilar (Les Festes de cada sis anys).
     I finalment, en la darrera part de la revista destaque:

  • El final d’una època (Lluís Ronda),
  • Any de Sexenni a Morella (Josep Manuel San Abdón),
  • Estiu (Fèlix Edo),
  • Ahir vaig plorar cendra (Ferran Aleixandre i Barreda),
  • Paula Bonet: senzillesa i elegància (Teresa Ciges),
  • Una fotografia i una revista (Gonçal López-Pampló) i
  • Incerta Vida (Antoni Ferrer).
 En aquest apunt us deixe l’article del P. Josep Miquel Bausset i el de l’editora Rosa Serrano.

La Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols, de 1937

 

“La guerra és una cursa entre el bolxeviquisme i la civilització cristiana”. Aquest era l’argument que va motivar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol al món sencer, amb motiu de la guerra d’Espanya”. Escrita pel cardenal Isidre Gomà a instàncies de Franco, la Carta, signada a Pamplona l’1 de juliol de 1937, va rebre l’adhesió de tots els bisbes espanyols llevat del cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vitòria Mateo Múgika i de l’ancià bisbe de Menorca, Joan Torres.

El text, amb 8 capítols i una conclusió i adreçat a tot el món, volia explicar la situació d’Espanya, que passava “una de les més grans tribulacions de la seua història”.

Els bisbes espanyols justificaven la Carta pel conflicte bèl·lic, ja que en la contesa civil es jugava “una partida decisiva en pro o contra la religió de Jesucrist i la civilització cristiana”.

La Carta es va redactar, pel fet que els bisbes creien que la premsa estrangera havia tergiversat les notícies referent a l’alçament militar, contribuït a una “desviació, que podria ser funesta per als sacratíssims interessos que hi ha a la nostra pàtria”.

Els bisbes justificaven la seua posició pel seu ofici pastoral, “amb el triple deure de religió, de patriotisme i d’humanitat”. I defensaven la seua actuació pel que fa al patriotisme, perquè “el bisbe és el primer obligat a defensar el bon nom de la pàtria”.

Tot i reconèixer que les guerres són un flagell per a la humanitat, “a vegades és el remei heroic únic, per a centrar les coses”. I afegia el document: “Per això l’Església, tot i ser filla del Príncep de la Pau, ha organitzat creuades contra els enemics de la fe”. Però de seguida els bisbes matisaven: “No és aquest el cas”. La Carta, tot i reconèixer que molts cristians, obeint la consciència i el patriotisme van prendre les armes “per a salvar els principis de religió i justícia cristiana”, l’Església no es feia responsable ni de la guerra, ni de l’acusació d’haver conspirat a favor de la sublevació militar. Sí que denunciava els governs de la República, que van canviar bruscament la ruta de la nostra història “per les lleis laiques que anul·laren drets de Déu”. Per això qualificaven la revolució comunista com a “antidivina”.

Per als bisbes, Espanya estava dividida en dues parts: “l’espiritual, al costat dels insurrectes en defensa de l’ordre, la pau social, la civilització tradicional i la pàtria, i molt ostensiblement en un gran sector, per la defensa de la religió”, i l’Espanya republicana, que era qualificada per la Carta com a “materialista, marxista, comunista o anarquista”, ja que va voler substituir la vella civilització per la nova civilització “dels soviets russos”.

Els bisbes argumentaven la necessitat d’aquesta Carta, pel fet que l’Església no podia ser “indiferent en la lluita”, i per això defensaven que “avui per avui, no hi ha més esperança per a reconquerir la justícia i la pau, que el triomf del moviment nacional”. A més, el conflicte bèl·lic serviria per a fer ressorgir  “l’esperit nacional amb la força i la llibertat cristiana dels temps antics”.

En el document de 1973, “Relacions Església-Estat en Espanya”, el cardenal Tarancon reconeixia que l’Església, des del final de la guerra, havia estat considerada “per la immensa majoria del poble espanyol, com la força social i inclús política més eficaç i més influent”. A més, basava la publicació de la Carta Col·lectiva, en el clima “de clericalisme i anticlericalisme d’Espanya”.

En aquest document de 1973, Tarancon, tot i que creia que els bisbes “no van pensar lligar l’Església al Règim polític”, sí que reconeixia que, “la postura que va prendre la jerarquia en la Carta Col·lectiva, va condicionar la vida i l’actuació de l’Església en els anys de guerra i amb  el Règim polític que es va instaurar”. Tarancon continuava així: “per a la majoria dels espanyols i dels estrangers, l’Església apareixia lligada a una de les parts en el conflicte. I allò més greu és que l’Església apareixia als ulls de molts, com una potència bel·ligerant primer, i com el recolzament més ferm d’una de les parts després, i com la garantia moral de tota l’actuació  i de la legislació del nou Règim”.

Evidentment, Franco i el Règim s’aprofitaren del recolzament de l’Església, “per la seua gran força social i política i exigiren pràcticament d’ella una aprovació indiscriminada -continua Tarancon-  a la seua manera d’actuar, ja que el nou Règim havia salvat l’Església”. Així, “per gratitud, l’Església en Espanya, estava obligada a recolzar indiscriminadament al Règim”.

75 anys després de la Carta Col·lectiva, el record d’aquest text ha de servir perquè la jerarquia actual, defense amb fermesa la llibertat i la independència de l’Església. I també, perquè els nostres bisbes no tornen a posar-se al costat d’una opció política concreta, beneint un Règim o un partit polític. Encara que es diga cristià!

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat

  

 PRESÈNCIES O RECORDS QUE VIVIFIQUEN

 

Realment el poble valencià ha estat mancat sempre d’un ventall ampli de referents. Va haver-hi un moment que comptàvem sobretot amb una tríada: Joan Fuster, Vicent Andrés Estelles i Enric Valor. Una tríada, per cert, vinculada a tres gèneres literaris dels quals eren representants inqüestionables: l’assaig, la poesia i la narrativa. I ben agraïts que hem d’estar al que ens varen deixar en herència. Una obra potent que enriqueix la nostra literatura i en conseqüència la literatura catalana feta al País Valencià.

Hi ha hagut també altres trajectòries cíviques i patriòtiques dignes d’esment. Potents i senzillíssimes alhora. Arrelades a la cultura, a la llengua i al territori. Esponeroses i fecundes. Regalimant conviccions nacionals, de justícia i llibertat, en paraules, en textos, i en gestos també. Llavors fecundes que ens comprometen i estimulen.

Justament avui, fa quinze dies, soterràvem a l’Alcúdia Josep-Lluís Bausset. A l’Alcúdia, que era el seu poble. O millor dit, el seu segon poble, ja que el primer com a lloc de naixement el compartíem tots dos: Paiporta. Això ell sempre li agradava de recordar-m’ho.

Em vaig sentir molt trista en saber la notícia del seu traspàs perquè l’orfandat –també la simbòlica– és dura de pair. Em vaig sentir trista fins que vaig escoltar les paraules del seu fill Josep Miquel, qui, en adreçar-nos un missatge de comiat a les persones que omplíem l’església, va dir més o menys: «Alguns m’heu dit amb una pena autèntica: “Heu perdut un pare. Nosaltres hem perdut un referent.” Però ni nosaltres hem perdut el pare, ni vosaltres heu perdut un referent. El pare ha sembrat una llavor. Ara el que hem de fer tots és procurar que done fruits». Jo tenia, com molta altra gent, un nus a la gola. El monjo de Montserrat, des de la fe que dóna una dimensió diferent a la mort, va ser-ne conscient i ens va regalar un record amable, intel·ligent, ple de saviesa per a despertar-nos un somriure. «Algú, meravellat pels anys viscuts preguntava al pare: “Senyor Bausset, ¿quin és el seu secret per haver arribat a viure més de cent anys? I ell responia : “respirar, fill meu, respirar”».

Respirem, doncs, el perfum de la memòria. De la memòria agraïda a eixos 101 anys d’estima. De coherència. De treball infatigable en tasques molt diverses. D’afeccions conreades fins a la fi: la pilota valenciana, la música, les tertúlies… El recordaré sempre en els actes d’apertura del curs acadèmic al Paranimf del carrer de la Nau. Atent, vivint el moment concentradament, fins que feia una ullada al rellotge i, prudent, per no perdre el tren de tornada a casa, s’alçava discretament i jo el seguia amb la mirada fins que desapareixia per la porta.

Ara, pense que les sucosíssimes converses de Santi Vallés mantingudes amb ell i publicades a Tàndem edicions amb el títol Converses amb l’home subterrani, restaran per sempre com un camí d’aproximació a la figura polièdrica del senyor Bausset. I no em puc estar de recordar-ho. Si algú pensa que estic fent publicitat, tindrà raó.

 

                                                                                 

 

                                                                            Rosa Serrano

 

 

 

 

QUATRETONDETA
23.10.2009 | 5.09
9 D’OCTUBRE DE 1238
09.10.2008 | 12.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Quan l’Església [catòlica, apostòlica i romana] rebutjarà la financiació [sense retallades a la vista] i altres privilegis que rep de l’Estat?

    No vull jutgar a ningú, però trobo que força cops els fets no recolzen les prediques.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.