Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
“CREENCES” és el títol de la conferència que l’amiga Maite Garcia Fochs
Granollers” l’oportunitat que m’han donat de compartir amb tots vostès aquesta
estona de reflexió, i vull, també, felicitar-los per la seva tasca de
promoció cultural -de la qual penso que
és gairebé heroica, en una època en què sembla que tot l’ interès públic, i per
tant tota la producció de cultura i de valors, gira entorn del futbol o, a tot
estirar, de la cuina de disseny -. Aquesta salutació no és solament
protocol·lària; és, de fet, una bona forma d’introduir-nos en el tema que hem
de tractar -el de les creences- perquè, com veurem, aquestes formen part d’ un determinat grau de coneixement i,
per tant, d’una certa forma
d’aproximació al saber, a aquest saber que ja hem enaltit d’entrada.
Ja
veuen que he parlat de saber i de coneixement com si no fossin ben bé el
mateix; efectivament no em sembla pas
que ho siguin. Crec que hem de considerar que la paraula “saber” designaria la
saviesa total, i que tots podem estar d’acord en què aquesta és inabastable
perquè és evident, per exemple, que la
nostra vida és limitada en temps i en espai, i que aquestes limitacions ja ens
priven, d’entrada, de poder saber-ho
tot. La paraula “coneixement”, en canvi, designaria una part més o menys gran
de saber que, sense pretendre ser absolut, ens resulta tanmateix d’un valor
pràctic indiscutible.
Naturalment, el fet que hàgim definit el
coneixement com a una forma parcial de saber, ja ens avisa de quelcom que convé
que no perdem de vista: els coneixements són desiguals; n’hi de més o de menys
complets, de més o de menys pregons, de més o menys sòlids, de més o de menys
segurs, fins i tot de més o menys pràctics…
Aquest últim factor, però –és a dir, el fet de ser pràctics -, és comú a
tots plegats. En aquest sentit, i ja que hem dit fa un moment que les creences
són formes de saber , podem assegurar, sense por d’equivocar-nos, que les
creences tenen una finalitat pràctica.
(segueix)
Abans, però, de centrar-nos en les creences,
cal que parem esment a aquest factor de practicitat que hem dit que
caracteritza totes les formes de coneixement i que té a veure, justament, amb
la definició de l’ésser humà com a espècie.
Ja deia Aristòtil, en el començament de la seva Metafísica, que “tots
els éssers humans tenen tendència al saber” . Podríem quedar encantats per la
frase i no fóra gens estrany, perquè la veritat és que s’ho val -confesso que
jo mateixa n’ he estat molt temptada -, però cal que ens centrem en el seu
valor definitori i prescindim, per tant,
d’altres valors democràtics, estètics i fins i tot ètics i polítics que també
té. Considerem doncs que Aristòtil ens diu, de
forma clara i contundent, que la totalitat del gènere humà té la característica
d’estar inclinat a conèixer; podem veure, d’aquesta manera, que aquesta
tendència és a la base de la constitució dels éssers humans com a espècie, i, d’altra
banda, si parlem d’espècies, podem deduir que, com passa en totes les altres
existents, l’ésser humà haurà hagut d’adaptar-se
al medi per tal de sobreviure. Ara bé:
la forma com els éssers humans ho han fet és, precisament, la del coneixement.
És un fet conegut
que les espècies que no van adaptar-se no van sobreviure; de fet, sabem del
cert que en altres èpoques van existir algunes classes d’animals que ara no hi
ha. No oblidem, d’altra banda, que també
el medi físic ha estat subjecte a canvi,
és adir, que també és producte de l’evolució, i que aquest medi de què parlem i
les espècies animals que l’ocupen han
anat interactuant durant tot el procés evolutiu. Així doncs, sempre que hi ha
hagut algun canvi significatiu en el medi físic –com podria ser, per exemple,
una glaciació, o, al contrari, un canvi climàtic de tipus tòrrid -, les
espècies animals han hagut d’adaptar-se a les noves condicions, i ho han fet
mitjançant mutacions, és a dir, canviant alguns dels seus caràcters per
d’altres més funcionals, o sobreposant aquests segons als primers: en alguns
casos, per exemple, un pelatge llarg i
espès va venir en auxili d’alguns animals mal adaptats al fred; en d’altres, unes urpes potents, abans inexistents, van
aconseguir que d’altres animals poguessin sobreviure en un terreny que havia
esdevingut més dur… És en aquest context que hem de considerar el coneixement
com a factor adaptatiu dels éssers humans al medi; perquè, la mutació humana no
ha consistit en criar pèl ni urpes com a eines, sinó en obtenir un cervell cada
cop més capaç d’inventar formes de cercar abrigall, de fabricar eines, de
salvar-se d’aiguats i de plagues, de combatre malalties… de defensar, per tant,
la seva existència com a espècie. Per
tal d’aconseguir tot això, va haver-hi,
també, una mutació: al vell cervell, al primitiu paleoencèfal que regia les
activitats purament animals, s’hi va superposar un cervell nou, un cervell
capaç de sustentar la raó.
D’ençà que la racionalitat va aparèixer, el
procés cognitiu humà no s’ha aturat; però ho anat fent, tanmateix, de forma que
sovint ha estat molt precària, tant per la dificultat de l’empresa, com pels
pals a les rodes que, lamentablement, a vegades s’hi han posat. Atenent aquesta
formació gradual de la racionalitat, podem establir certa graduació en el saber
i, per tant, certes formes diferents de coneixement: el grau més baix, i per
tant el de primera aparició cronològica,
fóra la creença; el grau més alt,
per tant l’últim en aparèixer -i,
per descomptat, el més segur -, fóra la ciència. No creguin, tanmateix, que s’han
de menystenir les creences: ben al contrari, no solament les hem de considerar,
com he dit, una forma de conèixer, sinó que, de fet –i com veurem a partir
d’ara- són la base per a qualsevol coneixement posterior més elevat, inclosa,
per descomptat, la ciència (no és en va
que totes les troballes científiques han estat possibles a partir d’una
hipòtesi -és a dir, d’una creença -, com
tampoc ho és que només quan una hipòtesi- creença és validada per la ciència pot arribar a
esdevenir una llei universal).
La creença és –això sí- la forma més precària de
coneixement; però hem de tenir sempre ben present que, de fet, totes les formes
de coneixement són precàries, perquè no n’hi ha cap d’absoluta ni tan sols de
completa, i això inclou fins i tot la ciència -que només té el grau més alt de
coneixement, com hem dit, però no l’absolut ni tan sols el complet,
desgraciadament -. De tot plegat, per cert, en resulta que hi ha
dues actituds, envers la ciència, que convé evitar de totes passades: la d’esperar-ne
més del que en podem esperar, i convertir-la d’aquesta manera en un mite
(actitud que fóra, val a dir-ho, molt poc científica), i la de
desprestigiar-la, com s’ha fet tantes vegades, titllant-la de freda i
d’inhumana. La ciència és la forma més alta i més segura de coneixement que
tenim; és una de les creacions més específicament humanes que hi ha, perquè
n’hi ha poques que exigeixin un grau tan alt de racionalitat i, evidentment, no
és freda perquè és feta per uns éssers humans que l’adrecen a satisfer les
necessitats d’altres éssers humans . Qualsevol mena d’atac a la ciència, o
qualsevol intent d’aturar-la, sí que és, de fet, un crim de lesa humanitat; i
ho és, a més, per partida doble: perquè priva, en el científic, el desenvolupament d’allò que té de més humà
–el coneixement racional- i, sobretot,
perquè priva tothom dels beneficis que es deriven del coneixement més
sòlid que tenim.
Centrem-nos, però,
en les creences. Hem vist, fins al moment, que la creença és present en el
moment inicial de la ciència: concretament com a hipòtesi. Naturalment, poden
haver-hi hipòtesis diferents en la base d’una recerca -perquè, a vegades, hi ha
més d’una causa per a un sol efecte- però només esdevindran científiques, com
hem dit, les que puguin ser demostrades. La ciència, però, no solament
demostra, sinó que prediu; això ho aconsegueix mitjançant el mètode matemàtic.
Com deia Galileu, no hi ha ciència allà on no hi ha matemàtica.
La creença és, per tant, una forma de
coneixement que no té, ni de bon tros, el grau de seguretat i la capacitat de
predicció que té la ciència, però que, a vegades, és a la seva base. He dit “a
vegades” perquè, com ja hem vist, no totes les creences poden ser validades
per la ciència; de fet són molt poques
les que poden ser-ho, i això ens porta a considerar una altra qüestió: la de si
les creences tenen algun altre valor que no sigui solament aquest de què hem
parlat fins ara, el de poder ser un primer pas per a la ciència; és a dir, si contenen, en sí mateixes, alguna
mena de coneixement. La resposta a aquesta pregunta és que sí; que, de fet, les
creences poden contenir una veritat provisional molt útil en determinat moment
històric de la humanitat o biogràfic de cadascun de nosaltres.
M’ explicaré amb un exemple: Imaginin, sisplau, que estic
parlant amb la meva néta que abans d’ahir va fer quatre anys; que la nena és a punt de posar els ditets en
un endoll i que jo no solament vull impedir-ho, sinó que també vull que
entengui que no ho ha de fer mai. Si li ho expliqués més o menys
científicament, li diria alguna cosa així com: “Martina, no posis els ditets
aquí, perquè la corrent de no sé quants ampers
et necrosarà les falanges les falangines i les falangetes de les extremitats
superiors”; la criatura, evidentment, no entendria res, i per tant no tindria
noció del perill -la qual cosa vol dir que, ben probablement, ficaria els
ditets a l’endoll -. Si vull evitar que ho faci, és molt més pràctic que li digui alguna cosa com ara aquesta:
“Martina, no posis els ditets a l’endoll, perquè hi ha uns nanets molt dolents
que tenen unes tisores molt grosses”. Evidentment, la nena entendrà el perill,
i s’estarà de ficar els dits a l’endoll.
Si s’hi fixen, la creença ha estat, en aquest cas, molt més útil que la
ciència, perquè ha aconseguit, de forma molt més plena, allò que hem dit que és
la característica del coneixement: adaptar-nos al medi i garantir, d’aquesta
manera, la nostra supervivència com a individu i com a espècie. Això no vol
dir, per descomptat, que no hàgim de preferir l’explicació científica sempre
que sigui possible; només vol dir que, a vegades, i mentre no som capaços
d’assolir-la, la creença ens subministra una forma provisional de coneixement
que, tot i que no té un grau molt elevat de veritat, ens resulta enormement
pràctic.
Tots nosaltres,
quan érem infants, necessitàvem –com necessita ara la meva néta- veritats adaptades a les nostres
possibilitats de coneixement; d’aquí que ens expliquessin contes, que són una
forma excel·lent d’introducció a algunes veritats amb què ens anirem topant
durant la nostra vida: que els pares
moriran; que haurem d’enfrontar-nos tots sols al repte de viure; que el treball
és l’única garantia –al menys l’única honesta- de poder tirar endavant; que no
hem de caure en miratges i hem de saber desemmascarar els enganys; que el
millor que podem trobar i allò que dóna sentit a tot és l’amor… Provin,
provin, de quantificar tot això; provin
de fer equacions, càlculs de probabilitat i tota mena d’aplicacions
matemàtiques… i provin d’explicar-ho, d’aquesta manera, a un infant: potser
se’n sortiran parcialment del primer, però segur que no en sortiran del segon.
La biografia individual
respecte al coneixement reprodueix, gairebé fil per randa, la nostra història col·lectiva com a espècie: tota la
humanitat ha passat –i encara passa- per estadis diferents de capacitat de
conèixer; tota la humanitat ha passat per tant –i encara passa- per un estadi
infantil en què necessita veritats adaptades i, sobre tot, pràctiques, mentre
encara no en tenim d’altres més fiables. Si s’hi fixen, veuran que les
literatures clàssiques recullen les formes primitives de coneixement en forma
de mites: a falta d’una teoria completa de l’evolució -que vindria molts segles
desprès -, el Gènesi ens ofereix, per exemple, una bellíssima explicació
provisional de com va formar-se el nostre món i les espècies que l’habiten;
durant molt de temps, aquesta explicació va fer un gran servei per explicar que
les coses no són eternes, que han tingut un començament, que no tot el que hi
ha a la terra ha aparegut alhora… Segur que tots vostès coneixen les paraules
evangèliques. Personalment, n’hi ha una que, per reflex condicionat,
aconsegueix posar-me la pell de gallina en sentir-ne la primera frase(“Baixava,
un home, de Jerusalem a Jericó …”)
Agafem-la com a exemple, si m’ho permeten.
Contemplem-la en el seu context: faltaven més de divuit segles per
aconseguir una primera elaboració dels drets dels ciutadans -que és de finals
del XVIII , durant la Revolució Francesa -; en faltaven més de vint per a
consensuar la primera Declaració dels
Drets Humans, que és de l’any 1948… Doncs, bé: no calia esperar que s’acomplissin
aquestes fites, oi, per deixar clar que tothom té dret a la vida, que tots som
responsables si algú la té amenaçada, que hem d’actuar solidàriament, que hem
d’assistir els desvalguts…? Sens dubte, la millor forma de fer-ho, en un
societat en què no solament no hi havia els textos a què ens hem referit, sinó
ni tan sols la capacitat de llegir –la pràctica totalitat de la gent era
analfabeta -, era el relat oral d’uns fets que no eren reals –per tant no eren
veritat en el sentit etimològic de la paraula -, però, que, de fet, aconseguien
mostrar una veritat pràctica que, com tots els coneixements, aconseguia, al seu
torn, l’adaptació a la vida com a individu i com a espècie. Hi ha molts
d’altres exemples de coneixement mític
en les literatures antigues; sens dubte, el màxim exponent fora qualsevol dels
descrits per Plató: segurament recorden el de la Caverna, per exemple,
magníficament recreat per Saramago, que tracta, precisament, del coneixement,
però crec que ja ens hem fet el càrrec, a través dels que hem repassat, de
quina és la funció de les creences.
Per acabar, crec
que hauríem de parlar dels problemes que poden plantejar tant la ciència com
les creences. Per desgràcia, tant l’una com l’altra són armes poderoses, i per
tant cobejades pels grups de pressió. No ens estendrem molt en aquest punt,
però és important que ho tinguem en compte.
La investigació
científica ha estat, i és, manipulada en
molts casos. S’han aturat recerques i se n’ha impulsat d’altres segons
els interessos econòmics: un bon exemple fóra el de la vacuna de la malària,
que s’ha retardat -i fins i tot s’ha
impedit- mentre, en canvi, s’afavoria la de la vacuna de la SIDA, perquè, tot i
que la malària mata moltes més persones, la SIDA ataca els rics
occidentals de raça blanca; un altre
exemple desgraciadíssim és la manipulació descarada que alguns laboratoris
exerceixen sobre les facultats de medicina (en aquest moment, per cert, hi ha
una lluita oberta per aconseguir que l’homeopatia s’ensenyi com a disciplina
universitària i poder, per tant, vendre amb recepta les famoses boletes). Tot
això per no parlar dels experiments fets amb humans, dels quals en sabem segura
la existència…
Pel que fa a les creences, el panorama és
igualment esfereïdor, ja que en quest cas, n’hi ha que s’ organitzen com a
autèntics grups de pressió, capaços de manipular les voluntats dels seus
membres -mitjançant la submissió acrítica de la seva raó- per tal d’aconseguir unes finalitats que, tot
i que es presenten com a religioses, són, en realitat, descaradament
polítiques, i sempre tendents a l’assumpció d’alguna mena de poder o privilegi.
És possible que vostès pensin que
m’estic referint a les sectes, i tenen tota la raó; però, honestament, he
d’afegir que això que he descrit és també aplicable a les religions en general.
Totes les creences organitzades en religió són -almenys potencialment -,
polítiques, perquè qualsevol mena d’agrupació humana ho és. No és que la
política sigui res dolent, al contrari: és la forma d’incidir en la construcció
del bé comú sempre que sigui faci de forma clara, transparent i democràtica;
però quan es fa de forma solapada -fins i tot negant que es fa realment
política -, de manera antidemocràtica – reservant-se per a si mateixos l’única
definició possible de valors i exigint submissions de la raó a dogmes
incontestables- , des de càrrecs que no
solament no són electes sinó que ni tan sols són oberts a més de la meitat dels
seus seguidors -com és el cas de les dones- , quan es fa, sobretot, sempre encontra
dels més desafavorits -als quals s’exigeix l’acompliment de determinades pautes
dificilíssimes per a ells- mentre no s’esmenta mai les mancances dels més
poderosos encara que siguin molt més radicalment oposades a la base de la
religió que es predica, llavors, hem de convenir que estem davant d’un ús
execrable de la política; i si algú no veu clar que la religió pot esdevenir
política d’aquesta mena, que pensi , sisplau, en els bisbes del nostre país
sortint al carrer per condemnar el divorci exprés –que salva vides -, el
casament de les persones homosexuals –quan el dret a casar-se és un dels recollits en la Declaració
Universal dels Drets Humans- i tantes coses que els han mobilitzat com mai ho
han fet el frau fiscal, la fuga de capitals, la guerra…
M’ha semblat que
havia de parlar-los dels riscos que corren, tant la ciència com les creences,
perquè no hauria estat correcte donar-los-en
una visió parcial, però, per acabar, m’agradaria retornar a la visió
optimista de totes dues, perquè els inconvenients, els perills i les
limitacions no esborren la seva gran avantatge -la de proporcionar-nos el
saber- ni la seva gran dignitat –la de ser constitutivament humanes-; i jo
només conec una cosa que superi el saber en avantatge i en dignitat. Aquesta cosa és l’amor: però, s’ s’hi fixen, veuran que no
són coses diferents: necessitem estimar per conèixer; i necessitem conèixer per estimar.
He dit. Moltes
gràcies.
(text de Maite Garcia Fochs)
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt pensament profund i significatiu per a mi les paraules com si es va obrir un món diferent, una persona clarament habilitats locutor, que es va inspirar en aquest discurs, gràcies.