Els Papers de Santa Maria de Nassiu

En l’actual territori de Castilla-La Mancha trobem alguns topònims que inclouen
el nom de San Vicente. Concretament, hi ha dos xicotets municipis, el Real de San
Vicente i Hinojosa de San Vicente, que formen part de la comarca de la Sierra de San
Vicente (part meridional del Sistema Central). Eixa comarca, rica en flora i en fauna,
però hui quasi despoblada, pertany a les anomenades “Tierras de Talavera”, que foren
annexades en 1833 a la nova província de Toledo per l’orde ministerial de Javier de
Burgos, norma que imposava en les Espanyes el model uniformitzador i centralista del
liberalisme francés.
Ara bé, no hem d’enganyar-nos: eixe Vicente no és el diaca de Saragossa, sinó
un altre màrtir amb el mateix nom, que, segons la tradició, va donar testimoni de Jesús
juntament amb les seues germanes Sabina i Cristeta, en la veïna ciutat d`Ávila, on es va
construir la magnífica basílica de San Vicente –una joia del romànic– en memòria dels
tres “màrtirs de Talavera”. Talavera i Toledo han sigut dos centres urbans rivals,
cadascú amb el respectiu àmbit d’influència, tant civil com eclesiàstic (Talavera
continuà pertanyent a la diòcesi d’Àvila fins 1955). I cadascú venerant un Vicent màrtir
diferent.
Quan el rei Alfons VI de Lleó i Castella va conquerir Toledo el 1085, concedí
terres i franquícies als nobles castellans que l’acompanyaven i bastí noves esglésies en
la que havia sigut capital del regne dels visigots (el qual abastava la totalitat de la
Península hispànica més la província gal·la meridional de Septimània). Una d’estes
noves esglésies va ser la de San Vicente, situada no lluny de la Seu i de l’Alcàsser i
dedicada al megalomàrtir d’Occident, que va nàixer a Osca, segons la tradició, fou
diaca de l’Església de Saragossa i finalment va ser torturat i traspassà a València.
San Vicente de Toledo és una bella mostra de l’arquitectura mudèjar, tan
característica de la ciutat. Destaca el seu espectacular absis, del s. XIII, anomenat pels
toledans “cubillo [edifici menor] de San Vicente”. A principis del s. XVII, El Greco va
rebre l’encàrrec de pintar la Immaculada Concepció, un dels seus llenços més celebrats,
per a la Capella Oballe. L’església deixà de ser parròquia el 1842, i de 1929 a 1961 va
albergar el Museo de San Vicente, dedicat a l’art sacre, de caràcter diocesà. A hores
d’ara l’edifici és de propietat municipal i està destinat a activitats culturals. Als peus de
l’església trobem adossat el Palacio del Cardenal Lorenzana (finals del s. XVIII),
actualment seu de la Universidad de Castilla-La Mancha.
¿Va haver-hi una església visigòtica anterior a l’actual? És molt probable, ja que
en la tradició hispànica, i singularment en la litúrgia, el nostre sant Vicent ocupa un lloc
significatiu. En efecte, la missa de la seua festivitat, composta probablement el s. VII ––
en plena època visigòtica, per tant––, és la més extensa d’entre totes les d’aquest ritu, i
el nom de Vicent és mencionat cada dia en els díptics o intercessions solemnes de
l’Eucaristia, al costat de deu sants del Nou Testament, d’altres dotze màrtirs hispànics i
de dotze confessors especialment venerats a Hispània.
Reconquerit Toledo, el rei Alfons VI va permetre a la potent comunitat mossàrab
de la ciutat continuar celebrant la litúrgia segons el ritu hispànic o visigòtic, malgrat que
el Concili de Burgos de 1080 havia decretat la seua abolició. Gràcies als treballs del
cardenal Cisneros i del cardenal Lorenzana, entre altres, el nom de sant Vicent ha sigut i
és invocat cada dia a la Capella mossàrab de la Catedral i a les parròquies mossàrabs de
Toledo, i ara també, gràcies a Déu, arreu on se celebren els sants misteris d’acord amb
este venerable ritu, tan devot i contemplatiu.
També en l’àmbit toledà, llindant amb l’actual província de Madrid, trobem el
municipi de Paredes de Escalona, amb un centenar d’habitants, que té sant Vicent com a
patró i com a titular de l’església. Esta, de factura tardoromànica, datable el s. XIII,
destaca pel seu absis, que recorda San Vicente de Toledo. La imatge del sant té una
característica singular: la roda de molí hi ha sigut substituïda per un rotllet de farina, que
es renova amb ocasió de les festes patronals. Pel que fa a aquelles terres podem
consignar encara una connexió significativa. L’any 1167, el rei de Castella Alfons VIII
féu donació als monjos valencians de Sant Vicent de la Roqueta, a fi de contribuir a la
seua supervivència, les localitats de Fuentidueña de Tajo i Estremera.
La presa de Lisboa, al final de la conca del Tajo, el 1147, i la de València, en
1238, consoliden i irradien la memòria i la devoció al sant màrtir a partir d’aquests dos
centres eminentment vicentins, segons una línia transversal que abasta els regnes
cristians peninsulars, d’est a oest, del Mediterrani a l’Atlàntic: València – Toledo –
Lisboa.

Imatge: Església de Sant Vicent Màrtir (Paredes de Escalona)