Us facilite la traducció del text:
Des que va començar la crisi és comú escoltar en els debats la frase que assegura que els espanyols hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Paral · lelament s’insta que «això ho arreglem entre tots», citant el lema d’una campanya que les cambres de comerç van llançar al començament de la debacle econòmica. Tant s’han repetit dues idees que molts, fins i tot entre els més crítics, les han assumit i interioritzat com veritables. No obstant això, no hi ha res més allunyat de la veritat.
És cert, per exemple, que l’economia espanyola com un tot està profundament endeutada amb l’exterior. Això vol dir que el nostre país ha pogut gaudir de creixement econòmic i creació d’ocupació gràcies que teníem un model basat en els deutes, les quals al seu torn sostenien la bombolla immobiliària. Així, quan ha esdevingut la crisi ens hem quedat a l’atur i amb la cartera plena de deutes amb altres països com Alemanya. Però ací no acaba el relat.
Observant les dades comprovem que, per exemple, l’endeutament públic -el del Govern del país, de les comunitats autònomes i dels ajuntaments- ha estat realment reduït. Reduït en comparació amb altres països i reduït en comparació amb l’endeutament de llars i empreses. Així, l’any 2007, a l’inici de la crisi, els deutes del Govern eren del 50% del PIB mentre que els deutes de les famílies fregaven el 100% i les de les empreses arribaven al 200%. Aquestes dades llancen per terra el populisme de dretes que de tot responsabilitza una despesa pública que, efectivament, ha estat en tot cas molt poc eficient.
D’altra banda, és important assenyalar que ni totes les famílies s’han endeutat amb la mateixa intensitat ni totes les empreses han tingut el mateix comportament «irresponsable». Així, segons el Fons Monetari Internacional, el 10% més ric de les llars té a dia d’avui el 40% dels deutes totals de les llars, mentre que el 95% dels deutes empresarials pertanyen a les grans empreses -aquelles amb més de 250 empleats-. Aquestes dades assenyalen una obvietat: els més rics s’endeuten per quantitats molt superiors i fan créixer extraordinàriament el deute total de l’economia espanyola.
El Banc d’Espanya ha confirmat aquest fet i assegura que només un 16,5% de les llars més pobres té algun deute pendent, mentre que aquest percentatge és del 64,7% entre les llars més riques. A més, els deutes dels més pobres han acostumat a tenir com a motiu la compra d’un primer habitatge, impossible de comprar sense recórrer a la hipoteca, mentre que en el cas dels més rics l’objectiu era la compra de segones i terceres propietats immobiliàries.
Així doncs, no tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Més aviat podríem dir que són els més rics els que han viscut per sobre de les nostres possibilitats, ja que la seva creixent endeutament -amb motius d’especulació immobiliària i financera- ha estat socialitzat pels diferents governs nacionals i actualment ho estem pagant la majoria amb altes taxes d’atur i menors ingressos amb els quals fer front a uns deutes molt inferiors. Els treballadors i les petites i mitjanes empreses d’aquest país estem pagant la borratxera d’uns pocs, molt adinerats, que a més se les estan arreglant per eixir de la crisi encara més rics.
Podem dir estafa, robatori, extorsió o senzillament lluita de classes, però és evident que davant del populisme de dretes cal enfrontar l’elegància i rigor de les dades econòmiques. A cada discussió, debat o col · loqui hem d’evitar ser absorbits per una ideologia que davall una aparença d’ingenuïtat amaga els mateixos interessos dels que ens estan aixafant en aquesta crisi.
