Us deixe la traducció de l’article de Baltasar Bueno:
BALTASAR BUENO, VALÈNCIA
“La mediterraneïtat ha comportat com una cosa intrínseca a la nostra antropologia el mistèric. El 8 de setembre, dia litúrgic entorn de la Nativitat de Maria, els pobles d’Algemesí, Sueca, Oliva, Utiel, Torres-Torres, Agres, l’Alcúdia, Alaquàs, l’Olleria, Puçol, Xirivella, Xiva, Llosa de Ranes, Corbera, Alfafar i Benaguasil celebren solemnes i populars festes en honor de les seves respectives Verges Patrones. La nostra cultura mediterrània ens porta a dir a Maria no Verge, com a Castella o altres parts de la Península, sinó Mare de Déu (Theotokos) a la manera grega, que en valencià és Mare de Déu, més íntim, tendre i entranyable, com correspon a la manera de ser dels valencians.
Totes elles pertanyen a la sèrie coneguda pels experts en iconografia religiosa mariana com “marededéus trobades”. Totes van ser trobades de manera “miraculosa” en camps o paratges singulars dels respectius pobles, generalment per pagesos o pastors. No estan totes les imatges marianes valencianes trobades en aquesta llista, ja que altres ja tenen la seva jornada festiva assenyalada a part.
No són Verges “aparegudes”, sinó descobertes. En origen gairebé totes elles són romàniques, venerades per les primeres comunitats cristianes. Imatges de la Verge asseguda, amb el Nen Jesús sobre els genolls, de vegades prenent el pit la criatura. Denoten on són venerades que hi va haver molt aviat una comunitat cristiana, indicador també de presència de comunitat humana, pobles antiquíssims.
Quan la dominació islàmica, les comunitats cristianes, temoroses de les persecucions i agressions musulmanes al seu credo, temples, imatges i objectes de culte, van amagar el que més estimaven. La devoció a la Verge va començar en l’Església des del Concili de Nicea, any 325. Era representada asseguda i a la falda el Nen Jesús, sota l’advocació lauretana de Tron de la Saviesa.
Ocultades les imatges en plena hegemonia musulmana i alcorànica, després de la Reconquesta per Jaume I, van començar a “aparèixer” les imatges de la Verge, bé perquè es conservés una certa memòria o tradició oral on van ser amagades, bé per casualitat. Les troballes, en una societat teocèntrica com la medieval, van ser envoltats de bells, piadosos i llegendaris relats, amb pinzellades mistèriques.
Els Goigs que actualment se’ls canta, així com la tradició oral tan important en l’esdevenir dels fets, perpetuen aquestes candoroses històries, que, en força casos han coincidit amb les proves científiques practicades a les imatges històriques.
He tingut l’oportunitat de conèixer de prop les proves resultants del “escanejat” de les imatges en serveis especialitzats d’hospitals i en tallers de restauració i s’ha vist allà indicis de la historicitat de les mateixes, coincidents o molt pròxims al que els relats transmesos de generació en generació han arribat fins als nostres dies.
Són aquests dies festes religioses, de profunda emotivitat, al mateix temps que senyals d’identitat d’un poble, que analitzades des de diferents vessants ens parlen del que han estat i segueixen sent els seus habitants.”
