Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La cosa pròpia de la mediació intercultural és fer que es comprenguen les actituds i reaccions de les dues parts: ajudar que ambdues descobrisquen el significat de les situacions, el sentit que cadascú atorga a les seues accions. La mediació sap desvetllar el que hi ha darrere, el perquè, els valors que motiven algunes conductes de vegades inexplicables per a nosaltres i aquelles actituds nostres que no entén qui no és d’ací. El mediador/a intercultural posseeix recursos apropiats per a ajudar el professional de l’allò social que puga comprendre el no evident per a ell. També sap el que fer per tal que l’estranger diga al professional, de manera adeqyada, certes coses que normalment no li contaria. Solament així es pot arribar a un diàleg en paritat i a prendre acords admissibles per ambdues parts.

En una societat cada vegada més multicultural, les nostres institucions de tot tipus han de reconéixer la seua necessitat de tenir mediadors/es en el seu treball i millorar així la seua relació amb les persones que els arriben. És quelcom molt urgent en les nostres societats pluriculturals i mestisses, en risc sempre d’enquistar-se en fonamentalismes de tot tipus, que desencadenen violència simbòlica i també real, o domini cultural de la majoria sobre les minories. Introduir la mediació intercultural en tots els àmbits possibles és una bona i necessària contribució per a anar-nos apropant a aqueix gran obectiu-utopia d’ “UNIR SENSE CONFONDRE I DISTINGIR SENSE SEPARAR”.