Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
11 d'octubre de 2011
1 comentari
Els bassals
Des de xiquets sentim la tendència innata a ficar-nos en els bassals malgrat les reconvencions amenaçadores de pares i educadors, però la crida dels bassals era superior a les nostres forces. Segueix essent una obsessió per als xicotets i per als pares motiu de sermoneig. Arriben a casa amb el calcer regalimant aigua i filípica al cant: “com i quantes vegades t’haig de dir que no et fiques en els bassals”, doncs sermó al desert.
Sabem molt poc sobre els bassals, perquè per tal conéixer una cosa cal ficar-s’hi. Un museu, la casa d’un amic… Us imagineu Jesús caminant sobre les aigües i la Mare de Déu darrere: quantes vegades t’haig de dir que no et fiques a l’aigua?
Com les mares coneixen la debilitat dels fills que elles també foren xiquetes, recorren a un remei segur per tal d’evitar riscos, a les botes d’aigua. I les mares de Venècia recorren a “si t’has de ficar en els bassals posa’t flotador”.
Les botes d’aigua s’inventaren per tal de poder ficar-nos en els bassals. Heu vista l’empremta que deixaren els astronautes a la lluna? Doncs és una petjada de bota d’aigua. Crec que les devien dur per si hi havia bassals…. Aprofitaren que les mares estaven lluny i no podien dir-los res. L’home amb tal de ficar-se en un bassal, és capaç de qualsevol cosa.
Les botes d’aigua una protecció segura però no ho és. Perquè dins el peu no transpira, sua… i crea el seu propi bassal, ixen ampolles en els peus, es mengen el mitjó i passa el que passa, arribes a casa adolorit i el mateix disc. No et vaig dirc que no et ficares en els bassals?
Hi ha diversos tipus de bassal. Està el bassal normal, el de tota la vida que es divideix en diversos tipus segon la profunditat i extensió.
L’extensió d’un bassal és una de les coses més difícils de calcular. Un bassal sempre és, aproximadament, tres vegades més gran del que sembla. Tu el veus i, si no el vols trepitjar, dius: “no és tan gran, el salte”. Aleshores, agafes un poc de tirada i quan estàs en l’aire t’adones que no el salves, canvies d’opinió… però ja estàs en l’aire i no pots tornar enrere. Fiques un peu, després l’altre i acabes creuant el bassal i fiques les botes d’aigua en la darrera palmellada de fang espés.
Després està el bassal normal, però profund. És obscur, no es veu el fons. Intentes creuar-lo però quan poses el primer peu te’n vas al fons. Notes com, l’aigua es clava per l’empenya del calcer, pels forats dels cordons. Un mal rotllo!
Però ningú no retrocedeix. En els bassals hi ha una llei: una vegada que et claves, cal seguir sempre endavant. Encara que després hagen d’entrar a rescatar-te amb canoa.
(seguirà)
Comparteix això:
Relacionats
POTRIES (LA SAFOR) (1)
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, és una tendència innata i irrefrenable.
Ara almenys els calcetins són de cotó i van a la rentadora, però quan encara podíem córrer per tot el poble i pels voltants i entrar a bassals i sèquies sense adults controladors que frenaren l’impuls del xipolleig, els calcetins eren de perlé i fets per les iaies, tots treballats amb trenes i sanefes que pujaven ran del genoll, i d’un blanc enlluernador que per mantindre’l calia rentar-los a mà amb el sabó aquell quadrat de color marró, (de lagarto?). Llavors tampoc s’estilaven les botes d’aigua, potser perquè no conjuntaven amb els calcetins de perlé.
Ho he passat molt bé llegint l’entrada. Gràcies.