Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
8 de gener de 2013
0 comentaris
La Festa Mare, llibre d’Antonio Ariño i Sergi Gómez i Soler
És el llibre que presentaran els autors dojous a l’¡Ajuntament de Canals (la Costera), llibre que s’anomena La Festa Mare: les festes en una era postcristiana. Com ja li he dit a Sergi no els podré acompanyar perquè aqueix dia tinc una intervenció quirúrgica de poca importància però que m’impedirà assistir-hi. Des d’ací els desitge molta sort, i espere tenir prompte el llibre per tal de llegir-lo, i recomar-vos-en la lectura.
població valenciana ha donat a la festivitat de Sant Lluís Bertran projecció internacional. Silenci, oi? Però la resposta és molt coneguda: Bunyol amb la seua Tomatina, la festa “més mediàtica de l’estiu”, com la qualifiquen Antonio Ariño i Sergi Gómez en un llibre d’imminent aparició titulat La Festa Mare. El títol al · ludeix al fet que en aquests temps moderns “la finalitat de la festa és la festa mateixa”. Sobre això, Ariño recorda haver escoltat sovint que “la Festa Mare és el bou” i, en alguna ocasió, que “jo en Déu no crec, però la Mare de Déu que no me la toquin”.
Sobre aquest llibre Juan Manuel Jàtiva ha escrit a EL PAÍS el següent (us ho deixe traduït):
“
Per més fester que un es consideri, és improbable que encerte si se li pregunta quinapoblació valenciana ha donat a la festivitat de Sant Lluís Bertran projecció internacional. Silenci, oi? Però la resposta és molt coneguda: Bunyol amb la seua Tomatina, la festa “més mediàtica de l’estiu”, com la qualifiquen Antonio Ariño i Sergi Gómez en un llibre d’imminent aparició titulat La Festa Mare. El títol al · ludeix al fet que en aquests temps moderns “la finalitat de la festa és la festa mateixa”. Sobre això, Ariño recorda haver escoltat sovint que “la Festa Mare és el bou” i, en alguna ocasió, que “jo en Déu no crec, però la Mare de Déu que no me la toquin”.
Les festes valencianes mantenen majorment “un marc de celebració catòlic”, però els actes que han adquirit major importància en el seu si, recalquen, queden i fins i tot han nascut “al marge” de l’Església. La Tomatina és el millor exemple. I el mateix passa amb les cordades, els correfocs o els bous al carrer, que són els que han desenvolupat “major capacitat d’atracció” últimament. Per això el subtítol del llibre fa referència a les festes valencianes en l’era postcristiana. L’obra, que serà presentada el dia 10 a Canals i el 17 al Museu Valencià d’Etnologia que l’edita, veu la llum 30 anys després de Festes, rituals i creences, un llibre de referència que, com a director de l’Institut de Cultura Popular de la Diputació de València, Joan Francesc Mira va encarregar a Ariño i analitza els canvis produïts des de llavors en l’univers festiu valencià.
Què ha passat en aquests anys? No només han avançat en el camí de la secularització, sinó que, lluny d’entrar en una fase de decadència, s’han revitalitzat i transformat extraordinàriament -vénen a dir- fins al punt de qualificar-lo com “el fenomen més vigorós de la societat civil” . Encara que les xifres no ho són tot, algunes dades resulten reveladors. Més de 5.000 associacions s’ocupen d’organitzar els diferents tipus de festes. El 2012 s’han produït més celebracions que el 1980 o el 1960. Calculen que al voltant d’un 20% dels valencians participen en associacions festives. La història valenciana recent revela que els actes taurins celebrats a la comunitat han passat de 2.400 el 1988 a més 6.000 el 2011. I si el 1970 el nombre de fallers estava al voltant dels 16.000, en l’actualitat es xifra en uns 100.000. Quan es va escriure Festes, rituals i creences, el País Valencià comptava amb tres festes d’Interés Turístic Internacional: les Falles de València, els Moros i Cristians d’Alcoi i el Misteri d’Elx, totes elles declarades com a tal el 1965. Doncs bé, ara se’n comptabilitzen 12, la majoria d’elles a la província d’Alacant.
La invenció és una de les pautes de revitalització analitzades, de la qual és la Tomatina paradigma. Una altra, és la recuperació de festes que “s’estaven perdent o llanguien”, com el Corpus Christi o les romeries. L’expansió o difusió de models festius d’èxit creixent és una altra via i aquí les Falles o els Moros i Cristians són els motors. Unes 180 poblacions d’Alacant, València, Múrcia i Albacete celebren avui Moros i Cristians, unes festes que reflecteixen algunes de les tensions entre tradició i modernitat estudiades per Ariño i Gómez, com són “la participació plena o no de les dones” o “la tolerància davant la diversitat cultural “. Amb 2.000 partitures, és “la festa europea que major nombre de peces musicals dedicades recull”, entre elles, Paquito el xocolater. La quarta via revitalitzadora és “la metamorfosi i adaptació a un nou context”, el major exemple d’èxit és Sant Antoni Abat, una festa que “en els anys d’intensa urbanització i desarrollisme”, va veure perillar la seva mateixa supervivència i que en canvi ara és “una de les més difoses”, transformat el sant d’arrel agrària a “protector dels animals de companyia” urbans.
La revitalització festiva va de la mà “un moviment de patrimonialització de la cultura”, on molts dels seus protagonistes “defensen la restauració de la suposada autenticitat i puresa de rituals i pràctiques vinculats a una renascuda política d’identitat”. Té la seva lògica, perquè “com més global és la nostra experiència del món, més necessitat semblem sentir pel arrelament local”. Per no caure en la vessant més banal d’aquesta patrimonialització que, diu Sergi Gómez, “s’està assentant i venent com definitòria”, està bé recórrer a llibres com La Festa Mare. Estan escrits per gent que es pren la festa de debò.
Comparteix això:
Relacionats
Claustre al meu IES
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!