L’autosostenibilitat del planeta no depén solamemt de tècniques agrícoles, sinó de justícia. Mentre la desigualtat seguesca com va, parlar d’humanitat ausoastenible és quelcom irrealitzable.
La tècnica de simple ajuda a països empobrits és molt deficient. S’ha d’aconseguir el que en aqueixos mateixos llocs s’afavoresca l’autoproducció. Per a això cal fer inversions reals doncs, en cas contrari, parlar d’autoproducció és impensable.
La soberania alimentària és un dret inalienable. Les grans multinacionals alimentàries radicades en el països rics i la seua política de preus és un atemptat a la dignitat dels pobres i un fre tremend a qualsevol pensament d’autosostenibilitat.
La compra de terres per part dels països en expansió (Xina, sobretot, o qualsevol altre país) és un atemptat a la sostenibilitat perquè es fa per estrictes raons de mercat i amb plantejaments absolutament neoliberals.
És molt difícil parlar de sostenibilitat quan la política de subvencions i de mercats està regida pels països que posen el seu exclusiu desenvolupament per damunt de tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!