Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

ENCARA PODEM PREGAR I CELEBRAR L’EUCARISTIA AL NOSTRE PAÍS VALENCIÀ EN LA NOSTRA LLENGUA

Per sort, encara i gràcies a la insistència d’alguns catòlics i la col.laboració d’algun sacerdot o religiós podem pregar i celebrar l’Eucarista en la nostra llengua. Imagine que us quedareu sorpresos perquè una cosa tan normal en qualsevol poble o estat, al País Valencià (arquebisbat de València, bisbat de Sogorb-Castelló i bisbat d’Oriola-Alacant) siga “quasi” IMPOSSIBLE. Si ho dic és perquè sé de què parle.

L’any passat, durant les festes patronals del meu poble, Benicolet, a la Vall d’Albaida, les i els festers del Santíssim Crist de la Fe -no per oposició, ni molt menys, del rector d’aleshores, En Raúl Jiménez– hagueren de demanar i insistir per tal que la Missa del Dia del Crist, oficiada pel bisbe auxiliar, monsenyor Enrique Benavent, fóra íntegrament el valencià. El bisbe, no cal dir-ho, com altres vegades ha fet, almenys al meu poble, no tingué cap problema i el rector tampoc, però el Consell Parroquial no ho tenia massa clar (almenys aqueixa és la versió que se’m donà). Per sort, el sentit comú ajudà i no hi hagué cap problema i la celebració tingué lloc en la nostra llengua.

L’any passat, a més a més, també, i d’aquest fet puc parlar en primera persona, la meua germana i el meu cunyat celebraren les noces d’argent. La celebració, és clar, volíem que fóra en valencià ÍNTEGRAMENT. I així fou gràcies al P. Enric Ferrer Solivares, escolapi que hi pogué acompanyar-nos en aquesta celebració. El capellà del poble, En Vicente Espasa, acabava de prendre possessió de la parròquia. Aleshores, com volíem una celebració en valencià, haguí de recórrer a diversos preveres, els quals el 6 d’octubre, dia de la celebració, ja tenien compromisos adquirits amb anterioritat, per la qual cosa, i com a última solució, i des d’ací torne a donar-li les gràcies, el P. Enric Ferrer ens acompanyà, i féu que la celebració fóra en la llengua que els nostres pares ens ensenyaren de xicotets, la que hem parlat sempre al poble, i en la qual seguim parlant i pregant. Sempre aprofite, en parlar de la importància que té l’ús de la nostra llengua a l’Església, fer referència a les paraules de Sant Antoni M. Claret, fundador dels missioners i missioneres de l’Immcalutat Cor de Maria, que digué en certa ocasió: Si ens podem condemnar en català (era el nom que feia servir el P. Claret), també podem pregar en català.

I després d’aquesta introducció, us deixe l’article del P. Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, publicat avui a Levante-EMV, amb la lectura del qual completareu millor el sentit d’aquest apunt. 

 Espanya no és Suïssa

 

Amb motiu de la nefasta llei del ministre Wert, els qui la defenen invoquen el respecte a la Constitució i al castellà. Per la seua part, amb motiu de l’Any de la Fe, l’Església demana una nova Pentecosta en el si de les comunitats cristianes. Però què fan de les llengües oficials (no castellanes) tant els defensors de la Constitució, com l’Església?

L’article 3 de la Carta Magna diu: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques, és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Pel que fa a la inculturació de l’Església, el cardenal Bertone, Premi Comte de Barcelona 2012, deia el passat setembre: “La història dels pobles i la seua llengua són realitats sublims”. És veritat que la teoria se la saben bé els polítics i els bisbes, però de la teoria a la pràctica!

El professor Joan Francesc Mira contava una anècdota d’un viatge que va fer  d’Itàlia a Suïssa: “Jo venia d’Itàlia (deia el professor Mira) i en el tren, el revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego” . La segona vegada que passà deia: “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte” i la tercera vegada deia: “Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plait”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. També la senyora del carret de les begudes deia primer “Birra”; després “Bier” i al final “Bière. D’això se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, amb perfecta naturalitat”.

 Però a més, el professor Mira contava que a Suïssa, al Cantó dels Grisons (que parlen alemany, italià i romanx) com que el romanx està en perill, el 1996 van reconèixer la seua oficialitat, no sols al seu Cantó evidentment, sinó a nivell federal, malgrat que només el parlen unes desenes de milers de persones!

L’exemple de Suïssa, ¿no és el que hauria de seguir el govern espanyol i els polítics valencians (i el ministre Wert!) tenint en compte que al nostre país tenim una llengua pròpia i que hem de protegir perquè és la més dèbil?

I els bisbes i els rectors valencians, no haurien de seguir també l’exemple del revisor del tren de Suïssa, per dir “El Senyor siga amb vosaltres” a Benicolet, Torrent, Borriana o Alcoi, en compte de “El Señor esté con vosotros” que diuen a Utiel i a Requena?

Dos amics meus m’han comentat les dificultats que han trobat per celebrar una Eucaristia en valencià, en un casament i en unes noces d’or respectivament. I això era a la Plana Baixa i a la Vall d’Albaida, no a Múrcia!! És normal això?

Els nostres polítics (i el ministre Wert) i els nostres bisbes i rectors, no saben que, segons l’Estatut d’Autonomia, el valencià és la “llengua pròpia” del nostre País?  

Certament que encara ens queda molt per assemblar-nos a Suïssa!! Políticament i eclesialment! Amb raó el CVC alertava que el valencià corre perill per falta d’inversió cultural. I pastoral!

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat 

PD: La imatge que il.lustra l’apunt és de l’Església de Benicolet i té aquest URL:  http://campaners.com/torre/t107b.jpg

  1. “El valencià només es perdra si volem”, entrevista a Vicent Pascual en el Levante.

    No podem confiar en bisbes ni en Wert; són justament el de dalt els que volen acabar amb la bostra llengua. Cal dir-los per on han d’anar, sí: cap persona escoltant missa si no es celebra en valencià, cap alumne a les aules si no hi ha prou classes en valencià. Ens toca al de baix protegir-nos dels de dalt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.