Els Papers de Santa Maria de Nassiu

“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu: atacar naus en flames més enllà d’Orion; he vist raigs C brillar en l’obscuritat prop de la Porta de Tannhauser… Tots aqueixos moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja… És hora de morir”. Aquesta és una de les frases més cèlebres del cine de ciència-ficció, en la pel.lícula “BLADE RUNNER” del director Ridley Scott, una clàssica del gènere estrenada el 1982. La pronunciava un nexus-6, ésser d’un futur hipotètic, creat amb enginyeria genètica per una poderosa corporació per a treballar en les perilloses condicionms de vida de les colònies establertes per l’espai interestelar. Els nexus-6 eren éssers de sèrie que reunien les millors qualitats humanes per al treball que havien de desenvolupar en cada cas: força, intel.ligència, valor, creativitat… però també consciència. Consciència que els duia a fer-se preguntes sobre el seu origen i destínació i a tindre una actitud de lògica rebel.lió contra tot això. Per tal d’evitar el risc d’aqueixa rebel.lió, la corporació havia introduït en el seu ADN gens que els provocaven la mort després d’un temps predeterminat de vida. Un cos especialitzat de policia, els “blade runner”, s’encarregava de “retirar” de la circulació aquells que s’atrevien a tornar.

Des que vaig veure aquesta pel.lícula per primera vegada, es va  convertir per a mi en un exercici espontani establir paral.lelismes entre la situació circumstancial que vivien algunes persones i les dels nexus-6 de la pel.lícula. Vivíem la crisi dels 80, els canvis de la Transició i les seqüeles posteriors a tot això. Persones que en la plenitud de la seua experiència professional i a una edat primerenca eren retirades, prejubilades, per les necessitats de remodelació que exigia el mercast. Joves amb una preparació extraordinària obligats a un “retir” exterior, a no tornar perquè el mercat no havia previst per a ells un lloc d’acollida en la seua terra d’origen.

Avui, si és possible, la situació és més greu encara. Quasi tots ens hem convertit en potencials nexus-6 per un mercat que li cal canviar permanentment, mantindre el ritme de consum que proporcione a les grans corporacions els beneficis econòmics que les mantinga al poder. Som “retirables” en la mesura en què el nostre treball deixa de donar el benefici esperat, substituïbles per treballadors que, a milers de quilòmetres de nosaltres i en condicions de treball penoses, produeixen un bé de consum alternatiu al nostre a un preu molt menor. Ja no importa ni la qualitat del treball ni els béns que, en termes d’estabilitat, igualtat i justícia social, es deriven de tindre la gent ocupada dignament. Sols importa mantindre la competitivitat i els màrgens de benefici.

Per a molts joves el moment és crític. Uns ni tan sols podran ser “retirats” perquè no tenen ni la possibilitat d’adquirir experiència. Altres no són valorats en la mesura en què la seua gran preparació es mereix. Tal vegada, emulant als nexus-6, els escoltem dir, adreçant-se als nostres governants: “Nosaltres haguérem pogut aprendre a fer coses que vosaltres diícilment voldríeu fer, a investigar en temes i ciències que no podríeu imaginar… Tot això, si no canvieu, es perdrà en el temps com llàgrimes en la pluja… És hora de ressuscitar.” Tenen l’avantatge que, a diferència dels androides en la pel.lícula, si no es deixen infectar per la desesperança i la por, el seu ADN està net i la vida per davant per a la rebel.lió.

PD: Els nexus-6 eren éssers de sèrie que reunien les millors qualitats humanes per al treball que havien de desenvolupar en cada cas.