Els Papers de Santa Maria de Nassiu

“El 2 de novembre, l’Església commemora i recorda en la pregària tots els difunts. L’origen del Dia de Difunts ve del monjo Sant Odiló, abat benedictí del monestir de Cluny, a la regió de la Borgonya, qui a finals del segle X va instituir en les cases monàstiques de la seua jurisdicció, que el 2 de novembre fóra un dia especialment dedicat a la pregària pels qui ja havien deixat aquest món. Amb el pas dels anys, tota l’Església de tradició llatina va adoptar aquesta celebració en memòria dels difunts.

I és que el sentit de la vida depèn del sentit que li donem a la mort. Perquè la mort no és un final del terme, sinó un final de la meta on hem arribat, fins a ser acollits definitivament per Déu. Per a l’Església, la mort dels creients és un autèntic Nadal, perquè és el moment en què aconseguim nàixer definitivament a la vida de Déu. Segons els teòlegs, com que encara no estem acabats del tot, anem naixent cada dia, poquet a poquet, fins que acabarem de nàixer per complet. Això és el que passa amb la nostra mort: no és el final de la vida, sinó el seu inici!!

Per això, la mort és alhora, Nadal i Pasqua, magnificència de la vida mortal que, a partir de la mort, es fa eterna. Tenim prou motius per a festejar i celebrar la vida, que no va ser creada perquè s’acabe en la mort, sinó per a transformar-se a través de la mort. Per això, no vivim per a morir, sinó que morim per a viure!

Els pares de l’Església han destacat el moment d’aquest pas d’una forma bellíssima, tal com va fer el bisbe Sant Ambròs, en un dels seus tractats: “La mort de Crist és com la transformació de l’univers. Cal, per tant, que també tu et vages transformant: has de passar de la corrupció a la incorrupció; de la mort a la vida; de la mortalitat a la immortalitat; de la torbació a la pau”.

La devoció popular ha dedicat capelles als difunts, com descriu Vicent Felip Sempere, en el seu llibre Recull per una història de Nules. Segons Felip Sempere, a l’església major de Nules hi havia una capella dedicada a les ànimes, on tradicionalment les confraries celebraven una missa en sufragi dels difunts. Quan el cementeri es traslladà fora de les muralles, els cristians de Nules van començar a visitar-lo per encendre llums d’oli o de cera, davant de les tombes. També a les cases, el dia dels difunts, les famílies encenien llums d’oli en gots de vidre, les anomenades minetes, que en fer-se de nit posaven a les finestres o als balcons de les cases.

En la mateixa obra, Vicent Felip Sempere ens fa conèixer les capelletes de les Ànimes, que hi havien al terme de Nules. Eren uns pilars d’obra i unes rajoles que tenien pintades les ànimes del purgatori. Les capelletes estaven situades en l’encreuament del camí del Cabeçol, el camí Nou i el de la Mar amb el Caminàs. La gent, en passar per davant d’elles es senyava en record dels seus difunts. També al camí d’Onda, davant de la Masa de Lucas hi havia una capelleta, on la gent posava flors silvestres i llums.

Demà Dia de Difunts (i davant el cessament de l’activitat d’ETA) cal recordar les víctimes de la violència terrorista, a més dels familiars que ja han deixat aquest món. I recordar-los principalment en la pregària als temples, a casa o en la visita als cementeris. I també en l’afecte i en la gratitud, ja que el seu exemple, la seua bondat i el seu record, ens encoratgen a viure estimant. i a confiar-nos a la seua intercessió.” Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat.