Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

15 d'octubre de 2012
0 comentaris

“Dèficit de moral pública”, text de Joaquín Rábago (Levante-EMV)

Pel contingut us deixe ací la traducció: 

No obre un un periòdic d’un temps ençà sense que li salten a la vista titulars sobre casos de corrupció, lladronici o tota mena d’estafes i enganys en qualsevol lloc de la nostra geografia. És com si tots els delictes possibles contra els diners públics i privats s’hagueren ensenyorit algun temps del país.

Si en lloc de traslladar-se en cotxe oficial, que costegem entre tots, molts d’aquests polítics trepitjaren de tant en tant el carrer com gent normal, o com fan els seus col · legues de països amb democràcies més arrelades que la nostra, sentirien com els ciutadans, amb l’aigua al coll per tantes retallades, es declaren cada vegada més farts de la classe política en general, tant dels que estan en el Govern com a l’oposició, i es queixen en veu alta que «tots són igual de lladres».
És una queixa per descomptat tremendament injusta, brou de cultiu a més de perillosos populismes com s’està veient en altres països, ja que no discrimina entre els que, per parlar com la gent, «roben» més, qui «roben» menys, i qui, exemplarment virtuosos en un país de «llestos», no entren en cap d’aquestes dues categories.
La situació ha assolit mentrestant tal gravetat que un escolta de vegades gent que, amb poca memòria i en la seva desesperació, sembla enyorar fins els anys del franquisme sense comprendre que mentre va durar aquell règim que robaven ho feien amb garantida impunitat perquè no hi havia premsa ni jutges democràtics que puguen denunciar o jutjar les seves malifetes. Una cosa hem guanyat mentrestant ja que almenys, encara que moltes vegades siga amb retard, els mitjans airegen aquests escàndols.
I, no obstant això, mancats de cultura democràtica, ací ningú sembla considerar-se responsable de res. Banquers que arruïnen bancs o caixes i s’atribueixen, abans d’eixir per la porta gran, pensions amb les que podrien viure luxosament no una sinó vint vides si les tingueren. Polítics locals, regionals o nacionals que, insatisfets dels seus sous i prebendes i creient-se més llestos que ningú, accepten suborns o recorren a tota mena de trames il · legals per mantenir un tren de vida que mai havien somiat.
Polítics que es posen d’acord amb empresaris del sector immobiliari o qualsevol altre i les converses, oportunament gravades, traeixen no només els fins il · lícits que persegueixen sinó la vulgaritat i groller extremes d’uns i altres fins al punt de produir autèntica vergonya.
Si molts dels que haurien de predicar amb l’exemple actuen per tal avidesa i esperit de rapinya, com esperar que el ciutadà del carrer pague religiosament els seus impostos o complesca els seus altres deures cívics si d’alguna manera pot evitar-ho?
Ja sabem que el nostre és el país al qual el món deu el gènere literari de la novel · la picaresca, però ha corregut des de llavors molta aigua sota els ponts, i, encara que el país siga molt altre i els mètodes utilitzats, més sofisticats, al fons algunes coses sembla que no han canviat.
Més que reformes i retallades, que només perjudiquen els més febles, el que cal, i amb urgència, és una profunda regeneració moral. Ja ho deien molts dels nostres clàssics.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.