Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
Avui ha estat un dia d’aqueixos que dius…
Val la pena fer el que faig i treballar on treballe. He estat al matí a l’ies (he fet les dues classes del dia) i després he estat revisant llibretes de 2n B (batxillerat) i 4t A, B i C (ESO). Una vegada s’han fet les 14h00, juntament amb José Ma ens hem desplaçat a la caseta de Jesús Escrivà a Vilallonga on ens hem menjat una paella, cuinada per l’immillorable Josep Cortell. Hem repetit totes i tots els comensals: una vintena. I després hem provat diversos dolços cuinats per a l’ocasió. Tot ha estat regat amb bon vi i cava. I ara a casa, doncs estava pensant què us deia avui. I he pensat que també està bé que us penge algun article dels que em publica la revista comarcal CRÒNICA, d’Ontinyent. Aquest article fou publicat fa un poc de temps (crec que va ser recentment començada la lliga). Ací us el deixe. Bona vesprada.
El futbol, una nova religió?
Aquest article vull que servisca com a homenatge a Antonio Puerta, del Sevilla CF, mort farà un mes en el terreny de joc. I també vull que servisca com a benvinguda al jugador de l’Ontinyent CF, Iván Malón Aragonés, exalumne meu a l’ies “Ausiàs March” de Gandia (La Safor).
La lliga començà el passat 26 d’agost. Durant l’estiu no hi ha hagut descans perquè el mercat de fitxatges, amb moviments de futbolistes i entrenadors que són utilitzats com a mercaderia que dóna publicitat, prestigi i diners no ha tingut un moment de descans.
Els diners que mouen els equips grans és d’escàndol. Es compren persones per milers de milions, es paguen uns sous desorbitats, els equips busquen socis davall de les pedres i les marques es disputen la publicitat dels “fitxatges estrela”. Tot això amb els tripijocs que calga per tal de burlar Hisenda. I mentrestant a Espanya i al món, persones que moren de fam, contractes fem, joves sense futur, etc. Els futbolistes extracomunitaris adquireixen els papers sense cap dificultat, mentre els immigrants que arriben per tal de saciar la seua fam són tractats com a esclaus i no reben papers.
Fa anys els xiquets i joves aspiraven a debutar en un equip de la seua comarca o dels seus somnis. Avui dia són comptats els jugadors que ixen de la pedrera dels equips, perquè primen les grans figures que són les que omplen els camps de futbol.
Tot açò ve com a conseqüència de la societat en què vivim, que ha creat una nova religió: el futbol, que ja no és un esport, sinó un negoci per a uns pocs.
Aquesta nova religió té temples, els estadis, on s’adrecen en processó els aficionats, on l’ambien festiu és viscut pels fidels dels mateix equip com una massa que aclama el mateix ídol. L’estadi es converteix en un espai festiu i sagrat, on tot el que s’esdevé té especial repercussió.
Dins dels estadis se segueix un ritual molt preestablert, cada u aclama el seu equip i vitupera el rival. Quan els ídols emergeixen de l’obscuritat al camp tots s’entusiasmen cantant l’himne de l’equip. Quan l’equip clava un gol i guanya tots els fidels embogeixen; quan l’equip perd, els jugadors són insultats, es xerra per xerrar contra l’àrbitre i contra els seguidors de l’equip rival. Tot està molt ben preparat amb les llums que fan que l’estadi siga un lloc especial, quasi sagrat.
L’èxtasi s’esdevé quan la pilota traspassa la línia de meta i aleshores tots els fidels entren en un embadaliment que els eleva al cel. Aquesta exaltació duu moltes vegades a la violència que existeix dins i fora dels camps, amb morts de persones per ser seguidores d’un equip.
Hi ha sacerdots, els jugadors, amb robes pròpies de l’equip, els seus gestos i moviments són litúrgics. Hi ha casos i ocasions que són cosiderats déus, a qui cal imitar en tot.
El déu per antonomasia és el diner, centrat en el baló manejat pels sacerdots.
Finalitza la cerimònia. S’apaguen els llums del temple i la vida recobra el seu pols normal. Darrare queda aqueix temps sagrat ple d’ídols, símbols, llums, bufandes, banderes, càntics i crits… El fidel torna a la vida quotidiana, unes vegades suportant el sofriment de la derrota i altres assaborint les mels del triomf de l’equip.
I així, amb aquesta nova religió, la massa és guiada per alguns per tal de canalitzar fundes aspiracions espirituals, oblidant-se d’altres coses. Hi ha persones que destestan aquest esport-espectacle, perquè la massa hi perd el sentit, sols pel fet d’un gol. Però hi ha altres, que sí descobreixen al futbol un esport, que és practicat per milers de persones.
PD: He penjat una foto de Fernando Torres per no ferir susceptibilitats… que demà hi ha partit.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Has puesto a ‘The Kid’ porqué todos sabemos que es el puto amo.
Cambia la foto por alguna de estas, anda. Que sale más favorecido:
http://www.adn.es/clipping/ADNIMA20071010_2826/4.jpg
http://www.diariosdefutbol.com/images/2007/02/torres_atl_rm.JPG
http://www.ligafutbol.net/wp-content/fernando-torres.jpg
http://www.ciudadfinanzas.com/Fernando%20Torres.jpg