Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
Amb Jaume Cabré
Divendres tinguérem la sort de poder assistir a la presentació del llibre Les veus del Pamano, de Jaume Cabré a la Biblioteca de l’Olleria. L’acte promogut per la Regidoria de Cultura, comptà també amb la participació, com presentador de l’escriptor català, d’Àngel Cano Mateu, amic i company blocaire en aquesta casa. En la presentació l’amic Àngel ens féu un repàs sobre la vida i obra de Jaume Cabré. I fins i tot ens donà dades per a mi, almenys, desconegudes fins a aqueix moment. Tot seguit començà el parlament-xerrada-col.loqui amb Jaume.
He dit parlament-xerrada-col.loqui perquè fou realment així. Primerament, s’alçà de la cadira que ocupava, es col.locà davant de la mesa on romanien la regidora de Cultura i l’amic Àngel, i començà a explicar-nos com havia nascut la novel.la. Encara que, en més d’una ocasió, fou interromput per preguntes dels assistents o Jaume mateix feia referències a altres coses relacionades amb el món literari. mai no perdé el fil del que ens deia. I sense cap paper davant. L’acte tingué una duració d’una hora i mitja (més o menys) i ens sabé a poc perquè hauríem estat més temps escoltant-lo i fent-li preguntes al voltant del món literari, de la seua obra, etc.
Com que el llibre Les veus del Pamano fa referència a la recentment aprovada -el llibre no en diu res, però- Llei de la Memòria Històrica vull destacar uns mots que cità, en referència a la frase de Crist a la Creu -es declarà no creient però coneix ben bé la Història Sagrada-: “Pare, no els perdones perquè saben el que es fan”. I és cert. Les compartesc totalment. Mentre quede un sol cos en una fosa sense destapar o alguna persona encausada, condemnada i “assassinada” per la Repressió Franquista no podem desentendre’ns-en.
Tot seguit, poguérem gaudir, juntament amb el Jaume, d’un boníssim sopar. La vetllada fou interessant. Parlàrem del diví i l’humà, ja se sap. I després, com que a l’endemà havia de matinar per tornar a Barcelona, ens deixà i nosaltres continuàrem parlant.
Per tal de finalitzar l’apunt, dues coses més: em signà el llibre de relats Viatge d’hivern, amb una dedicatòria entranyable. I mentre em signava el llibre li vaig dir que devia conéixer Gustau Erill, el meu cap de departament a ‘IES Ferran Casablancas de Sabadell. Així era. I fins i tot, i són casualitats de la vida, Jaume Cabré havia estat membre del tribunal de les primeres oposicions de Llengua i Literatura Catalanes que, entre altres, guanyà En Francesc Parcerisas, degà la la Institució de les Lletres Catalanes de fa pocs dies, i que, a la vegada, fou membre del meu tribunal d’oposicions. Copm podem veure som un poble xicotet però una nació molt gran. Bon dia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però una nació molt gran”, tota la raó del món. Però és que, com déiem divendres, som un cercle que es fa cada vegada més gran i en què entres i no te n’eixiries per res del món. Bon… migdia? hehe.
Salutacions!