L'insomni és enemic del matí. O aliat d'aquest contra l'ésser humà. Qui sap. L'última cosa que recorda és un corredor obscur amb una llum al fons. Li vénen al cap les nombroses escenes semblants de les pel·lícules que representen l'anada al cel; però ell no va al cel. O, potser sí, hi va de visita, perquè, sense adonar-se'n, es troba a la mà esquerra una maleta. Pesa, redéu que si pesa! Tanmateix, no l'obri i segueix el camí fins a la llum. És allò que diem curiositat, el que mou el nostre protagonista. Curiositat, d'altra banda, mesclada amb por, amb la temor de no saber que s'hi trobarà. Se senten uns trets a l'altre extrem, i un calfred li recorre la columna. Què collons... Però, com un autòmat, com un treballador de plàstic esclau del rellotge, com un picapedrer que ha de desfer les pedres, segueix, atret per aquella veu mal traduïda, encara que familiar: "Nada ocurre que no esté escrito, hay que dar tiempo al tiempo." Una veu greu, amb aires de sobèrbia, però molt familiar. Hi pensa, hi pensa moltíssim, però no li ix el nom. "Entre nosotros no habrá puertos ni cerrojos, Mary Kate, excepto los que tú pongas en tu mezquino corazón." Sí, ja ho té: és John Wayne, l'actor nord-americà dels westerns de la vesprada! Però, que ha viatjat a un rodatge i no li ho ha dit ningú? No, no és això, i continua caminant. És una llum blanca, més blanca i resplendent a mesura que s'hi acosta. Arriba un moment que tot es fa blanc i ha de tancar els ulls. Roman així uns quants minuts, mentre la veu de l'actor no deixa d'expressar frases lapidàries. Crida, crida moltíssim, i de colp i volta tot és silenci. Un silenci profund, dels que s'escolten sense caldre atenció. Alça una parpella i, a poc a poc, hi acostuma la vista. Tot li sona més del que es pensava, és allà on ha passat gran part de la seua vida. Les parets rosades, aquells quadres amb figures geomètriques, una fotografia d'ell de menut, els pares quan es van casar, els avis... No, no hi ha cap fotografia d'ells. Per què? Què ha passat amb...? Però no li dóna temps a acabar la frase, perquè, mentre es gira, veu el sofà del costat del balcó ocupat. Xe, com estàs? Li diu amb un somriure. Bé... bé... i tu... güelo?, diu nerviós, incrèdul, encara que ja camina cap a ell plorant i amb unes ganes immenses d'abraçar-lo. Per què plores, home?, somriu. A la dreta té a la dona, la seua iaia. Güe... güela! Tu també! Plora com no ho ha fet mai, els abraça com no ho ha fet mai i no pot parar de tocar-los. Semblen reals. Són reals. Creu que són reals. Els vol gravar, conscient que no hi seran per a sempre, i busca a la butxaca, però ni hi troba el mòbil ni cap aparell per a guardar el moment. Pensa, ràpidament, que tampoc li cal, que la ment és millor que qualsevol instantània. Hem vingut per a dir-te que no has de témer per res, que tot té solució i que cal lluitar. No veus la güela? Díhuit anys lluitant contra la dama de la daga. O la mare, cinquanta-i-tants anys no deixant de caminar. O el pare, que es va haver de fer a ell mateix combatent les adversitats. I no van abandonar mai; altrament, tu no estaries ací. Ja, però... no ho sé, güelo, no ho sé, sembla que vinga tot ara i a grans quantitats. A grans quantitats? Que collons a grans quantitats! Esforç, voluntat, constància. A grans quantitats és una poliomielitis. A grans quantitats és un vessament cerebral. A grans quantitats és arribar a un poble que no és el teu sense cap gallet. Això són grans quanitats. Ja, però, vos n'heu anat i... On ens hem anat? Si no hi ha dia que estem amb tu! Sempre que ens recordes, et farem costat! Només hem vingut per contar-te una cosa; estaríem ací tota la vida, però no tenim temps. Només vull que sàpies una única cosa: tot, absolutament tot, en qualsevol dels aspectes, àmbits o com vulgues dir-ho, tot, anirà bé. Confia en nosaltres -i l'àvia li va somriure. Confia en els que cada dia es preocupen per tu. Et coneixen molt millor del que tu pots arribar a fer. Confia i recorda: tot anirà bé, tot anirà bé, tot anir..., tot an..., tot..., t... Aleshores, com una obra de Van Gogh, els colors de les pells i els vestits es van barrejar, van donar lloc a formes, figures i elements inimaginables, van fer espirals en l'aire, van girar sobre ells mateixos i tot es va tornar a quedar en blanc, la qual cosa l'obligà, de nou, a tancar els ulls. Ja no hi havia cap John Wayne, ni cap tret, ni cap xèrif, ni cap western. Ara el castellà televisiu havia donat lloc a un anglés jamaicà que, acompanyat d'un so reggae, repetia "Everything's gonna be alright, everything's gonna be alright now...".

L'endemà al matí, quan va sonar el despertador amb la melodia de l'himne del Barça, es notava cansat, fatigat, fins i tot unes ulleres li decoraven la part de baix dels ulls. No obstant això, sabia que dins d'ell alguna cosa era diferent. No ho sabia ben bé, però alguna metamorfosi hi havia hagut, tot i que tardaria un temps a adonar-se'n. Es va posar els auriculars i va buscar quina cançó li tocava aquell dia per a fer el recorregut fins a classe. Bob Marley va ser l'escollit...

 

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 
Ara que són al llit, els besa el solellet. 
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                     
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,            
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: 
-Oh ma vida, mos peus són balbs 
i sento que se me'n va la llum,                                     
i et tinc a vora meu com la poma escollida 
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.       
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?
 

Si hi ha alguna fruita que ha donat molt de si en tot l’art en general, aquesta és la poma. Ja Homer, quan a la Ilíada narra el judici de Paris, posa com a causa la poma d’or que Eris deixa per a “la més bonica”. També l’imaginari col·lectiu ha assimilat que la fruita prohibida que mossegà Eva era una poma; ho podem trobar als quadres de Tiziano o Durero, així com als dibuixos animats o a les representacions que se n’han fet a la xicoteta pantalla. A més, recordem que Newton descobrí la llei de la gravetat amb aquesta mateixa fruita. Trobem, doncs, que la poma és símbol del coneixement, de la passió, de la temptació, de la seducció sexual, però també de la bona salut i de la immortalitat. I, al meu parer, aquest darrer significat, relacionat amb l’amor, és el que ha volgut Josep Carner reflectir en el poema que, tot seguit, passarem a comentar.

Amb el títol “La poma escollida”, Carner ja ens dóna a entendre que, d’entre totes les pomes, un personatge del poema n’ha elegit una. Els protagonistes dels versos són Alidé i Lamon, dos ancians –amb noms mitològics– que, “més menuts i blancs”, s’estan sempre a la vora. Representen, però, dos punts de vista contraposats. Tot i que els dos van perdent la vitalitat (“Ara que són al llit”), responen de manera diferent: mentre que Alidé plora perquè envelleix (“em sé tan vella i encorbada), perquè ja no pot treballar, perquè se sent gelada o perquè ja no pot ajudar el seu marit com ho feia de jove (“I no et sabria péixer com en el temps florit”), Lamon accepta el moment que han de viure i la consola, ja que ell també se sent vell i sap que la vida se li acaba (“i sento que se me’n va la llum”), però recorda que, com ells, ningú és feliç en la vellesa, que el “fred” –o les malalties– els fa por, que “la negra nit”, que podríem entendre com la mort, els horrotiza i que les nores, a què Alidé enveja perquè treballen, els parlen malament. Ara bé, i ací es troba el tema del poema, malgrat que ja no són com eren, que són menyspreats pels més joves, que es troben vells i inútils, els queda l’amor, que sobreviurà per damunt de totes les coses, i és el que els dóna la vida i el que els manté junts, com ho observem als versos “i et tinc a vora meu com la poma escollida / que es torna groga i vella i encara fa perfum” o “Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?”.

Mitjançant un estil pla, i un llenguatge senzill i clar, el poeta traça un diàleg compost per cinc estrofes de quatre versos alexandrins cadascuna, amb una rima ABAB CDCD EFFE GHGH IJIJ, on es tracta la vellesa (recordem que a Els fruits saborosos, podem establir-hi tres grups de poemes depenent de les etapes de la vida: infantesa, maduresa i vellesa) i on Lamon compara la poma escollida amb la seua muller, Alidé. Entre els tòpics noucentistes que s’hi troben, destacarem el seny i la mesura imposats pel ell, la referència a la vida tranquil·la, molt típica també de la burgesia, en el vers “Ara que són al llit, els besa el solellet”, o els elements clàssics, com els noms dels personatges.

Veiem, per tant, com Josep Carner, d’una forma magistral, ens narra poèticament una escena on el vertader protagonista és l’amor immortal, que mai envelleix, encara que les persones arriben a la mort. Un amor, el que es tenen els dos protagonistes, que els acompanyarà fins a l’últim moment, alié al pas del temps, sense excessos ni elements eròtics. Un amor espiritual que, en definitiva, ha sigut escollit per ser tan especial, com la poma que hom cull d’un arbre.

Ni en les llistes de les novetats literàries del 2012 ni en no sé quin lloc més hi havia representació valenciana. Tot era de Catalunya, i si pot ser de Barcelona, millor que millor. Igualment, en una nova assignatura d'aquest segon quadrimestre -del qual ja en parlaré quan haja vist totes les matèries-, la llista de lectures que podem elegir per fer un treball es redueix a novel·les i contes dels últims cent anys, però tot amb l'accent oriental del català central. La qualitat, evidentment, és immensa: Rodoreda, Perucho, Calders, Cabré o Monzó, per no parlar de Llor o de Solsona. Però no és aquesta la qüestió. A l'institut no teníem autors catalans; ara no tenim autors valencians? Perquè, ja em direu si, per exemple, per al punt de vista psicològic dels personatges no podríem basar-nos en les característiques de la Sara de Cortés o de l'Aleixa de Climent i Mompó. O per a comentar el relat, si no servirien per a ser analitzades els records agredolços d'Alonso. O si per conéixer la nostra llengua en veu dels nostres avis i àvies no anirien millor els ametlers perduts de Cucarella o l'estrep per a endinsar-nos en la història d'Olivares. O el costumisme de Valor. O el medievalisme de Vilaplana. O els professors de Mira. O les polifonies i els canvis d'escena, tant en Butxana, com en els bulevards i les propines de Torrent. O els homes i les dones de Clara Simó.

Ja he dit que la qualitat dels barcelonins és indiscutible, és impressionant. Però els valencians no ens quedem enrere. En fi, no he descobrit res de nou, però caldrà que seguim insistint-hi, que seguim endavant. Al nostre grup, els vaig proposar llegir El millor dels mons, de Quim Monzó. Per la qualitat de les obres llegides d'aquest gran escriptor, imagine que aquestos contes també seran fantàstics. Haurem de començar-los ja perquè no ens torne a agafar el bou...

L'exposició que vaig fer per a Gèneres Contemporanis II fou, com vaig comentar, sobre Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Com que la nota ja està posada i ja no poden haver-hi malentesos, la copie ací.

LES
MERAVELLES ESTELLESIANES

Ja ho va dir Joan Fuster: “amb Vicent Andrés Estellés es trenca el malefici”, un malefici que ens havia dut a la mudesa des de March, Roig o Corella. Aquesta afirmació, la complementa Ferran Carbó quan explica que “la seua singular expressió poètica era diferent, no sols desorientava els cànons establerts i assumits majoritàriament sinó que buscava sovint el contrast o el trencament amb la tradició coetània immediata i intentava suplir-la enllaçant amb la tradició més clàssica: els orígens de la llengua pròpia (...), i el seu naixement dels precedents de la llengua llatina, amb la vinculació amb alguns grans poetes llatins com Horaci, Ovidi o Catul”. És amb aquest enllaç amb els orígens de la llengua pròpia amb què començarem l’exposició següent sobre Llibre de meravelles.

Sovint es diu que Vicent Andrés Estellés ha tingut èxit per emprar un llenguatge senzill, clar, directe i, en algunes ocasions, “col·loquial”, entenent l’adjectiu com una llengua pròxima al poble, sense recargolaments. Ara bé, tot i l’aparent senzillesa o facilitat que destil·la, hi ha al darrere una preparació erudita, una obsessió en la mètrica i una mania en l’estructura. Aquesta formació clàssica de què parlàvem, la trobem ja en el mateix títol del poemari: Llibre de meravelles, amb una referència explícita a Ramon Llull. A més, amb la cita de Miquel Batllori a l’inici (“No sabem amb exactitud per què (Ramon Llull) l’anomenà Llibre de meravelles... Així es comprén millor per què el Llibre de meravelles és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual...”) hi veiem el punt d’unió. Cal entendre els diferents poemes com episodis d’un jo poètic submergit en la postguerra i que ens parla del record. Tanmateix, les meravelles estellesianes no tindran res a veure amb les lul·lianes: mentre que les del mallorquí hi apareixien de la sorpresa de Fèlix en cada acció per la gratitud que té cap a Déu, les meravelles del poeta de Burjassot no són altres que les vivències personals, en què trobem la petjada de la guerra i la postguerra, el dolor i la misèria, però també el record o l’amor, així com un bri d’esperança cap al final. Finalment, observem una nova referència a Llull al poema “Cant de Vicent” (Llull tenia el “Cant de Ramon), on, novament, hi ha un meravellament irònic, ja que no és ni un homenatge idílic ni bucòlic a la ciutat de València; no empra tòpics i descriu la València que ell veu “sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro”, d’una “manera humil, amb castedat diríem”.

Hem comentat la cita de Batllori, però, junt a aquesta, cal destacar les altres quatre que hi ha. En trobem tres d’Ausiàs March, cadascuna de les quals es refereix a l’enyorança del passat, que no es pot repetir; al present, que és “un riu de mort lo dia”, amb les misèries, i al futur, on es comprovarà qui havia sigut fort i qui covard en el temps anterior. Així mateix, el poeta de Gandia és l’autorictas més usada, com ho justifica la gran quantitat d’epígrafs d’ell i el mateix poema “Ací”, que ens narra algunes de les escenes del poeta medieval. I, finalment, una de Teodor Llorente, que esmenta dos dels temes del poemari: l’amor i la guerra, i la lectura o l’escriptura. L’ús de totes aquestes cites ens fa replantejar-nos una hipòtesi: la recerca d’un lloc en la història de la literatura catalana. Ho expliquem. Estellés tracta els tres períodes més importants per a la història de la nostra llengua: amb Ramon Llull (Segle XIII), els naixements; amb Ausiàs March (Segle XV), el Segle d’Or, i amb Teodor Llorente (Segle XIX), la Renaixença. Sembla que es deixa un buit per a l’actualitat, però no, amb aquest llibre vol situar-se com un referent de la literatura del segle XX. Aquesta hipòtesi, a més, té el suport d’uns altres versos que escriurà a El gran foc dels garbons (1972): “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle XX”.

A part de la quantitat de referències literàries que hi ha (a més dels citats, també hi trobem Riba, Corella, Roig, Petrarca, Virgili o Garcilaso, entre d’altres) que contrasta amb l’aparent senzillesa del discurs, esmentarem que el vers utilitzat en la majoria dels poemes és l’alexandrí (“No hi havia a València dos amants com nosaltres”, per exemple, d’“Els amants”), el qual està considerat el vers més culte de la literatura. I, per què no dir-ho, la complexitat de l’estructura de l’obra. Llibre de meravelles actua com un retaule medieval: dividit en tres parts, de les quals la primera i la tercera estan intitulades (‘Teoria i pràctica de la flor natural’ i ‘Propietats de la pena’, respectivament), però estan compostes per poemes sense títol, que actuarien com a introducció i cloenda. Aquestes dues parts foren afegides al manuscrit original, que forma el cos central de l’obra, subdividit, al seu torn, en set seccions. Tots els poemes porten títol i una cita d’algun autor clàssic. És ací on Estellés mostra les misèries de la guerra, la realitat quotidiana enfront la realitat oficial del règim, el dia a dia de la postguerra, les prohibicions i els silencis, la repressió, les morts als vagons, però també l’amor clandestí, l’amor d’ungles i d’arraps, l’amor educat, els passejos per l’Albereda, la contemplació del riu, el somni de la llibertat i de Súnion.

Aquest retaule, però, és ambigu. Sota el títol ‘Teoria i pràctica de la flor natural’, que a primera vista podríem interpretar-ho amb relació amb els Jocs Florals –i tot el que comporta: ús literari de la llengua per a la submissió, per al reforçament del règim i per a més etcèteres–, s’amaga la intencionalitat de trencar amb el retoricisme i el formalisme oficial i tradicional. Al llarg dels deu poemes que componen la primera part, veurem com, des de l’anonimat i la col·lectivitat (“Un entre tants”), el “jo” poètic desfà el paradís anunciat. Denunciarà com aquesta col·lectivitat viu oprimida en un context hostil i de repressió. A més, aquesta “teoria” i aquesta “pràctica” segueix sent una reminiscència de l’ars lul·liana, com s’observa pel seu sentit didàctic. Hi observarem l’ús d’anàfores (“Un entre tants”, “Ací em pariren i ací estic”, “Bella és la vida”), repeticions i contrastos lèxics (“nit”, “dia”, “treballe”, “done besos”, “amor”, “odi”) i els paral·lelismes.

El cos central sense títol que, com hem dit es divideix en set seccions, és com un viatge. A partir del contrast entre el passat agradable i ple d’amor i el present de la misèria de la postguerra i del dolor, el poeta traça una sèrie de tòpics que acabaran amb el “jo” poètic en una mort, tot i que serà invicta, però no avancem esdeveniments. L’enyorança d’un passat amb la seua estimada, passejant per les baranes del riu, llavant-se en la font després del ball, fent l’amor salvatgement en una habitació secreta, ja que era un tipus d’amor prohibit, és l’única cosa que el fa viure, com ho explicita a “Demà serà una cançó” quan diu “Ja no vius, sols recordes haver viscut alguna volta en alguna banda”. Hi ha altres poemes que ens parlen sobretot de la vida en la postguerra, com els de la segona secció, tots ells amb títols com “L’estampeta”, “reportatge” o “Crònica especial”, que palesen el tipus de literatura testimonial i compromesa d’Estellés. La tercera subpart ens mostra les preocupacions de caire existencial i angoixoses que sofreix el “jo” líric. El poema “Silenci” ho reflexa: “Ens demanen silenci, quan ens queden encara tantes coses per dir” i la prohibició de parlar i d’opinar si anava contra el règim, “A dormir tot el món. El món està ben fet”. Al meu parer, és un dels millors poemes de tota l’obra, ja que ens dóna la seua clau d’interpretació: “un animal de música, allargassant-se, prim, / des del començament de la mort en la terra / i creuant, un per un, tots els túnels dels segles / amb una bruta fam de claredat, només”. Efectivament, Vicent Andrés Estellés és aquest “animal de música” que creua “tots els túnels dels segles”, o el que és el mateix, que ha llegit els principals autors de cada època important de la nostra llengua i història i ara demana claredat, llibertat.

La quarta secció, que actuaria com a equador del poemari, remet per la mètrica –onze apariats heptasíl·labs– de l’únic poema que la compon, “La collita” a la ‘Teoria i pràctica de la flor natural’. Representa directament el dolor per mitjà de la repetició de “llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes”, com si fóra un rés o una oració. A més, ens recorda que “passen els dies” i que tot s’ompli de silenci, d’ofenses, de sang o d’insults. A la secció cinquena se segueix aprofundint en la tristesa, en el dolor, en la ràbia, provocats per la guerra i la postguerra, enfront de la vida oficial, la que era “bella”, com s’indica a “Una aigua bruta i trista”. No obstant això, continua amb l’evocació d’un amor trist, brut i esgarrat, que li servia, en certa manera, d’esperança per a viure: “L’un al costat de l’altre, contemplàvem València. / Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç. (...) Era una terrassa humil en els afores. / Tots els veïns pujaren i miraven València. / Els agradava molt la nit de Sant Josep”, és a dir, des de la terrassa, símbol de llibertat, d’aproximament al cel. La sisena secció, la més extensa, és l’arribada als inferns, el viatge en “el vagó de tercera” on “pujaven, de dos en dos, els presos” (“Creuant la nit”); és la construcció de la ràbia, el desig de pecar “perquè no se’ns deixava existir plenament, amar-nos plenament”; és la visita al carrer de Ribot, on els soldats freqüentaven les dones que “s’aventaven l’engonal amb la falda” i que no sofriren repressió; és la part on ens conta quin era el seu ofici (“L’ofici) i quin el ritus tenien en el sopar, on el vi els encoratjava a canviar la situació (“El vi”); és el “Show” de les trompetes que intentaven allargar la vida o la pena i estaven per damunt de la misèria; però és també el moment de la “Mort invicta”, en què “Trontollaven els trens, els miserables trens, / creuant tota la nit, plens de morts, d’ofegats”. En aquesta darrera composició, s’arriba al màxim punt de la misèria, amb ferits, morts, sang o ossos podrits.

Tanmateix, i malgrat tot, eixa mort col·lectiva, tota eixa desgràcia i desesperació, és invicta, i ja hi ha pinzellades de llibertat. A la setena subpart, el “jo” poètic evoca en “També” el Súnion de Carles Riba, eixe temple grec símbol de llibertat i de plenitud. Torna a emprar els records dels temps amb la seua estimada, quan “damunt dels nostres cossos volaven llençols, / volaven els coloms en el cel del crepuscle” en aquella ciutat “dels dies humiliats”. Finalitza el poema amb esperança: l’esperança de poder escriure tot allò que desitge (“Se n’eixien els versos dels calaixos”) i l’esperança que no hi haguera més foc per al puro dels hòmens del règim i que “Un crit de ¡gol! omplia tot el cel del diumenge”. Segons Carbó, ací el poeta juga amb les semblances fòniques entre “gol” i “cel” i la paraula “sol”. Evidentment, era un desig d’esperança perquè el sol, la claredat, la llibertat, entrara en una nit llarga, en una dictadura que encara duraria cert temps.

L’última part o ‘Propietats de la pena’ –novament seguint amb l’ambigüitat i el contrast–, també desdibuixa l’infern que es podia anunciar. Un enunciador no explicitat i extern s’adreça a un tu que el representa mitjançant una mena de desdoblament i li dóna constantment instruccions. Ara hi predominarà el caire instruccional, el to exhortatiu, els imperatius o els verbs en futur. Ja en el primer poema hi ha un canvi en l’actitud: ara vol “una voluntat fundadora”, ara té el “desig d’una pàtria”, i hi apareix un “sentiment de comunitat”. Així, les penes particulars esdevenen penes compartides, i es poden combatre millor. En “Assumiràs la veu d’un poble”, trobem també l’antítesi a “Un entre tants”. Es destaca per sobre de la col·lectivitat per a responsabilitzar-se del seu poble: ell patirà, esperarà, callarà i vigilarà; ell serà la “paraula viva” i, potser, tinga represàlies, però sap que si no és poble, no serà res. Quan haja callat per obligació i passe tot, caminarà amb decisió, amb constància. En definitiva, que espera el moment d’actuar. A més, ja no ocultarà el seu amor, es respectarà i respectarà els altres, i exclamarà que “el sentiment de la pàtria” està per damunt de tot. Insta a la construcció d’un edifici, a “fer el temps”, a treballar per canviar la situació, per viure en llibertat. La cloenda vindrà encapçalada per una cita de León Felipe, “Vientos de salmos...”, amb què es referirà a tota aquesta part en conjunt com a salms, perquè cal tenir fe, cal voler buscar la llibertat entre tots, entre tot el poble, entre tota al col·lectivitat i perquè, al cap i a la fi, “l’esperança està en el salm”.

Després d’haver llegit Llibre de meravelles i d’haver-ne fet una lectura més o menys atenta, m’adones de tres coses: en primer lloc, m’adone del sentiment d’odi-amor que desprén la ciutat de València, lloc idíl·lic dels records i de l’amor passat, però ple de dolor i de tristesa per la repressió i el silenci de la postguerra. Hui en dia són moltes les opinions de músics, escriptors i altres intel·lectuals que van en la mateixa direcció: com una ciutat com València aporta rebuig per la pèrdua de personalitat i d’identitat, però, alhora, un amor a la pàtria incondicional, una estima a la nostra ciutat. En segon lloc, m’adone que parlar de la poesia d’Estellés no és una altra cosa que parlar de la vida; de la vida de cada dia, de la vida al ball, a la fira, de la vida als carrers on les dones cusen, de la vida de l’amor ocult entre l’Albereda o els cines, de la vida d’aquest petit país. I, finalment, m’adone que no sé si el poeta de Burjassot haurà escrit els millors versos de l’idioma català en el segle XX, però del que no hi ha dubte és que sí que s’ha fet un lloc en els pedestals de la literatura catalana, al costat de Llull, de Llorente o del seu March. Pense que ha arribat l’hora del seu reconeixement a València, i no cal témer el moment, car de poetes com Estellés, en son parits ben pocs.

 

D'ací a uns minuts farà just un any que vas obrir la porta del Paradís per a reunir-te amb la teua dona. Jo estava en València i, tot i que eren les 3 de la matinada i no em van voler telefonar, primera perquè no hi havia trens a eixes hores, i segona perquè no volien esglaiar-me, aquella nit no vaig dormir. Ha passat ràpid; si més no, ho sembla. Però ha sigut intens. He descobrit moltes coses, bones i dolentes, però he anat creixent, i amb la millor companyia possible en tots els aspectes. Estic rodejat dels millors, saps? De la millor família, de la millor parella i dels millors amics (al cap i a la fi, jo ho considere tot la meua família). Potser, perquè també he tingut la millor base: els millors avis. Sí. Tot i que ja no hi escriga massa per ací, sou, heu sigut i sereu els millors avis. Això no vos ho pot negar ningú; això no m'ho pot negar ningú. Isidro encara em pregunta per tu quan em veu. I l'altre dia recordava a Paco el de Bocairent, que de menut sempre em deia: "Ja li has comentat a t'agüelo lo de les cabres?". Mai vaig saber de quines cabres parlava, però em parlava de tu. O d'Antonio el de les Biguetes, que venia a ajudar-te en la caseta. També he pensat en el teu cosí, el que deies que semblava babau. O dels diaris que compraves, l'Sport, amb què pràcticament em vaig ensenyar a llegir. O del formatge blanquet que portaves. O de com de meticulós eres a l'hora de deixar el pa en la bossa, ben tapat perquè no hi entrara aire.

Ahir vaig obrir el primer caixó de l'escriptori i hi vaig trobar el teu rellotge del Barça. Vaig estar molta estona observant-lo, com si poguera tornar enrere en el temps amb la facilitat en què giren les agulles. I per un moment vaig viatjar i et vaig tornar a abraçar, però fou molt efímer. Hi ha hagut molts canvis en tots els àmbits i, a voltes, em note insegur en el moment d'acarar-los. Ja ho has comprovat, com explicava en una entrada anterior. Però estic segur que, des del nou món que habiteu, m'ajudeu moltíssim. Cada nit vos ho conte tot, tampoc és una cosa que et vindrà de sorpresa. La meua intenció escrivint-te ací i a aquestes hores era fer-te saber que ni molt menys ens hem oblidat de tu -ni de l'àvia tampoc-, i que donaríem el que fóra perquè tornareu i visquéreu els nous esdeveniments que tenen lloc en la història. Sou uns models a seguir i, encara que passen els anys que passen, sempre, sempre, sempre, tindreu una habitació en la nostra ànima, en la nostra ment, en el nostre cor, en el nostre record.

D'ací a uns minuts farà just un any que vas obrir la porta del Paradís per a reunir-te amb la teua dona. Però, el que és cert és que mai vos n'heu anat. T'estime moltíssim; vos estimem moltíssim. 

Estrene ulleres i estic com un xiquet amb sabates noves. Bé, cert és que l'astigmatisme m'ha pujat un poc des de fa tres anys i mig, però no ha de ser motiu de tristesa: el ciclo de la vida, que deia aquell. La qüestió és que, com ja vaig comentar per ací fa uns mesos, aquest any serà completament fusterià: 50 anys de Nosaltres, els valencians; 90 del naixement del suecà, i 20 de la mort. I, com que d'actes, d'homenatges i d'esdeveniments diversos, no en faltaran, el primer que hi ha hagut és una recopilació de la seua producció assagística literària en dos grans volums a cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. És una gran tasca -i necessària- la que han realitzat, ja que hi ha més de 2000 pàgines plenes d'ironies, metàfores i tot tipus de reflexions fusterianes. Per fer-vos un tast:

"UNA NIT DE DISCOTECA 

Ja ho sé: non ho l'età... Als meus anys, que voregen els seixanta, ¿què faig jo en una discoteca, ni que sigui la Nit de Capdany? La discoteca és una institució nova, recent, que la gent de la meva generació no ha conegut o només l'ha coneguda "després". I el cas és que, sense saber ben bé per què, allà m'hi vaig trobar. La discoteca El Molí, a Sueca, és un lloc animat, afable, interclassista. La clientela semblava divertir-se molt. Hi fluïa una música de moda, escandalosa, reiterativa. Jo vaig beure el meu whisky habitual, però una gran part de la clientela absorbia barreges de líquids carbònics i una mica d'alcohol, que són consumicions barates. M'induïren a ballar, i els meus ossos ancians s'hi resistien. I no solament els ossos. Per allà circulaven, gimnàsticament, una sèrie de criatures delicioses. I m'entrà un atac de malenconia. Don Ramón de Campoamor, que era un poeta com una catedral, definia el problema: Las hijas de las madres que amé tanto / me besan ya como si fuera un santo. Ui, si em van besar! Galta per ací, galta per allà: igual que una relíquia. ¿O és que no m'he convertit en una relíquia?... L'adolescència saltarina d'El Molí era un objecte de meditació. ¿Són de dretes, són d'esquerres? La pregunta val per a totes les discoteques del món. Als 18 anys, amb el pubis pelut, tothom té dret a votar... I jo, miserablement trist en la discoteca, pensava: ¿i qui votaran aquestes criatures?" 

De Notes d'un desficiós (1980), dins Obra Completa de Joan Fuster. Volum tercer (2012). A cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. Edicions 62 i Universitat de València.

Notem un xicotet canvi d'actitud, sí. Tanmateix, toca fer autocrítica. Molta. Errors d'organització o de planificació, tant se val. Ens hi haguérem pogut presentar, sí, però també tenim uns somnis i uns anhels, i no estàvem del tot preparats per a acarar-los. La solució ha sigut la via fàcil a primeres, però difícil a llarg termini. O no tan llarg; a maig-juny ho hem d'enllestir. Hem de ser conscients; som conscients. Ho som realment? Sí. No ens hem sabut defensar massa bé davant del primer combat, però també sabem que no hem perdut, i que tot continua estant en les nostres mans. Tot, efectivament. A finals del segon quadrimestre hi haurà molts dracs, molts monstres, molts cíclops, molts perruquers o molts inspectors, foixianament parlant. Açò no és cap Gertrudis; açò és una utopia, un passet més en el camí. Homo viator. No obstant això, si abans era complicat, ara puja el nivell per l'acumulació de matèries. Però coneixem els punts negres, coneixem on hem fallat. Potser, fins i tot, ens agrade la pressió més del que pensàvem. I no ho oblidem, no hem fracassat; simplement, no ho hem intentat. Hom pot creure que és una decisió de dèbil, i no ho negue, però parcialment. Com tampoc negue que cal un canvi complet en l'actitud, un canvi que ens despenge de tots els dimonis interiors, un canvi que ens permeta avançar transparentment, un canvi que, mitjançant la introspecció, acabe amb tots els fantasmes de la por. Un canvi vital, en definitiva. Un canvi mental. Un canvi per a ser més forts. Eliminem les pors, eliminem els malsons. Toca ara afrontar el present, toca ara desembeinar l'espasa, esmolar-la i formar el millor dels nostres somriures. L'autocrítica ja ens ha turmentat per dins, ja ens ha llevat la son. No es pot mirar enrere. Rectifique: hem de mirar enrere, hem de mirar els nostres orígens, hem de fer una retrospecció i buscar elements, músiques, melodies, llibres. Ens hem de retrobar per a cercar el nord. Són situacions atípiques, que mai hem vist i a què mai ens hem enfrontat. Però això és la vida: descobrir i lluitar. Tal vegada, no arribem a la meta o no assolim els objectius. Malgrat tot, el primer pas ja està donat: tenim les idees clares i sabem què volem. En els estudis, en el dia a dia, en tot, cal alçar-se prompte; Cronos no s'aturarà.

La retrospecció personal, retrobar-nos en un punt clau de la història, rodejar-nos de xicotets detalls tradicionals, potser siga la fórmula correcta d'afrontar el present i d'aplanar-nos un futur desconegut massa sobreexplotat pels pensaments. El que queda clar és que la lluita no ha acabat: tot just comença, comença de veritat, comença la preparació d'un últim combat, comença la senda cap a juny, comença la voluntat de sentir-nos bé.

Si al final de la partida, va i resulta divertida, ho agrairem. Hem passat tota la vida plantant cara a la utopia, no callarem! La victòria ens sorprendrà si la continuem buscant i amb les nostres pròpies mans preparem un nou combat. Un altre dia ha començat...

 

Tu. Més tu. Exàmens. Sintaxi Catalana. Literatura Medieval i Moderna. Morfologia Catalana. Anàlisi i crítica de la poesia catalana. Lingüística. Iaio. Iaia. Pare. Mare. Paradís. Companyia. Solidaritat. Família. Tu. Molt bons amics. Molt bona gent. Ànims. Llàgrimes. Dolor. Respecte. Memòria. Casa. Els fantasmes del Lacrima Coeli. Francesc Mompó. Col·lectiu l'Olla. Massatge. TV3. Divendres. Clandestinitat. Estrelles. Camí. Abraços. Besos. Pors. Fantasmes. Mans. Gandia. Imbecilitat. Obrint Pas. Coratge. Sopars. Exàmens. 15-M. Sant Joan. Fins ara. Papallones. Mirada. Sentiments. Obrir els ulls. 4 de juliol. Tu. Més tu. Mai més sense tu. Romanç del Penyal. Paco Muñoz. Videoclip. Els somriures de la pena. Manel Alonso. Gala de literatura eròtica. Els Quicos. 25 anys. Pep Botifarra. Boda. Discurs. Alegria. Il·lusió. Poblets. Companyerisme. Angoixa. Premi Bancaixa. L'hora del Paradís. Feliu Ventura. Música i lletra. Erasmus. Enyorança. Cassola literària. Lletraferits. Escriptors. Interventor. Bloc. Compromís. Amics de classe. Camisa del Barça. Ressenyes literàries. Abandonament. Nervis. Història de la Corona d'Aragó. Berenar sorpresa. 20 anys. Centenari del naixement d'Enric Valor i de Manuel Sanchis Guarner. Vicent Andrés Estellés. Joan Fuster. Llibres. Literatura. Dibuix. Diari. Vil·la Pipo. Somriures. Descobriments. Estiu. Tu. Ajuda. Temps. Vilaweb Ontinyent. Tere. Reflexions. Cabòries. Imaginacions. Discussions. Goig. Gaudi. Voler saber. Passejos. Girona. Sardenya. L'Alguer. Sàsser. Vacances. Estimar. Nervis. 18 de desembre. Afrontar els perills. Mirar-los de tu a tu. Canviar l'actitud. Optimisme. Lluitar. Guanyar. Véncer. Resistir. Ganes. Millorar. Aprendre. Caminar. Madurar. Caure. Alçar-se. Victòria. I tot això està en les nostres mans, només depén de nosaltres i, com sabeu, amb constància, amb esperança i amb alegria, ho podrem fer realitat des del primer dia. Sigueu feliços en aquest any bixest, però no ho deixeu a l'atzar: cada matí, quan ens alcem, posem-li un repte al dia i dominem-lo. "Ego dixi: Dii estis" (Ps. LXXX, 6) I no ens ho volem creure. Creiem-nos-ho. Podem aconseguir tots els nostres propòsits, tots els nostres objectius i totes les nostres metes. No se'n parle més: podem amb aquest nou any, podem amb tots els obstacles que se'ns interposaran. A per ell; el futur és nostre! 

Feliç any nou 2012! 

Com que el primer examen serà d'aquesta assignatura, i com explica la dita ("Darrere de l'u, el dos"), començaré a passar els apunts de tot el quadrimestre en un estudi passiu. Bernat de Ventadorm, Gilabert de Próixita, Andreu Febrer, Dante Alighieri (la influència), Pere March, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, entre d'altres, parlen de la dona, de l'amor, dels atacs al contrari, de la llum, dels ulls, de la carn, de medicina, de psicologia, de tantes i tantes coses. El professor ens va comentar en classe que a Itàlia hi ha una assignatura que és La Divina Comèdia, i a partir d'ací ho expliquen tot. Nosaltres ho podríem fer amb el Tirant, amb els versos d'Ausiàs March, amb els consells de Llull, amb la medicina de Jaume Roig, amb el fervor d'Isabel de Villena, amb l'humanisme de Bernat Metge, amb els sermons de Sant Vicent o amb el regiment de Francesc Eiximenis. És tan rica la nostra cultura, la nostra tradició literària. Per què s'empenyen a negar-ho, a ocultar-ho? Per què? M'agraden els clàssics, m'agraden els meus clàssics, però també m'agraden els europeus. M'agraden Dante i Petrarca, o Montaigne i Voltaire, o San Tomás de Aquino. M'agrada l'època medieval. I, per això, almenys l'estudi de l'assignatura no serà tan pesat com Sintaxi Catalana de l'any passat. Ep, el que no he dit és que serà més fàcil, eh? Però d'ací es desprenen moltes lectures per a l'estiu. Així com cell qui en lo somni es delita... ai!

Em van comentar que estaves malalta, que estaves molt malalta. Em van comentar, tanmateix, que encara vas rebre les companyes de feina. I et recorde amb l’alegria que mostraves cada dia en classe, la il·lusió de cada matí d’entre 2001 i 2003, les ganes de fer el bé en cada jornada de la teua llarga tasca. Recorde que, amb tu, vaig saber quin “és” portava accent (el del verb “ser”) i quin, no (el pronom reflexiu); vaig aprendre a distingir el subjecte del predicat; vaig descobrir com es pot estimar una professió. Vaig sentir que teníem una mare a l’aula, que ens ajudava en tot el que podia, que ens cedia la seua casa per a practicar per al teatret o el ball de final de curs. Vaig notar com es gaudeix escoltant a algú, com les classes de Coneixement del Medi, que odiava, es podien fer entretingudes. Inconscientment, em vas obrir els ulls i vaig saber que el que m’agradava era la llengua. Ens vas preparar excel·lentíssimament per a l’arribada a l’institut: només cal veure que gran part d’aquells 5é i 6é de primària fem carrera. Vas saber adreçar el camí de molts jóvens, ja no de la meua generació, sinó d’altres del teu poble, del nostre poble, l’Olleria. Vas deixar tot un llegat de gent que t’admira, que t’idolatra. Eres molt gran, ho sabíem, però tu mai ho hagueres reconegut.

Algú em va explicar un dia que si no haguera sigut pel teu esforç i pel d’algun docent més, hui no existiria l’IES Vermellar. Eres molt gran, repetisc, ho sabíem, però tu, humilment, mai ho hagueres reconegut. Defugies el protagonisme que altres s’han volgut posar. I què? Al cor dels teus alumnes, t’hi has quedat incrustada, t’hi has fet un lloc, t’hi has quedat per a sempre. No he escoltat mai ningú malparlar de tu: no poden! Però ja en aquells temps et queixaves dels renyons. I alguna mala cara? No. Només et preocupaves perquè se’ns quedaren les coses, perquè sabérem com manejar-nos amb els numerets. Ens parlares en valencià i tinguérem un ensenyament en valencià. Reflexionaves en classe i ens feies reflexionar. Ens feies pensar. Ens feies opinar. Vaig comprovar que exercies a la perfecció totes les característiques que formen l’etiqueta de “mestra”. I que molts tenien molt a aprendre de tu. Et fixaves en el que quedava per ensenyar i fins que tots no ho havien comprés, no seguies. Miraves pels que no ho havien entés del tot i t’hi preocupaves, tant, que recorde haver-te vist sofrir. Et sabia a tu més greu que no a ells. I, al final, tots anàvem al mateix nivell.

Eres i seràs un exemple per a tots, en qualsevol àmbit, en el de persona i en el de mestra. Sabies animar, sabies escoltar, sabies aconsellar, sabies atendre’ns, sabies... sabies tantes coses, Tere, que no saps quant t’enyorarem. No ho saps; potser t’han faltat homenatges. O reconeixements. O actes en què es donara a conéixer la teua figura. Però ja saps com és aquesta societat: les bones persones, les que de veritat s’alcen cada matí amb coratge per a canviar les coses, gairebé mai no compten. No obstant això, demà a les 11 del matí, quan finalment te n’aniràs de vacances, no estaràs sola. Moltes generacions anirem a dir-te un “fins ara”, perquè mai desapareixeràs, perquè el teu record sempre estarà dient-nos un “mecaguen la sombra d’un pato negre”, perquè has deixat una petjada que ni Cronos ni ningú podrà esborrar mai. Eres molt gran, dic per última volta, ho sabíem, Tere, però també sabem que tu mai, modestament, ho hagueres reconegut. Moltes gràcies per transmetre’ns tot el que coneixies. Moltes gràcies per la teua dedicació, pel teu esforç, per ser una de les millors mestres de tot un poble. Moltes gràcies.

Ahir de vesprada vaig rebre un regal en forma de dibuix per part de l'amic, artista i mestre Diego Albiñana, un dibuix que li vaig demanar per tal de donar-li una mica de color a aquest bloc, que ja començava a semblar massa gris i requeria un toc d'alegria. Ara bé, com que d'aquestes coses informàtiques no tinc massa -o cap- idea, i un dia vaig provar a canviar la capçalera i gairebé ho esborre tot, necessitaria l'ajuda d'alguna ànima bona que m'explicara com posar el dibuix al costat del títol del bloc. N'he vist molts, ja no per Vilaweb, sinó per blogspot i wordpress que són autèntiques meravelles.

Moltes gràcies de bestreta, i moltíssimes gràcies a Diego, mag del pinzell, que m'ha regalat per Nadal aquesta joia...

Si aquell dia es va complir un xicotet somni, dimecres es va acabar de materialitzar. I d'allò que estic més satisfet és la temàtica d'aquest conte: un homenatge a ells, als meus iaios, als meus segons pares, "a José Mateu i Pepica Peris, que em guien des del Paradís". Evidentment, tot i ser un gran pas, encara no s'ha aconseguit l'objectiu principal, però açò és motiu de coratge i d'il·lusió per a seguir pel camí iniciat. Això sí, voldria agrair el suport en aquells moments tan durs a tota la gent que ens vau fer costat, però també a tots aquells que amb consells, amb opinions, amb ànims, molts ànims, heu fet possible aquest humil somni ara materialitzat. Moltes gràcies a tots vosaltres!!!

El fragment que vaig llegir va ser en part publicat en aquest bloc ara fa un any, sota l'etiqueta "Bon nadal"...

"El Nadal, a part de ser l’època propícia perquè els grans magatzems facen el seu agost particular, és el temps de família, d’alegria, d’il·lusió, però, sobretot, d’estar amb els éssers que més estimes. Bé, és una data més aviat simbòlica, ja que la majoria de gent ho veu més com una excusa per a avorrir-se amb l’oncle que ha vingut de la Xina i conta les seues batalletes, o conversar amb un cosí a qui li té mania. Però jo no ho considerava (ni ho considere) així. El dia 25 de desembre era el dia en què tots s’asséiem a taula a dinar un “putxero” que la mare feia amb tota la dedicació; el dia en què ens oblidàvem del que passava al món per, egoistament –o no tant–, centrar-nos en els assumptes que ens afectaven més íntimament. Té collons, en canvi, que hi haja una data al calendari pintada de roget per a això. En fi, no seré jo qui vulga descobrir unes noves Amèriques.

Tanmateix, la reflexió la vaig fer la nit anterior, la nit de Nadal, mentre sopàvem i el veia de cos a una cadira de rodes abans usada per ella, però de ment totalment alienat, capficat en ell mateix, acompanyat de qui el volíem, però sol. Era el primer 24 de desembre que passava sense una dona a qui havia conegut de molt jove, sense la muller que el feia viure a pesar de la puta roda de la fortuna. Quan vaig tornar de festa aquella nit, no vaig poder dormir sense, abans, escriure unes paraules que amollaren aquells escarabats que em rossegaven la panxa...

“Està segut a la cadira que un dia va utilitzar ella, amb la mirada perduda cap a una televisió que projecta pel·lícules de l'oest. Farà uns deu o dotze anys –potser no tant–, en llegia, de novel·letes d'indis i vaquers. Ara, però, la vista se li cansa quan porta fullejades més de quinze pàgines. L'actor protagonista li sona de la seua joventut, i l'actriu rossa és aquella de l'altre dia. Són bastants repetitius argumentalment aquestos films. Però a ell el porten a temps passats millors. Millors? No ha tingut una vida fàcil. No s'ha volgut alçar a dinar per la son, explicava. Sobre les cinc, l'hem acostat a la taula. Amb caliquenyo i cendrer, ha passat la vesprada. Pensatiu, però misteriós. “Iaio, com estem? Necessites alguna cosa?” “Sí, que em tragues vint anys de damunt”, amb un somriure. “Home, això estarà una mica complicat”, mentre li agafe el braç. I allí es queda, callat, amb el cap cot. “Ens fem una foto? Papa, va, fes-nos-la”. Una instantània per al record. La tristesa, tot i ser un concepte abstracte, té la cara d'ell. Tristesa i nostàlgia. Eren més de cinquanta-i-tants anys junts, cinquanta-i-tantes nits de Nadal junts. El caliquenyo es va consumint. “Güelo, fa un fred al carrer de por” “Sí, home, clar, ara n'és l'època”. Monosil·làbic. I no diu res més. Ni renega, ni es caga en divinitats fictícies. L'abrace. Parem taula i el menjar està a punt. “Una gamba, güelo, pren”. Se la menja, però durant tot el sopar la conversa és dels pares i meua; ell només observa al recte, evitant que li preguntem o que el traguem de la seua alienació. “Heu anat al cementeri?” “Sí, papa, vam anar ahir” “Bé”. I segueix amb les gambes i la poca carn que tenia; l'estòmac no està buit d'aliments. S'ho acaba, mira al front i sospira: “Ai, mare!” “T'has quedat bé, papa?” “Sí, totes les nits de Nadal em quede bé”, innocentment. Arriba el café i ell pega pocs traguets. “Pare –com li diu el pare al meu avi, tot i ser-ne gendre–, menge's un pastisset” “No, no, estic bé ja”. No s'espera a les dotze de la nit. “Em podeu gitar?” “Ja?” “Sí, estic cansat”. Li posem el pijama i el gitem. “Bona nit, güelo, descansa molt”. I el bese. “Bona nit, carinyo”. S'estira al llit, es tapa amb el cobertor i la manta i tanca els ulls. Potser, es va adormir de seguida. Potser, va somiar que hui estàvem tots al complet, ell ajudant la dona a menjar, desitjant-li un bon Nadal i anant-se'n al bar a veure els amics per la força de les cames. Potser, va reviure altres temps, donant-li la mà i abraçant-la fortament. Es van voler, es volen i es voldran. Com jo a ells. Quan vaig tornar més tard, em vaig assomar a veure'l i s'havia despertat perquè li picaven els peus. “Els peus?” “Sí, sí” “I això?” “Del bac aquell”. Maleïda bosseta d'aire. Li'ls vaig agafar i li'ls vaig fregar. “Millor?” “Sí, gràcies”, una mica més animat que durant el dia. “Pos, vinga, tapa't que encara és de nit i fa gelor, no siga cosa que et constipes. Jo em gitaré ara”. Riu i m'alegra veure'l així. “Sí, sí, això anava a fer”. Es tapa fins a la boca. “Si vols qualsevol cosa, crida i, o mon pare, o jo, venim, eh? Em deixe la porta entreoberta” “D'acord” “Molt bona nit, iaio, i molt bon Nadal” “Bona nit i bon Nadal!”. El bese i l'acarície. Ha envellit a passos de gegant, i ha anat fent-se dèbil amb els mesos. Torna a somiar, torna a veure-la. La trobem tots tant a faltar. Em pose el pijama i destape el llit. M'hi fique i tanque els ulls, però no puc dormir. “Bon Nadal, iaia, molt bon Nadal! T'estime molt i no hi ha dia que no pense en tu”, pense. Finalment, tot es fa obscur i entre al país dels somnis. Tinc sis o set anys, estic llevant l'embolcall d'un regal i jugant. A la taula, els pares i els iaios riuen amb mi i tenen els ulls plens d'il·lusió. Els mire; em miren. Somriem”. "

Irats e gauzens me'n partray
s'ieu ja la vey, l'amor de lonh.
Jofre Rudel


No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues. 

I és aleshores quan el nostre protagonista s'imagina una habitació blanca, il·luminada per una llum sense origen, vestit amb una camiseta blanca i uns pantalons blancs que contrasten amb la poblada barba de més de dues setmanes. Porta sandàlies imitant algun personatge celestial. Però no, ell sap que la seua casa no és el cel. Coneix de sobra que el seu habitatge és alçar-se cada matí, amb els ulls mig tancats i caminar per sembrar el seu futur. Sap que sempre té el cap ple, ple de qualsevol detall minuciós que hom puga imaginar. Si dir "hola" és millor que dir "bon dia", si donar la mà és millor que donar una palmadeta a l'esquena, si posar primer el peu dret és millor que l'esquerre, si escriure una "a" amb la panxeta de la lletra més oberta o més tancada, si oferir una Coca-Cola o una cervesa, si. Per això, quan al nostre protagonista se li apareix eixa llum sense focus que tant ha imaginat, no sap què fer. La segueix, però tampoc sap cap on anar, perquè no en veu el lloc d'irradiació. Tanmateix, descobreix que si la busca, no hi pensa, en res. I li agrada tenir el cap buit durant uns minuts, encara que per falta d'hàbit ho veu com una cosa negativa. La part racional A li ho comenta a la part racional B, que s'empenya que és negatiu i és negatiu. Normalment, tendeix a seguir les opinions de la part racional B, sense fer cas de les indicacions de la part racional A. Però aquell dia és diferent, la llum li marca el camí i decideix tancar els ulls. La puresa de l'indret li aporta pau i se sent bé. No obstant això, mira el calendari i la llista de coses per fer i la camisa blanca esdevé groga, els pantalons blancs es transformen en els pantalons del pijama i l'habitació va prenent la forma de la seua habitació habitual. No se sent angoixat i això l'angoixa. Agafa un full en blanc i comença a fer en brut esquemes dels articles i treballs que ha de realitzar. El cap, com la maquinària d'un rellotge, no s'atura i n'està cansat. El nostre protagonista torna a fer-li cas a la part racional B i cerca informació sobre l'autor que ha d'estudiar. Desitjaria, a voltes, que li xuclaren tot el que li ronda per l'ànima. Ni que fóra, senzillament, per una estona.

Absurdament el cel s'omplia de jardins.

Sé que la poesia no es llig igual que la narrativa; cal anar assaborint tots i cadascun dels versos de cada composició. Ho sé. Sé que llegir-te un poemari en un dia et limita comprendre el significat total de cada cobla. Ho sé. Sé que, més tractant-se del poeta que es tracta, caldria anar amb deteniment. Ho sé. Però el temps se'ns tira a sobre, el pla Bolonya intenta fer cabre en un quadrimestre temaris anuals i també hi ha més autors. Promet que a l'any que ve el rellegiré i ampliaré els meus coneixements sobre ell. Ara, però, jugue contra Cronos i en aquestes batalles ja se sap que té ell totes les de guanyar. La pròxima setmana he de fer una exposició sobre Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, així que, per a anar bé, entre hui i demà me l'hauria d'acabar i dimecres em centraria en l'exposició. A més, també hi ha altres feines, però ara el que toca és despullar aquest llibret groguet que tinc entre mans. Vos deixe el "Cant de Vicent" recitat per  Vicent Camps. Sí, ja li ha arribat l'hora del seu cant a València...

Cant de Vicent

...a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida --sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella--
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,

Em sinceraré: sent enveja sana dels artistes. Com són capaços, amb els moviments de la mà, del pinzell o de qualsevol altra eina de plasmar en la superfície allò que se'ls passa pel cap. Com, amb traçats, pintures i dibuixos, poden explicar les mateixes sensacions que un poema. Sí, els envege. Però també tinc la sort de conéixer-ne dos que, a més de mestres, són amics. Jordi Albinyana i Diego Albiñana. No són germans, però ho podrien ser per la màgia que cadascun sap transmetre amb el seu propi estil. Els admire, pel que han fet i pel que fan, i per tots els projectes que tenen en ment i les ganes de tirar endavant idees que no t'atreveixes ni a plantejar. I he tingut la grandíssima fortuna de poder col·laborar amb algun que altre quefer d'ells. Amb Jordi, aquest estiu vam estar parlant sobre algun treballet artisticoliterari. Però, en aquesta ocasió, parlaré de Diego. 

Allà pel mes d'abril o maig em va dir que volia fer uns quants relats eròtics i il·lustrar-los per a presentar el projecte a una assignatura. I en menys d'una setmana ja tenia les cinc historietes a punt. Unes històries que conten l'evolució psicològica del protagonista, el qual manté relacions sexuals en diferents indrets, que descobreix el primer amor, que busca en el sexe un fals aïllament, que sofreix els problemes d'ejaculació precoç i que acaba trobant la parella amb qui compartirà la vida. Uns relats, com explique al pròleg, en què es veu la influència de la cruesa bukowskiana, però també el lligam al poble, amb la terra, tot entramat amb un llenguatge afectiu que ens recorda el mestre d'Otos, Joan Olivares. Tot això, clar està, acompanyat d'unes xilografies impressionants i magnífiques, que et fan estar uns minuts per a haver d'assimilar tanta obra d'art.

Si teniu la sort de llegir les narracions i de contemplar les il·lustracions, no en perdeu l'oportunitat. Aquest recull d'Art -en majúscules- és només una pinzellada del potencial que té aquest ollerià. Només em queda donar-li la més sincera enhorabona i les gràcies per deixar-m'hi participar. Abans de tot, comenta "Aquest és el primer punt de convergència en futurs projectes literaris i artístics en comú". I jo, encantat de la vida. Que així siga, company! 

He acabat ara mateix de llegir-la, després de gairebé un mes. Ha sigut un procés lent, per tenir altres obligacions, però ho he pogut anar paint a poc a poc. M'ha agradat. M'ha encantat. Al meu parer, una de les millors novel·les que he llegit mai. Tant de bo poguera materialitzar tot el que pense, tot el que note a la panxa o a la gola. Tant de bo. Però em posaria a contar i contar aspectes de l'obra i no arribaria a expressar què sent. Un nus i unes llàgrimes que maldaven per eixir, però no han guanyat. Jo confesso és una història de. Mentira, és més que una història de, són moltes històries sobre. I ho explique: és una novel·la d'amor, de maduració psicològica i personal, però també és una mirada cap a tots els mals del món. Tots? Sí, els més grans. Pares que intenten imposar als fills què han de fer en les seues vides, religions que fomenten la lapidació a la dona, dimonis inquisitorials que afirmen cremar les persones en nom de Déu, experimentacions amb negres, jueus, homosexuals, de qualsevol edat, tot en els camps de concentració de la vergonya, robatoris aprofitant l'estat de salut dels pacients, etcères que cal llegir. L'Adrià Ardèvol escriu una carta a la seua estimada, la Sara, que ja és morta, plena de secrets que s'endú al més enllà. Però a la part de darrere hi ha una sèrie de reflexions que cal mirar-se. 

Jaume Cabré, mag de la ploma, de l'ordinador, de les tecles i de tot allò que servisca per a escriure, ha fet una obra magna. Durant huit anys, huit!, ha anat traçant lletres i històries, històries i lletres, fins a aconseguir aquestes 999 pàgines. Ep! I la novel·la no està acabada: "Vaig donar per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener de 2011, dia de l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz". L'obra, a més, està repleta de cites bibliogràfiques, tant d'autors catalans (dues voltes he trobat la petjada d'Espriu), com d'autors internacionals, clàssics, bíblics i tot allò que ha caigut en les mans d'aquest nosécomadjectivar-loja escriptor.

L'haguera devorat en més temps si haguera pogut, però aquest llibre m'ha fet companyia durant aquestos vint-i-tants dies. I això et canvia. Confiteor. I el contingut del text et canvia. Confiteor. I la manera tan característicament cabriana d'escriure et canvia. Confiteor. I et sents ple de saber, ple de ganes de canviar el món i d'evitar que el Mal avance a Palestina, que siga abonat pels EUA, que la fam òbriga els nostres telenotícies, que la corrupció siga companya nostra del dia a dia, que l'odi a l'immigrant s'acabe, que. Una novel·la que recull molts episodis històrics que ens haurien de servir per a reflexionar i per a encarar el present i el futur.

No vaig descobrir qui era Cabré fins mesos abans de la seua presentació a l'Olleria. No me n'havien parlat a l'institut, i ho vaig dir aquell dia. Màrius Serra ha comentat que fa tuf a Nobel. Joan Josep Isern, que estem davant d'un clàssic. Això cal estendre-ho, perquè estic segur, seguríssim, que tenen tota la raó del món. Llegiu-la, llegiu-la en calma. I després adreceu-vos a la Real Acadèmia de les Ciències de Suècia i comenteu-los la idea. Si miraren a tots per igual, estaríem davant del primer nobel català. Confiteor.

Eh, eh! Eres tu? Mmm... no, sóc jo. Com que eres jo? No pot ser això. Jo sóc jo i tu eres tu. Jo no sóc tu, jo sóc jo, i tu, doncs, eres tu. Que jo no sóc tu, que jo sóc jo, redéu. Seràs refill de puta, com que tu eres jo? Jo sóc jo, i tota la resta sou vosaltres. Tu eres tu, malparit! Malparit? Desgraciat, que vols suplantar-me la identitat. Tu no eres ningú. Que no sóc ningú? Jo sóc jo, i ningú més, no com tu, que eres una merda.

Aleshores, tu va traure una pistola i li la va clavar a la boca. Qui sóc jo? Tu eres tu! Pam. Allí només va quedar ell.

Pensava que l'havien llevada, però no, només l'han modificada. Han canviat la disposició de les taules (si abans era horitzontal, ara és vertical); bé, també n'han portat de noves, amb llums incorporades, endolls per connectar els ordinadors i sense xicotetes parets a cada costat i davant. M'agradaven més aquestes; era una completa aïllació del que ocorria al voltant. Ajudava -potser siga psicològic- a una millor concentració. A més, eren més altes. Amb les d'ara, mentre subratllava Els parlars catalans, m'hi he deixat mig llom. I la postura, bona, bona, no és. Per a escriure a ordinador o llegir seran adequades, però tot allò que requerisca una aproximació a la superfície, produeix un doloret en l'esquena. Les de la biblioteca semblen millors; tot i no tenir eixe aïllament amb murs al costat, sí que són altes. No obstant això, me n'he acabat tornant a casa. Dieu-me queixós si voleu, però proveu d'estar-s'hi gairebé dues hores i ja em comentareu. Seran manies de l'edat o manies del progrés, qui sap. Ep, però hi tornaré!