Chào ông Viêt Nam

Sí, Xesca, ja han passat vuit anys. I et recordo, tots els anys, aquest fatídic 14 de maig de 2009. De tant en tant rellegeixo els teus apunts que encara podem trobar en el teu bloc, mític,
l’HIDROAVIÓ APAGAFOCS, i algun que altre capítol de la teva novel-la Babalusa que vas escriure en el teu bloc. No conec encara a cap escriptor que hagi fet el mateix.
Avui fa un dia esplèndid, d’aquells que a tú t’agradaven i de ben segur que haguéssis fet una de les teves nedades per la mar. Sempre em deies que no miraves enrere, sempre endavant, nedant cercant un nou horitzó. Vas viure i vas escriure lliure, molt lliure, molt més del que estem tots acostumats.

Estem en plena setmana de la poesia a Barcelona. Poetes de la teva estimada Mallorca i d’arreu dels Països Catalans. A tú t’agradava Maria Antònia Salvà ……. i vas escriure: No té cap ideari estètic ni pretensions intel-lectuals. És una poesia de l’anècdota quotidiana que enllaça amb el ruralisme, que és una constant dins la literatura catalana d’ençà de la renaixença.

Vas nèixer a Pollença,l’any 1952, i et vas donar a conèixer l’any 1969 gràcies a la publicació de la teva obra ”Ciutat de l’horabaixa”, a la qual van seguir tot un grapat de publicacions i obres reconegudes, tal i com ho testimonien els diversos premis que vas aconseguir, cas del Ciutat de Palma, amb la novel-la ”Villa Copola” i el Premi Ramon Muntaner per ”Quan venia l’Esquadra’. A mí m’agrada molt aquesta última novel-la, perque ens introdueixes a la vida del Port de Pollença dels anys 50-60 amb la teva finíssima ironia i coneixem a les tietes cosidores, les monges, els americans,i sabem de les berenades, les festes i funerals. I així enllaçant amb l’anècdota quotidiana i el ruralisme, tenim entre mans un quadre molt i molt viu de la vida de Eu Moll ”quan venia l’esquadra americana’.

He alçat novament la copa de cava a les 12 del migdia, hora de l’Angelus. Aquest costum no l’he perdut. L’hidroavió no ha arribat a temps i m’he quedat sense ensaimada d’albercoc ….

No parlaré de política. No parlaré del chavisme ni de la oposició. Parlaré de la gent. I he tardat molt en fer-ho. Tinc família vivint a Caracas. La meva cosina M. i la seva filla M. Els tiets, els que van marxar de Catalunya per trobar el seu futur lluny de la pobresa en època franquista, anys 50, ja no hi són.

L’any 2009 vaig escriure aquest apuntament en aquest bloc parlant del meu viatge a Caracas l’any 1964 quan tenia 19 anys. Va ser la primera vegada que pujava en un avió. Aleshores el país encara vivía del que va deixar el dictador Marcos Pérez Jiménez ( per cert va morir al reino de españa on vivia gràcies al dret d’asil que li va concedir un altre dictador), desfenestrat del poder per un cop d’estat l’any 1958. Hi havia riquesa, molta. Molt petroli. Al final del meu apuntament vaig recordar les paraules dels meus tiets : Quan la gent dels ranchitos baixin a la Ciutat tot s’haurà acabat. I un dia això passarà. Quan i com no ho sabem, però passarà. I l’any 1999 la revolució bolivariana va guanyar el poder i la gent dels ranchitos va baixar a Ciutat.

La meva cosina em va demanar d’enviar-li articles de la premsa per saber més coses del que passa al seu país. Ella ho viu, però no sempre està informada. No tot està permès. I quasi cada dia des de fa mesos li envio reculls de premsa, notícies, sobretot de El País, i el seu corresponsal, o de la BBC, o del New York Times. Elles poca cosa em poden enviar, però sí, reflectir la realitat del seu dia a dia.

Heus ací alguns del seus e-mails:

— Any 2015: Con respecto a nosotras la cosa está tan mal que por más que trabajo la inflación es tan alta que me estoy descapitalizando. Estamos pensando vender y salir de este país …. no se puede vivir, ya no es solo la seguridad, no conseguimos nada, no hay aceite, azúcar, café, papel sanitario, toallas sanitarias, servilletas, champú, jabón de baño y para lavar, pasta dental, etc. etc. hay que hacer colas de 4 horas para que te den 1 por persona. Lo peor son las medicinas para bajar la fiebre, tratamientos de cáncer, diabetis, hay que moverse por el mercado negro que si tienen lo que quieres lo cobran carísimo. No hay pasajes aéreos, solo si tienes cuenta en cólares en el exterior puedes viajar y aun así cuesta salir.Trataremos de resistir lo más que podamos, porque nosotras no nos rendimos.

— Prima, necesito hablar contigo. Creo que nos vamos de Venezuela y queremos regresar.Quisiera consultarte varias cosas. Me asaltaron hace dos semanas y me dispararon, gracias a Dios no me pegaron, pero esto no se aguanta más. Nuestras vidas estan en manos de la delicuencia.

— 2016/2017: La verdad es que la estamos pasando feo, pero resistiendo, no hay medicinas para nadie, no hay antibioticos, y este desgraciado de Maduro no acepta ayuda internacional. Todos los dias mueren recien nacidos por falta de atencion. Estan matando el pueblo sin balas. En cuanto a comida, si llegas a encontrar, es impagable. Esta situacion me recuerda a la que contaba mi papá de la post guerra en España, lo malo de aquí es que estos corruptos narcotraficantes están buscados por la DEA, no pueden dejar el país, porque los meten presos, y nadie les quiere dar asilo político.

— Hoy hay marcha, vamos a ver como termina.

Vaig rebent e-mails. Em diuen que ja no tenen por i ara han de continuar, resistir, guanyar perque hi hagin eleccions, i que passi el que hagi de passar. I jo li envio recull de premsa, tota la informació que trobo interessant, algunes amb esperança, d’altres molt negatives. Mentre en cada manifestació, la represió és molt forta i gent jove perd la seva vida, abatuda per els trets de l’exèrcit, o infiltrats, o … és igual, violència. Més de 36 persones mortes quan es manifestaven pacíficament. La policia utilitza gasos amb molta violència. Els manifestants excrements i pedres. Gent sense bales, demanant eleccions. I continúen fent cues de moltes hores per rebre un kilo de sucre, amb sort, o paper higiènic i els hospitals demanant medecines, on veuen com es moren més gent que no els toca, per manca d’assistència.

Dins de tot aquest caos, la vida continúa, i sí, la meva cosina treballa i molts díes els recomanen de quedar-se a casa, o d’altres quedar-se al lloc de treball per no sortir al carrer. Com  sigui que ha de treballar per continuar vivint, té un contacte a qui li paga, perque faci cues i així mig omplir la nevera i obtenir les medecines.

Van començar ja fa més d’un mes les manifestacions multitudinàries i no s’ha resolt res.

No es tracta ja d’un fet puntual, és ja un seguit , un continuar fins que la gent aguanti, tots.  Cal evitar morts, tots gent jove. Ara ja no hi ha marxa enrere i arribaran fins on puguin. Ara és hora de parar, de parlar, de fer politica, per la gent, i trobar la solució. Crec, penso, que només n’hi ha una, les urnes, noves eleccions.

Veneçuela ha tingut tot tipus de governs, escollits a les urnes, per cops d’estat, revolucions, de dretes, d’esquerres, militaristes, social demòcrates, presidencialistes, revolucionaris, de centre dreta. No se’n surten.

I jo sempre pendent del correu quan em llevo pel matí i llegir el que em diu la meva cosina.

Fotografíes: De la xarxa. He tingut molta cura de no reproduïr fotografíes ‘fake’. La de ‘quirofanos en crisis’ d’un dels molts informes de Human Rights Watch.

He estat quatre díes a la Costa Brava, concretament a Cadaqués. Passejades vora la mar. Natura. Mar blava, verda, colors intensos. Flors. Estar amb amics i amigues. Prendre la cerveseta amb anxoves de Cadaqués, de les de veritat. Contemplar la lluna plena il.luminant la badia. Sense barques. Molt relaxada i tranquil.la, i ignorant tot el batibull de declaracions i discusions dels nostres polítics.

L’1 de juny de 2016  vaig publicar aquest apuntament i el que vaig expressar aleshores, és exactament el que penso i de fet el que està passant, i ha passat, aquests díes de Pasqua. No he escrit gaire res des d’aleshores del procés. El Govern i els 72 diputats van fent la feina. Segueixen el full de ruta. Cert que estem tots ja cansats i impacients de saber el dia que anirem a votar, aquesta vegada de manera definitiva, vinculant, referèndum acordat o no. Més aviat haurem de desobeïr, però ens és absolutament igual.

I com vaig escriure el mes de juny de l’any passat, vaig esbroncar als nostres polítics, per les seves declaracions, per el seu partidisme, per dir el que no han de dir, per els seus dubtes, per tàctiques que la gent no entenem, perque no som de partit.

El que s’ha de dir, al Parlament. Els acords per la política del dia a dia, el Govern, i els partits a preparar-se per anar a votar, perque guanyi el Sí i perque una vegada proclamada la República, o el nou Estat, posicionar-se per unes eleccions, que NO autonòmiques, Sí de país independent, d’un nou país que hem de bastir entre tots.

Aquests últims díes han estat de vergonya. He estat llegint les declaracions, els tuits, etc. etc. De vegades penso si tenim polìtics que estan a l’alçada.

Discutim si tot funciona com previst, si es van arreglant problemes en el nostre dia a dia, denunciar les injustícies. No tot és el procés, evidentment, però sembla que tant uns com els altres, els del sí, i els de no, s’aferren al procés per anar amagant les seves mancances. Deixem els dubtes. No existeixen. Una data. Un Sí o un No.

Tinc confiança en els 72 diputats i en el Govern. Es mantenen ferms. I els bocamolls, els que tenen sempre a punt l’iPhone per gravar converses, els mentiders, i els que no ho són, els especuladors, les capelletes, els mals periodistes, els tertulians tòxics, continuaran fent la seva guerra bruta. Ignorem a tota aquesta gent.

Vam votar el 27S15, i els resultats van donar una majoria amplia i absoluta per el Sí. Treballem doncs, tots plegats, per fer possible aquest dia que tots esperem. Dubtes fora.

I jo us dic, als polítics, als diputats, no ens falleu. Sabeu que mai us ho perdonarem.

Quin és el dia per anar a votar ?

Ho aconseguirem, segur.  BROQUIL is over !

Fotografíes: RG.

El propassat dia 11 d’abril, lluna plena, a Myanmar/Birmània, i altres països del sudest asiàtic com Tailàndia, van celebrar el seu any nou. Jo com tinc la sort de conèixer diferents països celebro la nova entrada any tres vegades, la nostra, sempre fixe el dia 31 de desembre, el Tê’t, a Viêt Nam, lluna nova mes de gener/febrer i Thingyan, Myanmar, lluna plena mes d’abril.

Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges. Fa moltíssima calor ara, i les vacances escolars encara són vigents. El nou curs no comença fins el mes de juny. Quatre díes  ( 13 al 17 d’abril ), que la gent espera amb il.lusió i esperança. I aquesta il.lusió i desig, es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres – ata – aigua, per purificar-se, netejar el cos, per treure’s els mals esperits. Fins i tot el Buda de la foto destacada somriu mirant a tota la gent que celebra el canvi d’any. Si necessita imatges per il·lustrar les assignacions de treball que recomano per aconseguir royalty free images els quals són realment gran.

Abans eren les dones les primeres en llençar l’aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigien als homes i els deixaven ben xops, entre crits i riures d’alegria. Avui ja és tothom que llença l’aigua no importa qui sigui, excepte els monjos i les monges budistes.

També hi ha moltíssima gent, sobretot els monjos i les monges budistes, que es passaran aquests quatre díes resant o meditant perque els vuit preceptes del budisme que professen es compleixin: no matar, no acceptar el que se’ns dona, no matenir una vida sexual insana, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se amb la roba de color safrà, els homes, i de color rosa les dones, i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixen lliures ocells i peixos en captivitat, fent així un acte meritori o bona acció. No es poden encegar per la ira, i està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen. Desitjos que no sempre s’acompleixen.

I la flor per excel.lència d’aquests díes és la de l’arbre Padauk de color groc intens, brillant, i que floreix en aquests arbres emblemàtics tot just per aquests díes, anunciant la pluja que tothom espera. És la flor de l’esperança, del futur. Les noies llueixen les flors als seus cabells i tothom s’intercanvia petites fustes treballades del Padauk, per tenir un any pròsper, feliç i amb bona salut.

I el plat, el menjar, principal d’aquests díes, el Mont-lone-yay-paw. Representa la família, la bona convivència, treballar plegats. És de díficil el.laboració. Porta feina i cal la col.laboració de tothom. Són unes pilotetes fetes amb arròs glutinós i farina d’arròs. Quan la massa està feta després de molta feina, es posa sucre de canya i confitura, i es torna a fer una massa compacte. Es fan pilotetes. Es deixen reposar i en una olla gran amb aigua es posen les pilotetes fins que arrenca el bull, i quan suren, és el moment de treure-les i es saltegen posteriorment amb un polsim de coco. Són delicioses, ho puc dir perque les he menjat. L’any passat, a Manresa. Els meus amics en Xevi, la MoeMoe i el seu fill Nil, vam celebrar plegats el Thingyan, i la MoeMoe va posar sobre la taula un plat ple de Mont-lone-yay-paw. 

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes i postres molt refrescants, i el més popular de tots és el Shwe-yin-aye, amb llet de coco, pa blanc, arròs glutinós i diferents gelees de colors i fruits.

El país viu amb una certa llibertat, més llibertat diria jo, i es veu en la gent que està més relaxada, pregunta, parla sense por i té moltes esperances en el futur, encara que saben que serà molt díficil després de més de 60 anys de dictadura militar, cruel, injusta i destructora. Han tornat els grups, els cantants, les corals  intepretant músiques amb lletres molt iròniques i de denúncia. Abans era la manera en que la gent es podia expressar lliurement fins que es van prohibir. Ara aquestes ‘caramelles birmanes’ són més creatives i lliures que mai.

FELIÇ THINGYAN per a tothom.

El meu fill en G. va córrer la seva primera marató l’any 2011 i vaig escriure un apuntament. Aquest esperit, aquesta experiència, l’he anat vivint al llarg d’aquests anys, perque en G. ha participat en totes les maratons de Barcelona d’ençà l’any 2011 i sempre ha arribat.

I enguany, 2017, ha estat la primera vegada que s’ha trobat amb el ‘mur”, aquest fatídic kilòmetre 30, i fins al final, va patir i molt. Si l’any 2011 vaig seguir-lo des de casa gràcies a una aplicació en el meu Mac, diumenge ho vaig fer per l’apps de la Marató des de l’iPhone. Ja és costum que vagi al Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença, Km 14. Fresc com una rosa, somrient, ens saludem, faig les fotografíes i li desitjo sort. Després baixo Passeig de Gràcia avall fins el Portal de l’Àngel. En el pas més estret del carrer, puc anar animant als corredors i veure si van bé, malament, molt malament. Km 38. Els queda 4,195 kms terribles per Ciutat Vella fins arribar al Paral.lel, una petita botifarra i una pujada invisible que trenca les cames. Arriben a la meta uns contents, molt contents, somrients, cansats, feliços, amb les forces al límit, caminant, però l’objectiu és acabar i si pot ser corrent, sempre, els 42,195 Km.

Fotografia: No falla mai. Sempre és al Passeig de Gràcia / Aragó.

També puc saber com han anat els temps parcials, perque al meu e-mail he rebut ( com sempre en els seus entrenaments ) unes dades de Runmeter. I prou que s’ha vist que a partir del Km 30 el temps ha anat pujant a més de 5 minuts / km, quan la mitja era de 4 minuts i uns segons / km.

Fotografia: Un corredor africà ja no pot córrer. Ha de ser molt trist veure que no pots continuar, quan falten només 4,195 kms per arribar.

En G. no sap que li ha passat, segurament va anar massa ràpid i els últims kilòmetres ho va pagar. Ha estat entrenant molt bé des del mes de desembre i al llarg de l’any participa en algunes curses de 10 i 20 kms.

Fotografia: Els vaig veure al Passeig de Gràcia i novament al Portal de l’Àngel amb molt bones vibracions.

Dels més de 16.000 corredors que van arribar a meta, un per un, una per una, tenen la seva història personal, la seva experiència, totes molt valuoses. Perseverar, força, esperit, resistència, sacrifici, gaudir, i un objectiu clar ….. ho puc fer, ho puc aconseguir, en arribar, em recupero i sóc feliç. M’ho he proposat i ho he fet. Així va pensar el meu fill l’any 2011, i cada any, la Marató de Barcelona li proporciona aquestes 3:27:35 hores de felicitat i li dona la força per continuar lluitant en aquest país nostre on tot és difícil, però no impossible.

Fotografia: M’han dit que aquest corredor francès va prometre participar-hi amb una Tour Eiffel si el PSG no passava l’eliminatòria. Va complir.

Sí, hi vaig ser. Una més dels 96.000 culers que erem al Camp Nou. I teníem un raconet en el nostre cor que podríem remuntar i es va aconseguir. I jo, que mai, mai, he marxat abans d’hora, ho vaig fer ahir. La Terribas, als Matins de Cat Ràdio, ha demanat als que vam marxar al minut 85′ d’exercir la nostra penitència trucant o enviant e-mails. Jo he enviat un e-mail, i l’han llegit sencer, sense censura. No volia que es pensés que sóc dels culers, de les tribuneres que sempre marxen. No. I us reprodueixo el que he escrit. Vosaltres mateixos podeu opinar.

—–  Bon dia,
—–  Mai, mai, he marxat abans d’hora, mai i ahir …. ho vaig fer. No per dona de poca fe, potser sí per no trobar-me tota la gentada que entra al metro, que és el meu transport per tornar a casa i tinc més de mitja hora ….
Però viure els gols fora del camp …. va ser increïble. El 4-1 no gaire soroll. 5-1 (era fora del camp ) corredisses de la gent per tornar a entrar i el 6-1 davant del cementiri. Abraçades, ballant, cridant, cotxes i jo ballant i cridant amb dos xicots joves amb casc …..

—–  M’apunto a viure aquests gols de la maternitat …. però una vegada i mai més.

—–         Roser

Va ser un gran partit de Champions. Ni de bon tros amb el joc excels de dissabte passat contra el Celta, però hi anaven a totes, no van deixar perdre cap pilota, van lluitar. Després del tercer gol ja ho veiem clar que es podia remuntar, i va arribar el 3-1, i sí, ens vam desinflar, entristir diria jo. Els veïns del meu costat ens vam mirar. Un senyor de l’Argentina estava preocupat i nerviós. És el que més trobo en falta quan vaig decidir marxar, abraçar-me als veïns de la graderia.

I el que més m’ha emocionat és que un xicot de La Masia hagi estat el golejador, el que ha fet el gol decisiu, reinvindicant als joves de La Masia, com l’Iniesta fent una genialitat que va donar pas el segon gol, o el nostre Messi que sap quan algún company del seu equip té el protagonisme i no ell, i en Neymar que va jugant més i millor i tota la resta de l’equip. I l’entrenador Luis Enrique, que sí, que fent el pas que va fer ( i s’agraeix ) ara té tota la llibertat i els jugadors també, perque tornem a somiar en un triplet.

                               Ser del Barça és el millor que hi ha. 

I un somriure per avui, trobat en un dels molts tuits que he cercat, vist i llegit, d’arreu del món  …………..

                               Real Madrid fans right now after seeing that Barça comeback.

Els 365 dies de l’any són un vuit de març i avui es dona llum i publicitat. S’atribueix la celebració de la data a l’incendi de la fàbrica Cotton Textile de Washington l’any 1908 on un grup de trebnalladores va declarar vaga en protesta per les insuportables condicions de treball, reinvindicant de reduir la jornada laboral de 16 hores a 10, descans dominical, cobrar el mateix que els homes, dret a la lactància. L’amo no va acceptar la vaga, va tancar portes i va incendiar la fàbrica amb 129 dones que van morir carbonitzades.

Però jo avui vull dedicar aquest dia a dues dones esportistes, atletes, una corredora de llarga distància, i una corredora veloç. Carme Valero i Wilma Rudolph.

El 28 de febrer de 1976, la Carme Valero, atleta de la Joventut Atlètica Sabadell, va fer història per a l’atletisme català aconseguint la medalla d’or al Campionat del Món de Cross.

Nascuda a Castellseràs, Baix Aragó, l’any 1955, un municipi petit, proper a la Franja de Ponent, va crèixer des de ben petita a Cerdanyola del Vallès i va fer carrera atlètica a Catalunya a les ordres de Josep Molins, un mite de l’esport sabadellenc. Amb 18 anys, l’any 1974 ja va assolir un top 10 al mundial i l’any següent va pujar al podi a Rabat. I va ser a l’hipòdrom de Chepstow, Gal-les, on va guanyar el Campionat del Món guanyant a les grans favorites, com la soviètica Tatyana Kazankina. Va tornar a guanyar el Campionat l’any següent i sempre he pensat, què hagués fet la Carme Valero si els Jocs Olímpics haguéssin inclòs els 5.000 metres al programa femení ?

Les victòries de la Carme Valero van sorprendre als responsables de la Federación Española. El director tècnic confiava plenament en les opcions dels corredors masculins, però no feia ni cas a l’equip femení. És coneguda la seva frase abans de la prova del Campionat del Món a Chepstow: Con lo culonas y pechugonas que sois, haced lo que podáis.

Informació Fosbury.

També es podia llegir en una crònica de El Mundo Deportivo: Carmen ha realizado la mayor proeza del atletismo femenino español y su actuación abre nuevos caminos al deporte español en la comunidad que, hasta ahora, tenia una falsa imagen de la mujer española dentro del deporte. L’èxit de la Carme Valero no va ser tan sols esportiu, va ser una autèntica bufetada contra el masclisme dels responsables d’aquella època de l’equip espanyol. Va obrir les portes a l’esport femení en el nostre país. No en tinc cap dubte.

I una última dada. El seu premi com a Campiona del Món va ser de 100.000 pessetes, important sí, però estava molt, molt lluny del milió de pessetes que es va endur el guanyador masculí de la prova.

I la segona dona és Wilma Glodean Rudolph ( 1940 – 1994 ) nascuda a Clarksville, Tennessee , el 20è fill de 22 d’una família pobre, treballadora, vivint en un període d’una crisi econòmica mai vista després de la gran depressió. Wilma va ser prematura i va patir tota mena de malaltíes.L’hospital més proper era exclusiu per a blancs i van haver d’anar  a l’hospital exclusiu per a negres a més de cinquanta kilòmetres de casa seva. Els metges van veure que la seva cama esquerra no creixia igual i van diagnosticar que era poliomelitis i poca cosa podíen fer. Mai podria caminar.  Però un metge de Nashville li va fer un aparell ortopèdic per la cama i Wilma amb gran esforç no va deixar mai de fer els exercicis i va anar caminant, més i més, fins que als 12 anys es va poder treure l’aparell ortopèdic i va començar a fer esport, primer basket i finalment atletisme.

Lluitant contra el racisme i volent superar-se dia a dia, va estudiar a la Burth High School, per a negres, i com no tenien tartan per córrer, va poder participar en un campus de la Universitat Estatal de Tennesse, per a blancs, però sí que van acceptar una noia jove, negra, però molt veloç, i allà es va quedar. Va participar en els Jocs Olímpics de Melbourne de l’any 1956 on va guanyar la medalla de bronze en els relleus 4 x 400. Però van ser els Jocs Olímpics de Roma de 1960 on Wilma Rudolph va esdevenir la gran corredora que va ser, guanyant la medalla d’or en els 100 metres, els 200 metres i els relleus 4×400. Tot un triomf per aquella nena malaltissa. Els italians la van batejar com la gasselle nera.

A mí em va fascinar la manera de córrer de Wilma Rudolph, fàcil, ràpida, elegant. Quan es va retirar va ajudar a moltes dones en l’àmbit esportiu i d’integració en un món dominat pels blancs i pels homes. No va ser gens fàcil per a ella, dona, negra, amb una discapacitat infantil greu i que va saber superar. Va morir molt jove encara, per culpa d’un càncer.

No he escrit cap apuntament fins avui. No ho he oblidat. I des del primer dia de l’any fins ara han estat assassinades moltes dones. En les meves denúncies no poso mai un número, una estadística. La companya blocaire Coc Ràpid, la Carme, no falla mai, i denuncía el crim i ens recorda que ja són 15 a dia d’avui. Terribles. Crims cruels, injustos, sense sentit. Una violència masclista sense precededents. I molts d’aquests crims comesos per homes que havíen estat jutjats i amb ordre d’al.lunyament. On és la protecció ?

Sense assassinat no hi ha notícia. És la realitat.

La meva tristor, el meu sincer condol, la meva ràbia continguda, davant tots aquests crims   sense sentit. No, aquesta violència no sembla tenir aturador, no el té, i la societat fem poc o res per evitar-ho.

Madrid, Rivas (Madrid), Huércal (Almeria), Burlada (Navarra), O Carballino (Pontevedra), Seseña (Toledo), Súria ( Bages ), Mora (Toledo), Campello (Alacantí), Daimiel (Ciudad Real ), Santa Perpetua de la Mogoda ( Vallès Occidental ), Redondela (Pontevedra), Quart de Poblet (Horta Oest ), Villanueva del Fresno ( Badajoz ).

Les flors d’una branca d’un ametller que em van regalar ahir de la falda de la muntanya de Montserrat. La vida, la primavera ens obre la porta, no per aquestes quinze vides, dones.

Avui és Santa Eulàlia. A casa sempre teníem present aquest dia i la mare ens deia que era la veritable Patrona de Barcelona, no la Mercè. A més la germana petita de la mare se’n deia d’Eulàlia, nom complet, cap diminitiu, Laia o Laieta. No sé perquè però sempre hi penso, recordo la meva infantesa. Les visites a la Catedral amb la mare quan m’explicava la història de Santa Eulàlia davant la seva cripta, passar pel carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, l’enfadosa reacció de la mare perque no era la Patrona de la Ciutat, i finalment anar al carrer Petritxol a berenar, mató de Pedralbes o un suís amb molta nata i xocolata.

Fotografia: Cripta de Santa Eulàlia. Catedral de Barcelona.

La besàvia de’n S. a començament del secle XX vinguda a Barcelona des de Sant Feliu de Guíxols, la seva primera feina va ser vendre mató de Pedralbes pels carrers de Ciutat. Necessitava treballar. Era vídua, molt jove, amb un fill d’un home no desitjat per la seva família i que mai van acceptar. No tenia més de 22 anys i amb el seu fill V. i carregada amb bosses amb els matons de Pedralbes anunciava la seva venda carrers amunt i avall. Es va convertir en una dona de negocis brillant.

Fotografia: Crema catalana. Granja La Pallaresa. (No he trobat cap fotografia del mató …)

No fa pas gaires anys que vaig descobrir perque aquest mató és diferent. I la resposta és ben senzilla, en comptes de llet utilitzen ametlla i  es serveix en una cassoleta de terrissa amb peu. Hi ha moltes imitacions i receptes diferents, sempre a partir de la recepta mare, el menjar blanc, però el més prestigiós sempre ha estat el de Pedralbes. Avui no el trobem, o potser sí, no ho sé. Hauría d’anar a la Pallaresa del carrer Petritxol o a la Viader del carrer Xuclà.

Fotografia: Carrer Baixada de Santa Eulàlia. Barri Gòtic. Barcelona

Des de l’any 1868 a Barcelona conviuen dues patrones, però l’Eulàlia sempre ha estat en el cor i ànima de la gent del poble, i sempre ha estat trista, eclipsada per la més recent, la Mercè. I de tant en tant el 24 de setembre cau un ruixat, i diuen, expliquen, són les llàgrimes de l’Eulàlia.

L’any 304 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l’Imperi Romà. Una jove cristiana, filla de la Vila de Sarrià, va decidir baixar a Barcino per rebel-lar-se contra les dures repressions que els romans sotmetíen a la comunitat cristiana. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia, tretze.

Fotografia: 1714 – Defensors de la CIutat amb el penó de Santa Eulàlia.

L’any 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d’aquesta advocació es remunta al segle XII, quan una nit d’agost de l’any 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis al rei Jaume I i a Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns: els mercedaris. Va ser el Papa Pius IX quan l’any 1868 va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans i va passar a ser la patrona oficial de la Ciutat.

Fotografia: Mare de Déu de la Mercè. Patronal Oficial de la Ciutat.

Santa Eulàlia va perdre la vida per la fe cristiana i defensar les seves idees i la Mare de Déu de la Mercè, que va salvar la Ciutat d’una terrible plaga de llagostes en el segle XVII.

Fotografia: Font de Santa Eulàlia. Plaça del Pedró. Raval, Barcelona.

Eulàlia, la santa màrtir, defensora de la fe cristiana, catedral de Barcelona, carrer de la Baixada, berenar al carrer Petritxol, recordar a les Eulàlies, Laies i Laietes que estimo, festes d’hivern, mató de les monges, de Pedralbes. I la meva mare enfadada amb la patrona oficial de la Ciutat i de ben segur que si hagués viscut als segles XVII i XVIII hagués estat davant la Mercè apedregant a les autoritats durant la celebració de la missa fins que es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol.

El mes de febrer és un mes esborrajat. M’agrada. Sempre passen coses, meteorològicament parlant i no sé si també afecta a la vida diària de les persones.

—   Pel febrer, un dia de sol i l’altre al braser. —

Faig una ullada al termòmetre i a les 7 del matí marca 15º !!! Miro per el balconet i els núvols són d’iun gris fosc espectacular, bonics i de sobte plou i seguidament apareix l’arc iris. He fet la fotografia tant ràpid com he pogut. No en tenia cap amb l’arc iris. Com també fa un dia ventós l’aire és net i hi ha una lluminositat increïble.

Els ocells comencen a aparèixer. Dues merles, i encara no entonen els seus cants, un estol de cotorres volant i pardalets voltant per els arbres.

I jo llegint VIla Web i el que han escrit els blocaires. I la sorpresa en aquest diumenge de febrer quan escric comentaris i el CAPTCHA m’ho permet !! Aquesta paraula  estranya és ben coneguda entre els blocaires d’aquesta casa. Quantes vegades volíem escriure comentaris i no ens deixava, moltes, moltíssimes, i es perdia una essencia dels blocs de fa molts anys, quan vam començar a escriure’ls. De vegades els comentaris eren millor que els apuntaments.

Esperem que sí, que el tema del CAPTCHA estigui ja resolt.

I com estem en aquests primers díes del mes esborrajat, i passada La Candelera, i Sant Blai i Santa Àgata, demà tenim el 6F17.   I milers de ciutadans ens aixecarem ben d’hora, ben d’hora i ens trobarem a l’Arc de Triomf per anar baixant fins el TSJC i l’omplirem de gent. Perque estem emprenyats, perque hem de dir prou, perque no es pot jutjar la democràcia i considerar delinqüents a persones, representants polítics d’un govern escollit a les urnes i que el seu delicte va ser posar urnes als col.legis perque més de dos milions de persones anéssim a votar. S’albira un mes de febrer emocionant, i els que vindran fins el dia del referèndum. Som tossuts i sabem on volem anar, sense cap mena de dubtes. Plegats. I anirem fent camí.

— Trons al febrer amanix lo graner —

No hi ha lluna plena, no ferà un dia de cel clar, plugims espaiats per diferents comarques, unes nevades no gaire importants al Pirineu, solet avergonyit a Barcelona. Riu o plora La Candelera ? Depèn del territori.  Des de casa miro per la finestra i no he sentit encara el cant de la merla, sí  que l’he vista amagada rera les branques d’un arbre, i que de bon matí veig més ocells volant que fa una setmana i si surto al carrer i passo per el passatge Sant Felip la mimosa està ben florida. Així que sí que crec que l’hivern va marxant, i s’albira la primavera. El dia ja és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, avui, treuré el pessebre i guardaré les figuretes dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal ( dia 13 de desembre-Santa Llúcia). M’agrada, i penso que és necessari, continuar conservant els costums, la cultura apresa dels pares, dels avis, del  pais. I el meu costum, també és escoltar Mozart i llegir Màrius Torres.

Enguany torno a llegir el poema de’n Màrius Torres La rosa, el xiprer i l’oreneta, intens, emotiu, genial, sincer  i amb música de Mozart de fons.

Parla la rosa, respon el xiprer i conclou l’oreneta. I si com diu el poeta ha passat un hivern que adorm tot el país, aquesta primavera ens desvetllarà un estiu molt feliç. I així ho penso i ho crec fermament. Una primavera i un estiu amb les portes ben obertes per arribar a la  la llibertat del nostre país.

Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta, ara escolteu, si us plau, una oreneta.

Xiprer, si tú tinguéssis ales en lloc d’arrels, no hauríes dit paraules tan cruels.

Sabríes que la mort sols es pasta a la terra — l’aire, ni sap el pes d’una desferra!

Sabríes que l’hivern que adorm tot un país, desvetlla, més enllà un estiu feliç.

Que per a qui és ardit i no sap mirar enrera, sempre hi ha, al món, un lloc de primavera.

Que sempre, i sobretot per qui no vola sol, neixen roses a l’ombra del seu vol

i que morir no és res per a qui ha sabut viure de cara a un cel amic, amb el cor lliure.

I tu, rosa, també si volessis amb mi, veuries el teu tron cóm és mesquí!

Veuries que l’arrel de la teva nissaga als llavis dels pastors es fa manyaga.

Veuries la lluna, el sol i els aires verds també estimen les pedres dels deserts.

Veuries que no ets l’única ni, potser, la més bella, – tota rosa feliç creu que ho és ella-,

i que per l’ample món només prospera i creix qui s’oblida una mica d’ell mateix.

Qui en silenci, girant el cor i els ulls enlaire, confia i viu sense pensar-s’hi gaire.

Qui no guarda al seu pit l’avespa de l’orgull i a la pàtria de tots, l’atzur s’acull.

I si un xiprer agreujat, quan ve la primavera ja només pensa en la tardor que espera,

tu pensa que la rosa que és bella i és humil, creu en la inmortalitat de l’abril.

Màrius Torres ( 1937 – 1941 ).

Avui i a partir d’ara, més que mai, és dia de llegir poesia, estimar la nostra terra, sentir els compassos de la música, volar, somriure, sempre en moviment, lliures ……

…….. potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure !  ( Màrius Torres – Mozart )

La nit de dijous 28 de gener comença el Tê’t. Tres díes importants en la vida dels vietnamites i des de fa uns anys els díes de festa s’allarguen fins tota la setmana vinent.

No es treballa. L’escola, els bancs, les fàbriques, oficines, botigues, tot és tancat. Portes baixades. A casa ja no queda espai per rebre tots els familiars i amics que han arribat per compartir el menjar, el te, el vi d’arròs, rebre i donar regals, recordar als seus ancestres davant l’altar familiar dins a casa. Han vingut d’arreu del món.

Ja fa més d’una setmana que han començat a preparar les menges, el Banh Chun, amb la carn fresca de porc que tot just han matat vuit díes abans, el Xoi Gàc, arròs glutinós, el Giò Chà, un embotit especial, guarnir la casa amb els kumquats  i les branques de presseguer o albercoquer, netejar el raconet més inversemblant, la motocicleta ha de lluir com acabada de comprar, estrenen roba, repartir diners en sobres de color vermell, demanen als cal.lígrafs d’escriure els somnis en un pergamí també de color vermell, fan ofrenes als temples, cremen l’incens, tenen l’altar ben preparat a casa per els seus ancestres amb tot el que els agradava, surten al carrer, a les places per veure els focs artificials la nit del canvi de l’any, és l’any del gall, i es pot veure la seva figura a tots els racons de ciutats i pobles, en forma de ninots, dibuixos, globus.

Pels matins hi ha un silenci irreal. Camines pels carrers i no pots creure que les botigues tinguin les portes abaixades. Cap activitat. Pots comptar les motocicletes amb els dits de la mà. Cap problema per creuar els carrers.

Es respira festa, pau, joia i tots miren al futur amb optimisme. Passen pàgina. L’any del mico ja és història. L’any del gall és a la porta.

Els nens van rebre molts regals l’any passat. El mico és un dels seus animals favorits, no tant el gall, encara que li tenen molt de respecte. Els nascuts els anys 1909, 1921, 1933, 1945, 1957, 1969, 1981, 1993, 2005 i 2017 és el seu any. El meu ….. El gall és atent, determinant i valent. Li agrada més el treball en grup que no pas sol. Els agrada ser el centre d’atenció i són molt de fiar. Són ordenats i meticulosos, i tot ha d’estar a punt, perfecte abans de començar. Té estil, personalitat. És somiador i sempre té noves idees dins el seu cap. Però també pot ser molt crític, massa, i egoista ………  o tot això és el que diuen.

Enguany no tenen els problemes de l’any passat, hi ha un munt d’arbres i flors per vendre que omplen places i carrers, i els preus no s’han enfilat tant.

Totes les fotografíe, excepte la de les figures del gall, d’aquest apuntament les vaig fer durant el Tê’t de l’any 2015 – any de la cabra – que vaig tenir la gran sort de poder ser-hi i passar quasi dos mesos a Viet Nam i així poder compartir aquests díes de festa amb amics, amics que estimo.

FELIÇ ANY NOU – CHÚC MUNG NAM MOI  per a tothom.

La trobada de blocaires a Otos és ja història. Ha passat ja un mes, i erem al 2016, i sembla que va ser ahir.

En tots els meus viatges sempre hi ha un moment, un lloc màgic. I  deixo constància d’aquest moment disparant la meva càmera. I entre les moltíssimes fotografíes que tinc, recordo perfectament aquest moment i el lloc. I sobretot recordo que era feliç de ser on era. Ha Long, Yi Bang, Xishuangbanà, Montgarri, S’Arenella, Skagen, Ystad Mar Bàltic, Jardins del Quirinale, Gräppelensee, Hoan Kiem, Kong Don, riu Mekong, Montseny, Lluçanès, Puig de Randa, Shwedagon, U Bein, Ngapali, i tants d’altres …..

I aquest moment, aquest lloc màgic va succeir a Ontinyent, durant el meu viatge al País Valencià per participar en la trobada de blocaires d’aquesta casa. He de ser sincera i reconec que la proposta de’n Enric Marco d’anar a fer una passejada al vespre per Ontinyent no em va entusiasmar.

I en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, em vaig trobar amb un barri vell ple d’història. L’edifici de l’Ajuntament presidint la plaça i una mica més amunt un edifici adjacent a l’esglesia i que ara és el Museu d’Història i continuem pujant carrer amunt i entrem per una porticada. No ens trobem amb ningú. Llums grogues i blanques il.luminen els carrers i el campanar. L’Enric molt critic amb la contaminació lumínica es queixa de l’enllumenat desastrós del conjunt del barri, i sí, poder fer una fotografia al campanar va ser feixuc i quasi impossible per culpa de la llum.

Però l’ambient, la pau, la placidesa, els carrerons, el silenci em van deixar aquests moments de felicitat que sempre trobo en els meus viatges, i de sobte van començar a repicar les campanes, amb tocs vius i en senyal de festa. De primer les petites i seguidament les grans. Ens vam quedar astorats, quiets i vaig estar mirant les campanes  i escoltant una bona estona aquest sò que de sempre em fascina, i no paraven de repicar i donar voltes i voltes, cada vegada més ràpides. No sabíem que dins l’esglesia hi havien uns angelets, setze xiquets i xiquetes, cantant el Cant dels Angelets d’Ontinyent, d’origen gregorià de l’any 1662 i és el preludi de les festes patronals de la Puríssima Concepció de María. Quan vam entrar a l’esglesia, les Vespres de la Mare de Déu ja havíen acabat.

La gent va anar sortint de l’esglesia i nosaltres vam baixar per un carrer preciós dins la muralla des d’on es podia veure una vista magnífica d’Ontinyent, de nit, amb les llums grogues i blanques il.luminant els carrers, les cases, els murs del barri vell.

Tornem a la plaça de l’Ajuntament. Pugem al cotxe i marxem a Otos i a Tavernes de la Valldigna. Arribo tard, mitja nit potser.

Últim dia de l’any 2016 …. i anem llegint resums, articles, moltes notícies i fets, bons i dolents, feliços i tristos. M’he fixat en un resum publicat per la BBC d’un seguit de fotografíes fetes des de dalt, d’un drone i aquestes són les que més m’han agradat. Vivim a la Terra, i és viva, bonica, extraordinària. Hem de cuidar-la, la natura ens dona la vida i ens la treu. La bellesa dins una fotografía.

He inclòs una fotografia meva, de la Badia de Ha Long, Vietnam. Matí d’un hivern. No està feta des d’un drone, evidentment. Acabo l’any 2016 i entro a l’any 2017, el meu any, l’any del gall.

1 – Pagès a Gumbun, Índia. Camp de xilis.

2 – Tardor a Transilvània.

3 – Caravana de camells. Tarda-vespre platja de Cable Beach, West Australia.

4 – Basílica de Sant Francesc d’Asís, Umbria, Itàlia.

Feliç ANY NOU per a tothom .. un any ple d’il.lusions, de llibertat, de futur.

I avui és Nadal. Un altre Nadal i tots els anys celebrem la festa amb els que hi són i també recordant els que no hi són. Ahir nit la missa del gall, el cant de la Sibil-la i després un petit ressopó. Per dinar no hi ha més opció, i ens agrada, l’escudella i carn d’olla, entremesos especials i si algú encara té gana a la cuina està el pollastre farcit, enguany un pota blava. Però abans un aperitiu amb unes ostres delicioses i unes llaunes de cloïsses excepcionals. Unes taronges i mandarines per anar païnt el menjar, i els torrons i les neules. Xampany i una llarga sobretaula. Cap al vespre toca rentar plats i deixar-ho tot a punt per l’endemà. Una infusió, una mica de poma bullida amb canyella i llimona. Endreçar una mica la taula. Ha quedat molt bé enguany. La decoració també és important. Les estovalles, les de fil.

Per Sant Esteve els canalons i potser uns entrants de peix, uns llagostins bullits amb taronga, llimona, llor, porro, grans de pebre. Algú demana si encara queda pollastre d’ahir. Una macedònia de fruites per tirar avall. Fruits secs, nous, avellanes. Em sembla que hi ha algun recuit amb mel. Xampany. Els torrons, dels de sempre, res d’invents, alacant, crema i xixona, i també de massapà. I tornem a la sobretaula fent un bingo familiar. La gràcia és com es canten els números i els petits s’ho passen d’allò més bé. Ens hi juguem cigrons, els que no es van posar a l’escudella i carn d’olla.

Alguns petits juguen amb el que els ha portat el Papa Noël i d’altres el tió. Joguines per anar fent fins arribar la nit màgica dels Reis d’Orient. Ells sí que ens portaran les joguines i els regals més grans.

El vers de Nadal ……  He escollit del llibre de poemes Serena barca de Maria Josep Escrivà Vidal, 2016.. Edicions del Buc, La Pobla de Farnals. Vaig conèixer Maria Josep Escrivà a Tavernes de la Valldigna durant la meva estada al País Valencià, i ha estat tot un descobriment.

 — Hivern al pati de casa —

* Damunt d’uns pètals

de ponsètia fa

equilibris la pluja.

Amb quin do trencadís

de placidesa.

— Nadal quotidià —

* Abocat a la llar

amb sorpresa primària,

al foc que escalfa les mans, un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa

Aquesta calor de noble pessebre.

Bon Nadal a tothom i com ens escriu el company Enric Marco, Pols d’Estels, no només a tots els que coneixem, especialment a la gent de la Mediterrània que ha fugit que es troba lluny de casa seva i sap quer trigarà molt de temps en tornar. Malgrat tot, Nadal sempre és una petita esperança i d’escalfor quan s’és a prop de la gent que s’estima.

Fotografía imatge destacada – Monestir de Santa Maria a Simat de Valldigna, la Safor.