Vint-i-cinc anys que ens va deixar.  Una dona rebel, impertinent i transgressora. Escriptora, dramaturga, actriu, directora, periodista, polìtica, lluitadora per la seva pròpia llibertat i per les llibertats civils i polítiques. Penso que som molts, molts, els que tenim un record, un bell record, de la Capmany dins nostre.

I aquest és el meu, i que vaig escriure en un apuntament d’aquest bloc el dia 13 d’abril de 2011.

Cançó d’amor i de guerra – Gran Teatre del Liceu – Tardor de 1983

—  Llegeixo que del 16 al 18 d’abril es representarà al Teatre Romea la sarsuela catalana ‘Cançó d’amor i de guerra’. 85 anys després de la seva estrena, un 16 d’abril de 1926, al Teatre Nou de Barcelona. Fou el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martinez i Valls i text de Lluís Capdevila i Víctor Mora.

El seu títol original va ser ‘Els soldats de l’ideal’, però no va agradar a la dictadura.
Després de la guerra civil es va prohibir.

A la mare li agradava molt la sarsuela i sempre cantava. Molts anys després, éssent na Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va fer possible que un 1r d’octubre de 1983 es representés aquesta sarsuela al Gran Teatre del Liceu.
El muntatge va ser de’n Josep Montanyés. Preus populars. Em vaig afanyar a comprar les entrades, en una llotja de platea. Vaig convidar als pares, la tieta Martina, la tieta Consuelo, la tieta Teresa, el tiet Josep, la meva cosina. Ningú abans havia estat al Liceu i vaig tenir el goig de poder ser amb tots ells i pujar per les escales de l’entrada principal fins cercar la llotja on tots vàrem seure contents i feliços.

El Liceu era ple a vessar i la gent contenta, molts somriures, la majoria era el ‘seu’ primer Liceu i a més poder veure la representació de ‘Cançó d’amor i de guerra’ !!
Aquest crec va ser l’objectiu de na Maria Aurèlia Capmany i ho va aconseguir.

Però, ai, si cerqueu a les hemeroteques, va rebre unes crítiques ferotges, molt cruels, perque havíen gastat molts diners del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en representar una ‘sarsuela’, gènere no operístic, i deixar entrar al poble a preus populars. Els crítics van acusar a na Maria Aurèlia Capmany de malversar els diners de Cultura en ‘cultureta ‘.

Són maneres d’entendre la política. Maria Aurèlia Capmany mai se’n va empenedir, i tots els que erem al Liceu mai oblidarem aquell 1r d’octubre de 1983. De tots els que erem a la llotja, només quedem la meva cosina i jo, però recordo tant i tant bé la felicitat del pare, la mare, les tietes ….. i com nosaltres, tots els que van poder gaudir d’aquesta representació.

Ara, el Teatre Romea, torna a representar  la sarsuela més coneguda i emblemàtica del nostre país i ho fa el mateix dia que es va estrenar, un 16 d’abril de 1926.
M’agrada aquesta programació, a més el text d’aquesta sarsuela té un fons republicà innegable.

I res millor que veure aquest video, enregistrat a Pollença, l’any 2009. Pais Valencià, ses Illes, el Principat, la mateixa llengua …. igualtat, fraternitat, llibertat.

Ahir dia de La Mercè vaig anar a Montserrat. Va ser un dia esplèndid, emotiu, ple d’espiritualitat. Erem un grup de dotze persones. Cosins germans, renebots …. família. Teníem previst pujar fins a Sant Joan i caminar, però ens ho va impedir la vaga dels treballadors dels FGC. I va ser un encert, perque ahir mateix vam decidir fer un canvi d’itinerari. I va resultar una magnífica decisió.

Punt de trobada al Cafè Restaurant L’Era a Monistrol. Bon esmorzar i cafetó. Carretera amunt i en arribar a l’encreuament del Monestir, cues de cotxes i autocars. Enfilem la carretera a la dreta, fins a Santa Cecília vorejant la muntanya, el Cavall Bernat i Sant Geroni i les seves pareds. Santa Cecília …..  Visita de l’Espai d’Art Sean Scully. Heu anat ? L’heu visitat ? En sabieu res ? Avui precisament a can VIla Web ens informen d’una exposició interessantíssima de’n Sean Scully i la seva dona Lilian Tomasko a València, i no diuen res de Santa Cecília. Desconeixement ?

Convido tothom de visitar  la web i si un dia voleu entrar en un espai on s’ajunten l’art contemporani, el romànic, la història, la música, els colors, l’espiritualitat, la contemplació serena, heu trobat el lloc, l’espai: Santa Cecília de Montserrat.

Vam continuar el recorregut fins arribar a Can Maçana. Tot molt cuidat, com ha de ser. Un aparcament on has de pagar 4€. Res a dir. En aquest entorn fins i tot hi ha ramats de vaques i cabres per conservar i defensar la muntanya del foc. La vegetació, malgrat la sequera, com sempre, és magnífrica, plena d’olors meditarrànies, alzines, pinasses, corona de la reina, romaní, farigola. Enfilem el camí que va a Sant Pau Vell, passant per un mirador esplèndid del Pla de Bages i amb vistes espectaculars de la regió de les Agulles, la cadireta i la foradada. Arribem fins el Coll de Guirló. Sant Pau Vell és tot just a cinc minuts. Els records ….. quan des de la carretera de Can Maçana arribava de Barcelona i caminant muntanya amunt per dormir sota els arbres i les pareds de Sant Pau Vell i l’endemà anar pels camins de les Agulles i intentar fer escalada, i baixar la muntanya per la banda de Monistrol per pujar al trenet que ens portaria novament a Barcelona.

Comprovo amb satisfacció i molt contenta com les parets verticals i les canals entre les agulles no s’han vist gaire, o gens, alterades per la gent. Continúa éssent d’una accessibilitat difícil que deixa fora de l’abast les activitats humanes i té l’aïllament necessari per als animals i la vegetació.

Vam recordar a la mare, cosina germana, germana, tieta que tant va estimar Montserrat. De fet sempre tornem a Montserrat. Jo vaig anar poques vegades al Monestir, i sí vaig fer moltíssimes excursions descobrint camins, racons, indrets impossibles. Ni tampoc sóc la única que un dia vaig anar-hi a peu des de Passeig de Gràcia/Diagonal, passant per el Baix Llobregat fins arribar a Collbató i pujar la muntanya fins el Monestir. Tota la nit ….

La carretera ens va portar fins El Bruc i cercant indicacions, a peu de la muntanya vam arribar a la Vinya Nova. Restaurant, museu, indret, història, oliveres i gent honesta que ens dona la benvinguda i ens regala  amb unes menges increïblement bones, on gaudeixes del paratges, de l’aire net i que també us recomano de manera molt especial.

Va ser un dinar de tota la colla, entrenyable al voltant d’una taula on no va faltar un bon porró de vi de la casa, patates al caliu, escalivada, esqueixada, embotits, amanida de l’hort, pa acabat de torrar, tomàquets de penjar, all, oli verge de la seva pròpia collita, gerra de cervesa, xai, panotxa de blat de moro, patates fregides, butifarra, panera de fruita del temps, pomes, prunes, préssecs, carquinyolis, panses, porronet de malvasia. I prendre cafe fora a l’aire lliure a peu de muntanya. Fer la sobretaula.

Al capvespre tornem a Barcelona. Algú de la colla enfila carretera direcció Val d’Aran, d’altres han d’agafar el tren per arribar a Pamplona, o el cotxe per anar a Vilanova i la Geltrú, i una altra embarcar amb el vaixell a Ciutadella. I els que ens quedem a la vora, Sant Boi, Sants, Horta-Carmel, Sant Gervasi.

L’any vinent ens tornarem a trobar i l’altre, i l’altre …….

Fotografíes: RG. Tardor 2016.

Dies de setembre, on sembla que la calor ens va deixant, però no la violència masclista, cruel, injusta, terrible.

15.09: Esplugues de Llobregat: Dona assassinada a casa seva. La seva filleta de quatre anys present. L’home, presumpte autor, exparella de la dona, va fugir i va intentar suicidi. Ha estat detingut.

16.09: Eivissa. Dona jove assassinada al replà de casa seva per la seva ex parella, a ganivetades. Posteriorment el presumpte autor es va suicidar.

La meva tristor, i la ràbia per aquests nous crims execrables i injustificables, i el meu sincer condol. No podem més que anar denunciant i denunciant, i sembla ser que aquesta violència no té aturador.

Flors meditarrànies trobades en diferents llogarets del país.

Emprenyada sí, desinflada no. Diumenge hi seré, com hi hauríen de ser tots els que volen desconectar, marxar del reino de españa, presionar als nostres parlamentaris que facin bé la feina i ens portin a la República Catalana. Nosaltres, els que trepitgem pedra des de fa anys, hem estat empenyent els partits. I ara hem d’escoltar bajanades de si la manifestació és de pandereta i mocador ? Que no serveix per a res ? Que estem desinflats ? Emprenyats sí que ho estem, desinflats no.

[vimeo 181967010 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/181967010″>Estem a punt!</a> from <a href=”https://vimeo.com/assemblea”>Assemblea Nacional Catalana</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Som-hi. Omplim Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga, Salt i manifestem d’una vegada per totes que volem marxar, que volem ser lliures. I aquesta serà la última vegada, oi que sí senyors diputats, 72, del nostre Parlament ? Oi que sí, representants polítics als Ajuntaments ? Tots junts. Quantes vegades ho he dit ???????

Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

Com habitualment faig tots els matins llegint els diaris digitals, i la BBC ens ofereix un article dins ‘Art i Cultura’ molt interessant:

http:/www.bbc.com/culture/story/20160826-the-mysterious-power-of-the-pyramid

Què signifiquen les torres humanes ? Quin és el seu poder ? Quina és la seva simbologia?El periodista explica el fet casteller que va viure a les festes de Gràcia i ens fa reflexionar en la història de l’art i sobretot en fixar-nos en un pintor danès, desconegut  per a mí, Hans Rudyard Hangsten i la seva obra anti nazi, sorprenent, impactant.

Al final de l’article, el periodista ens resumeix aquestes torres humanes, fictícies i reals en una frase prou coneguda i amb una simbologia que no podem ignorar :

Whatever heights we may attain, we owe our reach to those who came before.

Sí, per reflexionar, i continuar amb la lluita per arribar al cim, per que no podem oblidar la gent que ens ha deixat i ha lluitat abans, per viure lliures en una República Catalana. Els castellers, gent de la nostra terra, ens marquen el camí.

PsicoApunts …. Reyes …..  L’Hereu Riera ….. Narcís. L’estiu, no sé perquè, és època en que gent que estimes ens deixa. M’agrada l’estiu, temps de calma, del no fer res, plàcid, però dins meu sempre espero que passi aviat, i miro al meu voltant que tothom hi sigui per començar una tardor melangiosa i entrar a l’hivern. Mentre era fora Ciutat, la Reyes va marxar, i  uns díes després en Narcís. Dos blocaires d’aquesta casa de veïns, importants, llegits, des del principi, ja fa més de deu anys.

Gràcies als blocs ens hem conegut personalment, hem participat en manifestacions, compartit taula i dinar, hem conversat, ens hem llegit i escrit comentaris. Ells dos no es coneixíen. I una altra blocaire d’aquesta casa, na Sílvia … Indústries i Caminars … va escriure un comentari per la Reyes i que he rescatat de l’arxiu.

 

——-Comunicació Humana és el darrer apunt que llegia a PsicoApunts, i que (ho he trobat!) recollia al bloc el desembre de 2007: 1-D: CATALUNYA REBENTA (3). I, “hi ha qui diuen que”.

——Trobo a faltar els seus apunts, i la bona informació i opinions que ens feia arribar. A banda que m’encanta la seva mirada. Espero estigui bé, que sigui descans de bloc. I que segueixi estudiant. Ho recordo mentre donava voltes a aquestes idees.

—– Quedi com esbós:

—– La depressió és un problema.
–Aquí estaríem parlat de societat, sanitat, tractament, tractaments.
–Cal que valorem si ho fem bé, o malament.

—- Parlem de com tractem la depressió.

–La “depressió” és un problema.
–Aquí estaríem parlant de saber, coneixements, enteniment.
–Cal que parem atenció i valorem les idees que en tenim, que observem, que contrastem, –conversem, etc. També que valorem si ho fem bé o malament.

—– Parlem de què considerem depressió.

–“Depressió” és un problema.

–Aquí estaríem parlant de mots i de llenguatge. O de comunicació, informació usos i abusos.
–Cal que tinguem present quins poders i dominis ens permetem aquí.

—- Parlem de quan parlem de depressió.

(…)
—- Fa uns anys, arran d’una enquesta per un estudi de psicologia, ho vaig veure molt clar. Tenim un problema greu en la consideració de la depressió, i, entenc que també en alguns tractaments.
Vaig dir que per una banda em sembla que ens hem acostumat a dit que la tristesa és depressió, (i ara em pregunto: ho fem igual amb altes símptomes? Ho fem igual en el cas d’altres malalties?)
I diria que en aquest pas neguem la tristor, no ens la permetem, quan més aviat és normal que estem tristos per algunes coses que passen, i sobretot per algunes coses que fem.
No és gaire agradable la exigència de felicitat contínua ni la negació i disfressa de fets preocupants. Neguem i no ens permetem un bon criteri d’observació i judici, i crec que és un greu problema. Agreujat per la tendència a calmar, a calmar per calmar, no sigui cas.

—– També vaig expressar a la responsable de l’estudi la meva preocupació pel paper social que estava prenent la psicologia, el psicòleg i els tractaments. Trobava horrorós que juguin el paper de calmaconsciències. —-

Aquest comentari de na Sílvia a un apuntament de la Reyes reflecteix l’essència i l’ànima d’aquells anys de convivència en aquesta casa.

Pels matins obro el eu Mac i començo llegint els blocs publicats, els que segueixo i les novetats. Feia ja molt de temps que la Reyes va deixar d’escriure i va esborrar el seu bloc de l’arxiu. No en sabia gaires coses d’ella. No pas en Narcís que sovintejava la casa i podíem llegir els seus apunts irónics i veure els seus dibuixos, com sempre.

Els trobarem a faltar, molt. És aquesta, dels blocaires, una convivència especial, diferent, i que va començar fa més de deu anys …… i continúa.

Fotografíes de la mar, placidesa, mirar l’horitzó, recordar. RG. Estiu 2016.

Port-Lligat, Mediterrània. S’Arenella, Mediterrània. Platja de Pärlan,  Trelleborg, Mar Bàltic.

Onze anys …. molts anys. Una absència llarga i sempre ets en el meu record.

Enguany he decidit fer un viatge de somni, inventat, des de Barcelona a Ha Long. L’any passat vaig ser-hi, recordes ? Navegant amb el Nang Tien del nostre amic Amadeu. Avui em diuen que tocarà terra un tifó molt actiu i que estarà prohibit navegar. Esperaré que es calmi el temps i intentaré arribar demà.

I tot mirant el mar des de Montjuïc i els vaixells que esperen fora el port, m’imagino aquest viatge llarg salpant des de Barcelona. Abans de salpar, em visiten uns amics i plegats organitzem un soparet a bord. Sempre és difícil navegar per la Mediterrània. És un mar petit, traïdor i no saps mai per on bufarà el vent. El Canal de Suez és tota una aventura i mentre navegues pots anar mirant unes meravelloses vistes del desert, el color verd de la vegetació, els pescadors, el bullici dels petits ports. Lentament vaig arribant al Mar Roig i en sortir per el pas estret entre Aden i Yibuti, el vaixell enfila cap al Golf d’Aden i decideixo fer parada a l’illa de Socotra.

                              Socotra. Autor: desconegut.

Vaig llegir en el Llibre de Les Meravelles de Marco Polo, la seva arribada a l’Illa de Socotra. Una illa, isolada davant del Corn d’Àfrica, antiga colònia grega i, posteriorment, possessió dels emperadors d’Etiòpia i, per tant, amb una població de religió cristiana fins al segle XVIII. Actualment pertany a la República del Iemen i tota la seva població, els socotrís, són musulmans.

Socotra: autor desconegut.

En el Llibre de les Meravelles, Marco Polo ens explica:

— I també us dic que els cristians d’aquesta illa són els encantadors i els nigromàntics més savis del món. Es diu que calmen el mar quan volen i, quan els abelleix, hi provoquen grans tempestes i ventades. En aquesta illa tenen un teixit molt bonic de cotó, així com altres productes, entre els quals una gran quantitat de peixos salats grans i bons dels quals fan gran comerç. Viuen de l’arròs, de carn, de peix i de llet de cabra, i no tenen cap més cereal fora de l’arròs. Van tots nus, homes i dones, únicament coberts per davant i per darrera com aquells Indis idòlatres. I també us dic que a aquesta illa arriben moltes naus amb un gran nombre de mercaders i de productes que bescanvien per coses de l’illa i de les quals treuen gran profit. I sapigueu que totes les naus i els mercaders que volen anar a Aden primer fan parada en aquesta illa. —

Enfilo cap l’Oceà Índic. El color blau turquesa de la Mar d’Aràbia m’enlluerna. La meva estada a Socotra ha estat curta, però suficient per quedar bocabadada de la bellesa de les seves platges, muntanyes, valls, i sobretot per la seva vegetació, amb flors mai vistes, i fruits desconeguts. Em diuen que Simbad va fer dos viatges a Socotra. També m’explica un home vell, un socotrí, que en aquesta illa viu l’au Roc, el ocell gegant de Simbad, l’ocell que podia caçar elefants. Potser podria ser l’au Fènix ?

Socotra: Autor desconegut.

És època de monsons i el vent em porta ràpidament a les Illes Maldives, i passant per Sri Lanka, entro a la Badia de Bengala i faig una parada a Sittwe, Birmània. Una mica complicat, perque és un terreny tancat per els viatgers. No puc anar a Mrauk U com vaig fer la última vegada. No m’és permès. Per el Mar d’Andaman el vaixell navega per un corredor estret entre la península on es troba Singapore i la illa de Sumatra. Indonèsia és el país d’illes i més illes. No s’acaben mai. Enfilo el Mar del Sud de la Xina, nom que els vietnamites no els agrada gens. La illa de Phu Quoc i aviat el Delta del Mekong, en terres vietnamites. En la llunyania veig la gran metròpoli que és avui Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon.

Entro ja al Golf de Tonkin i la Badia de Ha Long s’obre davant els meus ulls. Ja he tornat, novament, com cada any aquests 19 i 20 d’agost. Cerco un illot solitari. Fondejo.

El poble flotant de quatre cases just al costat. La hospitalitat es ben coneguda en aquets entorns. Mentre tinc una tassa de te a la meva mà, miro la mar d’un color verd maragda intens, que fa mal als ulls. El sol aviat s’amagarà i els colors van canviant.

Sí, avui dinou d’agost, le meva imaginació vola i vola novament fins a Ha Long. Aquest any, però, en un viatge imaginari en vaixell,  És el que li agradava, navegar, viatjar.

Fotografíes: Ha Long. Març 2015. RG.

Avui llegeixo que han trobat el cos d’una dona desapareguda el mes de juny, a Torrevella, morta de forma violenta i emparedada en un quartet de comptadors d’un edifici del poble. La seva parella ha confessat el crim i ha estat detingut.

Tenia 32 anys, i dos fills. Horror i ràbia per aquest nou cas de violència masclista, i el meu sincer condol i la meva tristor, molta tristor, davant aquesta violència sense sentit, injusta i cruel.

Un narcís preciós, ple de vida, en un racó del Pirineu.

Des del mes de maig no he publicat cap apuntament denunciant aquesta xacra, terrible, injusta, violenta. Violència de gènere, masclista. Tornaré a fer-ho, com abans, perque aquesta violència no s’atura, continúa. I la denúncia ha de ser visible, pública, un crit per demanar justícia i més suport.

Des del mes de gener d’enguany, fins avui, han mort assassinades 28 dones. A Catalunya tres dones, País Valencià i Illes vuit dones, Aragó tres dones, i així podem anar sumant. En aquest llistat no s’inclou el nombre de dones que van ser malferides i han mort posteriorment, o d’altres que encara no saben si va ser per violència masclista. I tampoc apareixen les dones que han tingut la sort de no morir.

La meva tristor, i ràbia alhora, i el meu sincer condol. Continuarem amb la denúncia, i poques esperances, la veritat, de que un dia no es publiquin ja cap més apuntament denunciant aquest horror.

Unes flors d’un baladre que sorprenentment han florit quan ningú s’ho esperava.

La meva jornada va començar ben aviat. A les 6 de la tarda ja era a la cantonada de la Maternitat. Una bossa plena de postals, moltes, que havia de repartir entre tots els aficionats francesos que veníen a veure un partit de rugby, la seva final de la seva lliga Top14.

A la parada del bus, Diagonal, línia H8, ja vaig començar a entreveure el gran ambient. Un grup nombrós era allà. Els vaig informar. Venien des de Burdeus, Tolosa, Montpellier. Dins el bus la majoria del Stade Toulousain. Cantar, xerrar, tots amb ganes de ser ja dins el Camp Nou.

Els bars i restaurants al voltant del camp van fer l’agost, és a dir, un dia de paga extra. Molts, molts, aficionats sentats a les taules, a la barra, bevent cervesa tranquil.lament, cantant, trobar-se amb més gent. La Travessera era plena a vessar. Mai havia vist tants cotxes amb matricula francesa i els autocars anaven arrivant. I una gran filera de taxis que portaven aficionats no gaire avesats a utilitzar ni metro ni bus, ni tampoc les cames.

Agafo la meva bossa de postals i vaig fins a la xurreria, cantonada amb Arístides Maillol.

Molts aficionats, moltíssims, samarretes diverses, vestits inversemblants, banderes, càntics, tots, però, amb somriures i alegria i contents de ser on eren, a Barcelona, i al Camp Nou.

A 2/4 de 8 espero al meu germà, nebot i amiga a la porta 18. Mentre un grup nombrós d’aficionats del Clermont no paren de cantar …. nous avons perdu, nous avons perdu, mais nous sommes les meilleurs … i en veure uns aficionats del Racing ( l’equip que els va eliminar a les semifinals) els agafen per la cintura, les mans i ballen plegats, sense més, tot rient i cantant. He de dir que la classificació final del Top 14 va quedar de la següent manera:  Clermont Auvergne 88 punts, Toulon 82 punts, Montpellier 81 punts i Racing92 81 punts. Aquests quatre equips van jugar les semi finals.

Dins el Camp Nou un ambient increïble. Molts de colors. Banderes a dojo, les blaves i blanques del Racing, les negres i vermelles del Toló, grogues de La Rochelle, negres i vermelles del Stade Toulousain, les grogues i blaves del Clermont, i estelades, senyeres, banderes occitanes i bretones. Cap de francesa.

3/4 de 9 del vespre. El Camp Nou és ple, més de 99000 espectadors. Apareix un grup de ballarines vestides elegantment, de color or, i ballen al so de la música de Carmen de Bizet, però abans van començar a entrar els castellers de VIlafranca, en grup, en formació, amb les seves camises de color verd i enfilen cap al centre del camp, on comencen els partits. Feia patxoca veure el camp amb els pals de rugby, sense porteries de futbol. Els castellers van començar el seu castell i tothom expectant. Les ballarines miran-t’ho. Sona la gralla i fan un 3 de 8 impecable. Grans aplaudiments i sobtadament baixa del cel, de no sé on, una noia portant el trofeig que tothom vol guanyar, l’escut de Brennus o el Plânchot com s’anomena en occità. La gent crida i crida. Marxen els castellers i en passar per el gol sud, tota la gent es va aixecar aplaudint fortament. Sortida dels jugadors i ja va ser la eufòria total. Presentació dels jugadors seguint el protocol. Els jugadors del Racing apareixen amb les seves americanes, com sempre han anat uniformats quan han guanyat el títol, el primer l’any 1892, fins a deu vegades. La última l’any 1990.

I comença el partit. TInc una molt bona visió des de la primera graderia del gol sud. És la primera vegada que veig un partit de rugby d’aquest nivell en un camp, i no per la televisió. Si ja és difícil veure les faltes en un partit de futbol al camp, ja us podeu imaginar en un partit de rugby ! Impossible de detectar si en una melé algú l’ha fet caure, o ha agafat la pilota, o l’ha retinguda. L’àrbitre en un partit de rugby és fonamental i respectat. Res a veure amb els arbitratges de futbol. I a més té el suport i l’ajut de l’arbitre de video, que li confirma o no, les seves decisions, les que ell pugui tenir dubtes. Cap jugador discuteix les seves decisions.

Comença el partit:

2′ Toulon  3-0

6′ Racing 3-3

18′ Placatge perillós. L’àrbitre demana la repetició en video de la jugada. Expulsió de Machenaud del Racing.

19′ Toulon  6-3

22′ Toulon  9-3

24′ Racing 9-6

28′ Assaig de Toulon. No transforma el xut entre pals.  14-6

33′ Racing  14-9

40′ Racing 14-12

Mitja part

48′ Racing 14-15

52′ Racing 14-18

57′ Racing 14-21

59′ Assaig Racing. No transformen xut entre pals.  14-26

71′ Assaig Toulon i transformació xut entre pals.  21-26

79′ Racing  21-29

Fí del partit. Campió Racing92 de Paris.

El Toulon no va jugar bé. Moltes faltes que el Racing va saber aprofitar. Com es poden fer tantes faltes si vols guanyar el Brennus ? I més sabent que el Racing92 tenen dos grans xutadors com són el sudafricà Goosen i el neozelandès Dan Carter. La que va fer emmudir i emprenyar a la gent de Toulon va ser que 3 minuts del final, una melé a 5 metres de la línia, un jugador del Toulon va agafar la pilota amb la mà per fer-la arribar als seus companys …… davant mateix de l’àrbitre ! Haguéssin pogut empatar ! Van perdre la possessió de la pilota i també el partit.

Durant el partit es va fer la onada, es va cridar, cantar, i una Marsellesa a capella. Els aficionats del Racing92 no van començar a fer-se veure fins ben bé la segona part i eren a tot arreu del camp, majoritàriament al gol sud. Els de Toulon molt sorollosos, però van emmudir davant el joc dels seus jugadors. Al final encara van tenir esperances …….

Va ser un partit molt emocionant i els jugadors del Racing92 fent un esforç extraordinari jugant només amb 14 jugadors quasi tot el partit. Els seus herois van ser Imhoff, Goosen i Dan Carter. L’argentí Imhoff va jugar de mitja-melé, una demarcació en la que no havia jugat mai per substituir el lloc del jugador expulsat, i ho va fer de meravella. Imhoff va neixer  a Rosario, mateixa Ciutat que Messi. El Racing92 va ocupar el vestidor del Barça i a ell li van assignar el lloc del seu  famós conciutadà. Ha declarat que mai oblidarà aquest partit, perque van guanyar, perque van jugar molt bé i perque va ser en el vestidor i el mateix lloc que ocupa Leo Messi, i  …… va jugar al Camp Nou.

La festa va continuar i nosaltres vam marxar. Era una festa per a tots els més de 90.000 francesos que eren al camp. Unes 8.000 persones del nostre país, juntament amb altres ciutats del reino de españa, aficionats i jugadors de rugby, que no volíen perdre’s aquest partidàs.

La Ciutat encara molt tranquil.la. Sant Joan. Pocs cotxes a la Diagonal. Els centenars d’autocars podran sortir de Barcelona sense dificultats. Arribo a casa i tot just en aquest moment van començar els focs artificals per la cloenda d’aquest partit i campionat. Va ser el moment que vaig anar a cercar per internet els resums del partit i veure, ara sí, les jugades de més a prop, però no ho canviaria mai per estar al camp, veure el partit des de la grada, respirar rugby, malgrat la professionalització dels últims anys.

Però el tercer temps encara existeix, on s’apleguen jugadors, àrbitres, entrenadors i part del públic per parlar del partit davant una cervesa.

Sí, llarga vida al rugby.

Poca feina avui per escriure aquest apuntament. Un enganxar i copiar del que vaig publicar fa uns anys, exactament el dia 23 de juny de 2010. I continúa tant actual.

És un resum que vaig fer dels tres díes de Tê’t, any nou, a Hà Nôi. Febrer 2015. Any de la cabra. Preparatius, persones, escenificacions, passar pàgina, benvingudes al nou any, esperances. Ja el vaig publicar en aquest bloc el mes d’abril de l’any passat, però m’ha vingut de gust tornar-ho a fer, avui, precisament.

A Europa i al nostre país vivim moments, díes, setmanes difícils de païr. I el millor que he fet aquest matí ha estat reveure aquest video-muntatge de les meves fotografíes i viatjar a Hà Nôi, novament.

A les portes de la nit de Sant Joan, que sempre em dona alegria i esperant celebrar-ho juntament amb amics, conversant, degustant els musclos, pa amb tomàquet, embotits, truita i …. la coca, de llardons de cabell d’àngel, de crema, de fruita. Un bon xampany / cava, rosat pel meu gust i sí, fer volar coets i fer explosionar trons. El solstici d’estiu és aquí. Una nit curta. Foc, llum, esperances, passar pàgina, donar la benvinguda a l’estiu (on tota cuca viu ….). Esperances, fe ….. ho aconseguirem ? Guanyarem la llibertat ? Podrem viure en un país  independent ? Els nostres representants al Parlament tenen la clau i, una vegada més, no els perdonaré mai, mai, si no ho aconseguim per culpa d’ells i elles. I no sembla que vulguin fer realitat el desig de milers, milers, milers de persones, dos milions de vots afimatius d’una consulta,  el 9N, 72 diputats al Parlament i els 11S històrics des de l’any 2010.

Torno a Hà Nôi i preparada per la nit de Sant Joan. Un rampell d’aquests en el que vols compartir amb tots vosaltres un desig, una preocupació, unes imatges d’un país llunyà, i una celebració de la nit de Sant Joan.

[vimeo 124465133 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/124465133″>Vietnam: One Day in Hanoi – Tet Prelude</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Un altre any, i avui, milers i milers de lectors d’arreu del món de la novel.la Ulysses de James Joyce, s’apleguen en llibreries, bars, restaurants, al carrer, a casa, i celebren el dia de la passejada de Leopold Bloom per Dublin.

La Llibreria Calders a Barcelona organitza una d’aquestes trobades, avui i llegeixo:

— El Bloomsday és una festa anual que se celebra cada 16 de juny en honor de Leopold Bloom, protagonista de l’Ulysses de James Joyce. L’Escola Bloom i la Llibreria Calders us convidem a inaugurar la tradició del Bloomsday a Barcelona. Hi presentarem el projecte de l’Escola, que arrenca aquest octubre, i seguirem amb una sessió de micro obert de lectures, comentaris i homenatges a l’obra de l’irlandès.–

— Hi participaran: Borja Bagunyà, Lana Bastasic, Ines Garcia, Anna Ballbona, Ramon Faura, Carles Morell, Jordi Pagès, Elisenda Roca, Max Besora i Miriam Cano.–

— L’etiqueta eduardiana és opcional.  —

Tots els anys publico un apuntament d’aquest dia i sempre m’he preguntat perque a Barcelona no es feia cap homenatge i/o trobada, i hailàs !! ja en tenim una, i me n’alegro molt.

I perquè no retre un homenatge un dia a l’any, a qualsevol dels nostres grans escriptors ? Penso que podria ser una iniciativa meravellosa.

No podré anar-hi a la Calders avui …. i aquesta és la meva petita aportació en aquest dia:

Bury the dead. Say Robinson Crusoe was true to life. Well then Friday buried him. Every Friday buries a Thursday if you come to look at it.

El 25 de febrer de 2013 vaig publicar un apuntament en aquest bloc escrivint de la descoberta de Vivian Maier, una fotògrafa extraordinària. He estat mirant moltíssimes vegades les seves fotografíes en blanc i negre. Es va fer un documental que va arribar a ser finalista dels Oscars.

I des d’ahir podem veure 79 fotografíes i 9 pel.lícules de Vivian Maier a Barcelona ! Us recomano d’anar-hi:

Fundació Colectània – carrer Julian Romea, 6 (costat Plaça Gal.la Placídia, cantonada Travessera de Gràcia). Del 6 de juny al 10 de setembre.

Des de la descoberta dels negatius que van ser subhastats i comprats per John Maloof, les exposicions de les fotografíes de Vivian Maier han anat donant voltes per el món.

I estic contenta, molt, de poder veure’n una petita part, a la meva Ciutat.

Estic emprenyada. Molt.

No és això polítics, no és aixó. La gent, sí, el poble, que ha sortit al carrer, ha picat pedra un día sí i un altre també, no ho hem fet per estar on som ara. Com ja és habitual els poítics catalans, per damunt de tots, i sí, també part de la societat civil, no han estat a l’alçada, tots, sense cap diferència. Sí, els que hem picat pedra des de fa anys i anys, i hem continuat i ho hem fet molt bé a partir de l’any 2010, nosaltres convoquem, empenyem, apretem, demanem i fins i tot tenim tot el dret d’exigir. Volem desconectar.

El 27S15 vam votar clarament independència. I no entenc dels 48%, 49% o 51% …. No, aquelles eleccions van ser autonòmiques perque encara som dins el reino de españa, cal recordar-ho ? Però tenim un Parlamernt amb 72 diputats, escollits a les urnes, que sí volen la independència. Mai abans havia passat.

Es va fer una consulta on més de 2.000.000 de persones van votar i en aquella consulta també ens vam haver de cruspir el gripau de pregunta, tot, menys un SI o NO clar. I va guanyar la independència. I quan es convoca la gent a fer cadenes, víes i el que calgui, sortim al carrer, no uns quants milers o centenars, no. Les imatges ho confirmen.

Polìtics, escollits en unes eleccions autonòmiques, majoria absoluta al Parlament de Catalunya, una Presidenta del Parlament, un President de la Generalitat, un Govern amb un full de ruta clar de 18, 15, 16 mesos, quan desconectareu ? Submissió passiva ? Referèndum definitiu i vinculant? Quan ? Mentre, la gent, el poble, sí els que piquem pedra, estem ja farts de tàctiques polítiques, manifestacions, assemblees, votacions, jugar a la puta i a la ramoneta, personalismes. Sincerament ens fa vergonya tornar a veure aquests egos, que mai marxen, aquesta política de partits, de fireta, tots, tots.

No feu de ‘felpudos rojos’ com l’any 1714. És molt evident que continuar dins el reino de españa no ens porta enlloc, sí a la pobresa, a la foscor, a la manca de llibertats, i exemples en tenim cada dia. No hi ha marxa enrere ara. Hem de viure així, amb vergonya, durant els propers anys ?

I els podem, sí que es pot, no es pot, en comú i barrejats, esquerra, republicans, alternatius, anarquistes, socialistes, comunistes, verds, ecologistes, animalistes, pacifistes, demòcrates, sindicats, cristians, de dretes i d’esquerra feu de la República Catalana el vostre objectiu. I feu bé la feina del dia a dia i compliu amb la gent que més ho necessita, aproveu els pressupostos, respecteu la terra, la ciutat, el poble, el mas, la mar, sense falsedats ni medalletes, sense instagrams, ni what’s apps, ni aparicions estelars, amb efectivitat i fets reals, reclameu el que és nostre i bastim el nostre país, com hem fet fins ara, sense violències, democràticament, lliures. Si altres nacions han aconseguit la seva independència, perquè nosaltres no podem fer-ho ? No és possible ? I tant que ho és.

Ens demaneu, i ens goseu a dir-nos …. paciència, molta. Ara no és temps de fressa, sino d’endreça. La tenim, però la paciència té un límit i hem arribat a aquesta situació d’ara que ens demana més fressa per endreçar.  No ens falleu.  Farts de collonades, populismes, mala polìtica, pors, conveniències, comoditats, mentides, mitges i senceres. Volem la República Catalana, així de clar.

Encara convençuda que sí, ho aconseguirem segur. La gent, el poble, sortirem al carrer les vegades que calgui, com sempre ho hem fet, per recordar-vos, polítics, que som ací, que no hem baixat els braços, que no tenim por. Fins quan ?

Endavant les atxes. Bròquil is OVER.

Fotografia destacada: Dibuix d’un antic blocaire d’aquesta casa, Joan Grau.