Chào ông Viêt Nam

Segon dia de la Trobada de Blocaires a Otos. Crec que s’ha format un grup a twitter o whatsapp. No ho sé, perque jo encara no he entrat ni al whatsapp, ni a twitter ni a facebook. De moment els meus contactes són via e-mail i també via Telegram al meu Mac.

A les 11 del matí ens havíem de trobar a l’Ajuntament d’Otos tots els blocaires amb el boss Vicent Partal i parlar-ne, del que és positiu i del que no ho és tant, i sobretot per coneixer-nos millor, fora del món digital. Jo vaig arribar tard perque era al forn del poble comprant fartons, mostatxons i una fogassa per emportar-me a casa. La olor dels forns em fascina, i encara més quan a l’aparador pots veure els pastissets, els fartons, fogasses, ametlons i la flaire et fa entrar al forn. El meu fill encara somía amb els fartons que li vaig portar. Res a veure amb els que compra a Barcelona a les orxateríes Sirvent.

La trobada de blocaires va estar més que bé, i tots vam dir la nostra, passant, això sí, una mica de fred en una estança preciosa de l’Ajuntament d’Otos que és un palau i rodejats de les obres d’Antoni Miró. Un privilegi.

En acabar vam fer una visita al poble fent un recorregut per veure els rellotges de sol i ací sí que he de fer esment a Joan Olivares, bon coneixedor i especialista en la ciència ”gnòmica”, la que planteja teoríes al voltant de la trajectòria del Sol. Otos està declarat com el conjunt municipal europeu amb més densitat de rellotges de sol. Ell ens ho va ensenyar tot i ens ho va explicar tot, tot.

Otos és un llogaret amb un activisme cultural de nivell, de molt alt nivell. Les otosines i els otosins s’estimen el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, les seves arrels, i volen conservar els seus orígens per damunt de tot. I ho veiem molt clar en ” la pedra de Basset”. El seu orígen ens l’explica molt bé en Joan Olivares. La pedra està darrera de l’Ajuntament en mig d’un jardí preciós amb unes vistes a la Vall bellíssimes.

I cada 25 d’abril, durant tot el dia, només aquest dia, el semicercle metàl-lic de la pedra Basset d’Otos manté en ombra l’escut format per les quatre barres que caracteritza a la gent d’Otos i de tot el país com a poble. El calendari solar conté la llegenda, relativa al tres-cents aniversari de la Batalla d’Almansa, ” 300 anys de renadiu”, en relació a la capacitat del poble valencià de renàixer avui sí i demà també, per si sol, malgrat les adversitats i que són un munt. A la part de darrera, la Pedra de Basset construïda amb acer inoxidable i pedra d’Atzeneta d’Albaida, es pot veure el dibuix d’una maça i un piló de picar espart.

— El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il-luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres.–

No és  extraordinari ????  Ens vam quedar ben bocabadats els que no coneixíem la Pedra de Basset d’Otos.

La pedra, ens explica Joan Olivares, autor de l’escultura, era centre de reunió popular i alhora servia de pìló per a picar espart. I ens recorda la dita: Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell. I per tots los sants ( !!!! ), sí que va fer capell aquests últimes díes com hem vist als espais dedicats a la méteo camps anegats, rius desbordats, moltíssima pluja. Pep Albinyana, Enric Marco, Joan Olivares sé que vareu mirar molt al cel per demanar la treva meteorològica que ens va fer !!

I vam continuar amb la ruta dels rellotges de sol amb en Joan Olivares, l’ànima d’aquest recull de gnòmics posats en uns rellotges de sol inigualables i bonics, amb  l’estimable col.laboració d’artistes de la talla d’Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Antoni Miró, Rafael Armengol o Manuel Boix.

Amb molta gana vam anar a raure a Ca Les Senyoretes, novament, on ens esperava un reconfortant arròs al forn que ens va fer recuperar les forces. Abans, però, en Joan ens va explicar els seus rellotges solars, que sense ser electrònics, ens demostren que es pot donar tal quantitat de dades que pots interpretar, que quasi ho són.

El dinar va tornar a ser una reunió distesa, joiosa, de tots els blocaires. Converses, riure i feliços d’haver-nos trobat.

En acabar molts ja van marxar, però alguns ens vam quedar. I vam seure en un raconet de Ca Les Senyoretes, confortablement i més d’un fent una becaina, i d’altres conversant de tot una mica. Tranquil-lament, plàcidament. Uns moments per recordar. Després vam anar a L’Olleria a participar en la inauguració d’un taller-botiga d’artesania, amics de’n Pep Albinyana, i finalment l’Enric va insistir d’anar a Ontinyent.

Però aquesta serà ja una altra crònica ……..

Fotografíes: Imatge destacada: Rellotge d’Andreu Alfaro i el grup de blocaires. RG.

1) Fogassa a punt per menjar. 2) Sala Ajuntament i blocaires. RG. 3) Antoni Miró i obres seves. 4) Rellotge de sol – Otos. RG. 5) La Pedra de Basset. RG. 6) Vista des de la Pedra de Basset. RG.  7) La Pedra de Basset un 25 d’abril. 8) Joan Olivares davant el rellotge de sol d’Antoni Miró. RG.  9 i 10) Joan Olivares explicant totes les dades dels seus rellotges. RG.

És trist haver d’escriure aquest apuntament ara, aquesta setmana, però no és ben cert que encara és més trist haver-ho de fer al llarg de tot un any. Una violència cruel, sense sentit, injustificable i no, no té aturall.

24.11.16 – Fuenlabrada, Madrid. Una dona va ser escanyada dins el cotxe presumptament per la seva ex parella. Ha estat detingut.

18.12.16 – Pobla de Mafumet, Tarragonès. Dona de 44 asnys assassinada per la seva ex parella. Ha estat detingut. Va confessar el seu crim.

18.12.16 – Vigo. Dona jove de 25 anys. Morta a ganivetades per un ex novio que es va intentar suicidar. Va ser detingut.

19.12.16 – Barcelona, Barri de Les Corts. Dona assassinada a trets per la seva parella i posteriorment es va suicidar.

El meu sincer condol, i moltíssima tristor, molta. Unes flors de color lila d’una planta prop d’un monestir de la Safor amb gotes d’aigua com llàgrimes davant aquests fets cruels i sense justificació.

Dia de la Puríssima Concepció de Maria. I els blocaires anaven arribant a Otos. A les 7 del vespre en Vicent Partal ens parlaria de tot una mica, Trump, Brexit, Procés, referèndum .. Sala d’Actes de l’Ajuntament d’Otos. A continuació debat, preguntes, respostes i a continuació a sopar a Ca Les Senyoretes. Una bona colla de blocaires i suscriptors, crec que uns seixanta. Bon sopar i en acabar, la festa amb Miquel Gil i Botifarra. La festa va acabar tard, molt tard. Però no vaig veure a ningú amb cara seriosa ni cansat.

Aquests díes he fet una immersió al País Valencià, completa, intensa. Amb els amics  Enric Marco i Rosa Magraner, veïns de Tavernes de la Valldigna no he tingut temps per avorrir-me. Tot ha estat un seguit de vivències, converses d’alt nivell, del cel, les estrelles i els planetes, de classes de cuina, per exemple com pelar una carxofa, o fer un arrosset amb el que tens a la nevera. El dia de la Puríssima vam anar a Xàtiva a cercar en Francesc Cabiro, arribat des de Badalona i de pet a Otos.

Què puc dir d’Otos ? Un descobriment. Un petit poble de no més de 500 habitants situat a 1.100 m d’altitud. Tranquil, on es pot respirar pau i natura i una, o dos, singularitats excepcionals, els rel.lotges de sol i la colecció permanent de més de 70 obres de l’Antoni Miró. Van arribant els blocaires, en Josep Selva, la Belén de Madrid, Josep-Anton Montfort, en Josep Usó, l’Enric Balaguer, l’Àngel Canet, en Josep Blesa, la Pepa, una gatera excepcional, el Totxanes, J.J. Isern i molts més, sempre al voltant, al costat de’n Pep Albinyana, l’ànima i organitzador d’aquesta trobada i ben a prop en Joan Olivares de Ca Les Senyoretes, la segona ànima d’aquests dos díes curtets i farcits d’aconteixements per als blocaires i suscriptors participants.

Farts de pluja després de quinze sense parar, i la sort que hem tingut de no ser-hi aquest cap de setmana on hem de lamentar la mort de sis persones per culpa dels aiguats. En una de les informacions del temps a TV3 va aparèixer un mapa meteorològic on es podia llegir el nom de Otos amb més de 200 ml de pluja !

Amb aquest mal temps, i en mig d’una treva, vaig poder gaudir de la lluminositat de la Vall d’Albaida, de la Safor. Veure els camps esplèndids de tarongers. Les muntanyes. Les sèquies amb aigua, els rius secs, ara vius. Una imatge de bellesa de la Valldigna pujant amunt fins arribar a la Vall d’Albaida. Visitar el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. L’Ermita de Santa Anna molt a prop de Tavernes, antiga mesquita on s’ha conservat part de la seva arquitectura.

Va ser un dia llarg, intens i vaig acabar a les tres de la matinada a Tavernes amb el meu sac ple de vivències, paisatges, històries que em va explicar l’Enric, aprenentatge de la llengua catalana del sud, cuina de la zona, l’horta i compartir el temps amb els amics i amigues blocaires d’aquesta casa de veïns.

Continuarà …….

Fotografíes:

Imatge destacada: Ca Les Senyoretes -Casa Rural – Otos, Vall d’Albaida

Camp, vinyes, Otos al capvespre.

Tavernes de la Valldigna – Les tres creus cobertes de núvols.

Otos: Arribada blocaires Enric Marco, Francesc Cabiro, Rosa Magraner.

Ajuntament d’Otos: Joan Olivares, Pep Albinyana, Vicent Partal.

Arròs a casa la Rosa i l’Enric …. conill, pollastre, faves, carxofes.

Tarongers Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Ajuntament d’Otos : Grup de blocaires.

.

Sí, ho reconec, és un fet, m’he embotifarrat. M’ho va dir ahir nit el mateix Botifarra. Ja són tres vegades en un període de temps, curt, tres setmanes que he anat a escoltar les seves cançons i el seu versar indefinible i que mai s’acaba, a Sarrià, Centre Parroquial, a Otos, trobada de blocaires i ahir nit al Tradicionàrius a Gràcia. Aquest darrer més especial que cap d’altre: Botifarra a Banda. Acompanyat de la Banda La Valenciana formada per xics i xiques valencians i que viuen a Barcelona. També el seu grup de músics.

Otos – desembre 2016. Fotografíes RG.

Arran la trobada a Otos, vaig anar a L’Olleria, molt a propet d’Otos i allà en Pep Albinyana em va presentar a Pere Ròdenas, músic del grup de Botifarra i parlant, parlant, li vaig preguntar que podia fer per obtenir una entrada per aquest concert, perque tot estava exhaurit. Em va dir que feria gestions. I Pep Albinyana em cride divendres vespre per dir-me que tinc una entrada al meu nom al Tradicionarius !!! Quin salt que vaig fer !! La trobada de blocaires a Otos va donar els seus fruits. A Otos ens van fer un regal impagable que va ser l’actuació de Pep Botifarra i Miquel Gil. Jo ja havia escoltat les seves cançons, i a més els havia vist a Sarrià, però els altres blocaires vinguts del Principat no el coneixíen, com moltíssima altra gent.

I ahir nit, a primera fila ( sempre incòmode perque has d’aixecar el cap …) però immersa en la música pura, emotiva, bonica, del País Valencià, i que tota la gent del Principat hauria de conèixer millor. Vaig xalar i molt, i més quan al meu costat sentat i més d’una vegada emocionat, el boss, en Partal, aplaudint i rient com mai. Malaguenya de Barxeta, Jota de quintos, Granaïna de Montaverner, Senyera …. Ens miràvem, i sense paraules, afirmavem ….. però que gran és Botifarra, i aquests xics i xiques de la Banda La Valenciana, lo bé que toquen, i els músics acompanyants, i l’Ahmed  Touzani,com interpreta el cant de batre, i posa música amb el seu violí recordant aquells moments de batre al costat de la sènia d’un lloc de la Mediterrània.

Si voleu gaudir de veritat, mireu-vos aquest documental i sabreu perquè el Botifarra és ja un referent del País Valencià, i perque omple totes les sales, carrers, teatres allà on va. Perquè si està bé escoltar-lo en videos, millor és admirar-lo en directe. Rondalles, dites, anècdotes, acudits, sentències, endevinalles i jocs de paraules engrandeixen la seva actuació, per convertir-se en espectacles d’una vitalitat incomparable i també nosaltres, ens hi sentim identificats i lluitem per la llibertat, i arribarà un dia en que els Països Catalans serà una realitat.

Un concert País Valencià, Illes i Principat …. música del poble …. tenim cantants i músics, molts. Ompliríem el Sant Jordi i el Camp Nou.

Mai agrairem al Botifarra el que ha fet i està fent per la seva terra i per la música popular en general. La Nova Cançó tenia prestigi, els grups pop i rock es consideraven moderns …. però, què era allò de cantar encara cançons de batre, romanços, jotes, fandangos, malaguenyes, boleros, seguidiilles ? Està boig aquest Botifarra ? Ha obrat un prodigi, sí, que fa poc semblava impossible. Ha tret la cançó popular de l’armari i amb la seva veu i forma de cantar, elegant, expressivitat vocal, un timbre net, una dicció popular, sona inefablement valencià. I aquí veus la connexió profunda i de vegades visceral entre el seu cant i l’imaginari col-lectiu que fa sentir a la gent irremissiblement identificats. Joves, gent major, de mitjana edat, sense etiquetes de partits polítics, de procedència diversa dins els Països Catalans, tots se senten identificats. Jo també. La llavor perduda fa moltes dècades torna a reviure i amb intensitat.

Sí, m’he embotifarrat i no n’hi ha per menys. Us convido a cercar a les xarxes actuacions del Botifarra, i als vostres pobles i ciutats si apareix en algun programa.

Ací teniu la que ens va dedicar a tots els blocaires de Vila Web el dia 9 de desembre en aquest meravellós poblet d’Otos i en un racó de l’Hostal Ca les Senyoretes, on tots vam riure, aplaudir, picar de mans, cantant les jotes, malaguenyes, fandangos, havaneres, seguirilles que el Botifarra i el gran Miquel Gil ens van regalar.

Gràcies Botifarra, recopilador i divulgador extraordinari de la música popular, que ja mai més estarà ”marxinada” ….

Text que m’ha ajudat a escriure aquest apuntament publicat a La Veu – Diari Digital del País Valencià – Francesc Gibert – 19.11.16.

Tot arriba, i tot passa. Els blocaires i suscriptors de Vila Web ens vam trobar a Otos, Vall d’Albaida, els díes 9 i 10 de desembre. Un grup nombrós, venint del nord i del sud, País Valencià i Principat. Va per endavant que va ser un èxit tant organitzatiu com participatiu, i ens ho vam passar molt i molt bé, i vam apendre moltes coses, i ens vam conèixer i vam debatre amb el ”boss” Partal, vam fer petits i grans descobriments, i intentaré fer uns apuntaments explicant sensacions i impressions d’aquesta trobada.

EL VIATGE

No tinc cotxe, així que vaig baixar amb un tren que se’n diu Euromed. No eixisteix ni AVE ni AVANT per anar a València. Durada del trajecte 3 hores i 9 minuts. Sortida amb 8 minuts de retard de Barcelona, 18:09. Fosc. El meu seient a l’últim vagó. Molt de soroll i batzegades contínues durant el trajecte dins el Principat. No pots veure res de res i quan passes per alguna estació impossible saber on ets. Parades les mínimes, Tarragona, Castelló i València.

Entrem al País Valencià i sembla que les víes estan en millors condicions i el tren agafa més velocitat. Arribem puntuals a l’Estació Joaquín Sorolla de València. Sense cap gràcia, res a veure amb la fantàstica Estació del Nord. Una de tantes, dissenyada i construïda sense solta ni volta, com totes, com en una cadena de muntatge. No entenc perque l’Euromed para en aquesta estació exclusiva per als trens AVE. Deu ser per aparentar que el corredor mediterrani també té bons trens, o això és el que es creuen els de la Renfe, Adif i Ministeri.

A la tornada també vaig viatjar en aquest Euromed, però de dia. Millor. Pots gaudir del paisatge. Trajecte per el País Valencià, una mitjana entre 160 i 199 kms / hora ( perquè no arriba als 200 km /hora ? No ho sé ). Passem per les estacions i no puc llegir on som. Només quan han tingut la brillant idea de conservar l’antiga estació, sí puc saber el nom de la població, lletres grans, Puçol, Borriana, per exemple. Aquestes noves estacions són lletges i no hi han rètols, i si n’hi han són petits i amb lletres que és difícil de llegir-les.

Entrem al Principat i la velocitat ja es comença a reduïr, i el balanceig de tren augmenta i molt. Més soroll. Les víes no són les mateixes. Fins i tot per la finestra, com ja no va tant ràpid, puc veure munts de víes al costat en un tram del recorregut, a punt per a ser canviades per les velles, cobertes, perque no es vegin gaire. Quan de temps deu fer que hi són ? No ho sé. Velocitat entre 130 i 149 kms / hora.  Novament no entenc perque no arriba a 150 kms / hora. Arribem a Vandellós i el tren circula a 30 i 40 kms/hora fins que es para. Et voilà …. la via única. Hem d’esperar que passi el tren de baixada. I continuem, a menys de 100 kms / hora fins passat L’Hospitalet de l’Infant.  Hi ha trams en que el tren pot mantenir la velocitat de 149 kms / hora. No gaires.

Arrtibem a Sants puntuals a les 14:09 hores. Final del viatge. Puntualitat sí, velocitat no. Sembla ser que hem guanyat 13 minuts ( ¡¡¡!!! ). Voleu dir que naltros som d’eixe món ?

Els díes 8 i 9 de desembre els amics blocaires del País Valencià i amb la col.laboració de VIla Web, organitzen una trobada. Al llarg dels anys, des de 2005, s’han fet diferents trobades i penso, crec, és una fita inoblidable i enriquidora. De llegir-nos cada dia, fer comentaris ( ara una mica més difícil que anys enrere ), a trobar-nos personalment sense les muralles de les xarxes, físicament, sentats al voltant d’una taula, o en un raconet d’un jardí, o en una placeta del poble,  una cantonada, i conversar, debatre, riure, apendre …… és tot un gaudi.

Jo m’he apuntat, i és el meu viatge principal d’enguany ….. Vall d’Albaida, Otos. I sobretot poder gaudir de la conversa amb els amics blocaires de la gent del sud dels Països Catalans, i en aquesta trobada amb un gran alicient, penso que fonamental …. gaudir de les cançons, de la cultura, dels mots de la terra valenciana amb les veus de Pep GImeno ”El Botifarra” i Miquel Gil.

Blocaires dels Països Catalans, som-hi ! Us animeu a compartir aquest nacionalsaraufestiudelletresblocaires  (Pep Albinyana dixit)?  Per a més informació, podeu contactar amb VIla Web.

Gàlim – Pep Albinyana, Pols d’estels, Enric  Marco……. gràcies per fer-ho possible.

Fotografíes: Rel-lotges de sol – Otos, Vall d’Albaida. 

Tres dones assassinades al llarg d’aquest mes de novembre. No existeix l’aturall a aquesta violència injusta, cruel i sense sentit. El meu sincer condol, i la meva tristor, molta tristor.

03.11.16 – Burgos. Dona assassinada presumptament per la seva ex parella a ganivetades. Ha estat detingut.

17.11.16 – Palma de Mallorca. Dona assassinada a cops presumptament per el seu company. S’ha intentat suicidar. Detingut.

18.11.16 – Virgen del Camino, León. Dona assassinada a cops de destral presumptament per el seu company amb ordre d’al.lunyament. Posteriorment s’ha suicidat.

Unes flors d’un jardí botànic molt lluny de casa, boniques, plenes de vida.

Sí, torna BBC Earth II de David Attenborough i amb música de Hans Zimmer. Escenes extraordinàries. Mireu si no les més de 3 milions de visites de la petita iguana que s’escapoleix de l’atac de moltíssimes serps a l’illa Ferlandina de les Galàpagos.

Ara podem veure aquets episodis per internet o directament a la BBC, però si la nostra TV3 vol fer canvis a la graella, hauria de pensar-se en potenciar més aquest documentals en hores de gran audiència.

I aquesta bellesa de la natura i els nostres éssers animals que volen viure en el nostre planeta Terra i no els deixem, ens ho mirem amb més por encara vist el que fan i poden fer aquets humans que poc a poc van matant i destruïnt. David Attenborough, que ja té 90 anys, en una entrevista afirma:

“I seriously think that wildlife programming and film-making is of crucial importance to the future of the world… If the natural world is in peril we are in peril. People should be aware of the way the natural world works to understand when they’re damaging it.”

Fotografia: Un koala en mig d’unes inundacions al sud d’Austràlia. El van salvar.

Novament la denúncia. Fets execrables i injustificables.Tres dones assassinades en aquests últims díes.

20.10.16 – Fuentes de Oñoro, Salamanca.  Dona de 51 anys assassinada presumptament per la seva parella. Ha estat detingut.

26.10.16 – Calp, Marina Baixa. Dona assassinada a cops presumptament per el seu marit. Posteriorment l’home s’ha suicidat.

28.10.16 – Xella, Canal de Navarrés. Noia, adolescent de 15 anys, assassinada presumptament per un amic, company. Ha confessat el seu crim i ha estat detingut.

Ràbia, dolor, sense entendre el perquè d’aquesta violència que no té aturall. La meva tristor i el meu sincer condol.

I les flors escollides de diferents indrets que estimo.

20.10.16: Una dona jove, vint-i-sis anys, amb els seus dos fillets petits, al carrer, al poble d’Olivares, Sevilla. Va ser assassinada a ganivetades per la seva ex parella, a qui havia denunciat. El presumptre autor va ser detingut posteriorment.

El meu sincer condol, tristor i ràbia a la vegada per aquest nou crim execrable, sense més, injust i les fredes estadístiques van augmentant el nombre de dones que han mort enguany de forma violenta.

I la denúncia que no ha de quedar en un calaix, no, continuar, malgrat aquesta violència sembla no tenir aturador.

Unes flors llunyanes de l’altra punta de món.

Reconec que em va sorprendre i molt l’anunci del Premi Nobel de LIteratura 2016 atorgat a Bob Dylan, per la seva obra poètica musicada en moltíssimes cançons ben conegudes per a tothom.

No sóc una fan irreductible d’ell, i això que és de la meva generació. M’agrada moltíssim el folk, i sincerament preferia escoltar a Joan Baez, Pete Seeger. o Johnny Cash…, i les cançons de’n Dylan versionades per altres cantants o grups. I tinc dubtes d’aquest Premi Nobel, molt contrastats, perque per una banda m’agrada la literatura i llegir un llibre, de narrativa, assaig o poesia, i d’una altra també m’agrada escoltar bones lletres i poesia musicades. Ara bé, la polémica sempre és bona, necessària i benvinguda, i aquest Nobel ha trencat un estereotip, i ha posat sobre la taula a tots els cantants-poetes del món i que poques vegades, o gens, tenen el reconeixement de la gent.

L’any passat durant la meva estada llarga, de setmanes, a Hà Nôi, un dia vaig anar de peregrinatge amb els vietnamites a la Pagoda del Perfum. Tots ells i elles hi van després de l’any nou, les festes del Tê’t, per portar les seves ofrenes i demanar els ‘impossibles’ perque es facin realitat. Vaig pensar que la cançó, Knocking On Heaven’s Door, era la més adient, per la lletra i també per ser a Vietnam.

[vimeo 128858840 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/128858840″>Vietnam – Perfume Huong Pagoda pilgrimage</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Ací teniu el video que vaig editar amb fotografíes d’aquell dia, calurós, i encara amb poca gent , encara que no ho sembli, i on vaig aprendre molt i molt de la cultura i la vida del poble vietnamita.

La música escollida del video …. Knocking On Heaven’s Door versió de Guns’ and Roses.

Lletra i música : Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura 2016.

Penso que pocs llocs entomen tanta bellesa, art, música, espiritualitat, color, història, país, silenci ….. En el meu apunt Ahir a Montserrat us preguntava …. heu anat a Santa Cecília de Montserrat ? Sabeu de l’Espai d’Art Sean Scully ? Mercè Ibarz, magnifica periodista i escriptora, col.laboradora d’aquesta casa, va escriure un mail obert sobre Sean Scully i Santa Cecília. No us el perdeu per saber-ne molt més i millor d’aquest racó meravellós de Montserrat.

Aquest Espai es va inaugurar el dia 30 de juny de 2015. La trobada entre Sean Scully i el P. Josep de Calasanz Laplana l’any 2005 va ser essencial i ens ha portat avui a una realitat. El P. Laplana volia, desitjava, que el Monestir de Santa Cecília tornés a ser un referent de la muntanya de Montserrat. I ho ha aconseguit. La vella esglèsia romànica de Santa Cecília s’ha convertit en un centre que acull espiritualitat i obres d’art d’avantguarda de primer nivell, i de gran abast internacional. Sean Scully cercava un espai on poder mostrar permanentment una part important de la seva obra, moltes vegades dispersa en els més importants museus del món. I va voler mantenir des del principi un ambient sagrat propici a la contemplació i la meditació. El tema principal de la seva intervenció en aquest Espai d’Art ha estat la sèrie Holly, que el 2004 havia instal.lat a la Kunstverein, a Aichach. És un conjunt on ell interpreta de manera molt personal les catorze estacions del via crucis en memòria de la seva mare, després de la seva mort. La sèrie es va dispersar, però Sean Scully l’ha pogut recrear per aquest Espai. Una meravella.

M’ha sorprès un conjunt d’obres amb una gamma de colors cromàtica molt viva i alegre, austera i de sentit tràgic a la vegada, i amb un encaix perfecte dins aquest preciós tresor que és l’esglèsia de Santa Cecília.

Les vidrieres, humils, simples, de colors, vermell, blau, ocre, reflecteixen la llum natural dins l’Espai i sota em vaig embaladir amb uns petits frescos, que m’han explicat Sean Scully els va pintar seguint fidelíssimament aquesta tècnica mil.lenària i que contrasten amb les peces de grans dimensions que omplen les parets de l’esglèsia.

Un altar amb un reraltar de vidres de colors, les creus de vidre, quatre canalobres. Tot plegat una veritable simfonia artística d’art d’avantguarda dins una esglèsia romànica de l’any 945.

Vaig comprar un CD  de l’Escolania de Montserrat – Música espiritual contemporània. Una altra descoberta, el compositor contemporani actual, Arvo Pärt. Escolteu el Vater Unser o La Tabula Rasa.

Passar un matí sencer a Santa Cecília, i després fer una caminada per Montserrat, més exactament, a Can Maçana, t’omple tots els teus sentits per continuar endavant. Simplement, vaig ser feliç.

Novament la denúncia. La dona, jove, de 32 anys va ser assassinada, a ganivetades, presumptament per el seu marit, que va ser detingut, el propassat dia 7 d’octubre, a Arévalo, Àvila. Dos fillets petits veuran canviades les seves vides, per culpa d’un crim execrable, injust i cruel, sense justificació.

La meva tristor, molta, i el meu sincer condol.

Quans posts he escrit denunciant ? Molts, els que més en aquest bloc. Des de l’any 2008 quan vaig començar a fer-ho. Molts mesos, setmanes, díes. I el nombre de dones assassinades continúa. No sembla que pugui deixar d’escriure i denunciar. Els fets m’ho confirmen dia a dia.

Unes flors d’una illa molt llunyana de l’altra punta de món.

Va ser un 7 d’octubre de l’any 2006, que la periodista russa Anna Politkòvskaia va ser assassinada a la porta de l’ascensor de casa seva, per uns pistolers professionals, però tots sabem qui hi havia al darrera d’aquest crim cruel, execrable.

Editora del diari Novaya Gazeta va escriure i denunciar una i una altra vegada, sense por, les atrocitats de la dita guerra de Txexènia, el genocidi encobert. Ella coneixia millor que ningú el que va passar, i encara passa, en aquest país. Deu anys i malgrat es va fer un judici i van ser condemnats dos individus, el veritable assassí encara té el poder a Rússia. Ella no va tenir mai por de parlar per tots els mitjans possibles de la veritat. Era conscient que seria assassinada. Vladimir Putin no perdona maii i precisament, avui,  és el dia del seu aniversari …. quina coincidència ….

Avui vivim en una època on els valor normals estan canviats : les coses bones són dolentes, i les dolentes són bones. I és així. —–  També ho va dir l’Anna Politkòvskaia.

Sí, et recordem, no oblidem.

I recomano de llegir aquest article de’n David FIgueres http://www.vilaweb.cat/noticies/vides-inacabades/ 

publicat en aquesta casa i veurem que no existeix un final, i Txexènia ara és el Daguestan i els assassinats també, les guerres encobertes, invisibles, i Vladimir Putin continúa …..

Vint-i-cinc anys que ens va deixar.  Una dona rebel, impertinent i transgressora. Escriptora, dramaturga, actriu, directora, periodista, polìtica, lluitadora per la seva pròpia llibertat i per les llibertats civils i polítiques. Penso que som molts, molts, els que tenim un record, un bell record, de la Capmany dins nostre.

I aquest és el meu, i que vaig escriure en un apuntament d’aquest bloc el dia 13 d’abril de 2011.

Cançó d’amor i de guerra – Gran Teatre del Liceu – Tardor de 1983

—  Llegeixo que del 16 al 18 d’abril es representarà al Teatre Romea la sarsuela catalana ‘Cançó d’amor i de guerra’. 85 anys després de la seva estrena, un 16 d’abril de 1926, al Teatre Nou de Barcelona. Fou el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martinez i Valls i text de Lluís Capdevila i Víctor Mora.

El seu títol original va ser ‘Els soldats de l’ideal’, però no va agradar a la dictadura.
Després de la guerra civil es va prohibir.

A la mare li agradava molt la sarsuela i sempre cantava. Molts anys després, éssent na Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va fer possible que un 1r d’octubre de 1983 es representés aquesta sarsuela al Gran Teatre del Liceu.
El muntatge va ser de’n Josep Montanyés. Preus populars. Em vaig afanyar a comprar les entrades, en una llotja de platea. Vaig convidar als pares, la tieta Martina, la tieta Consuelo, la tieta Teresa, el tiet Josep, la meva cosina. Ningú abans havia estat al Liceu i vaig tenir el goig de poder ser amb tots ells i pujar per les escales de l’entrada principal fins cercar la llotja on tots vàrem seure contents i feliços.

El Liceu era ple a vessar i la gent contenta, molts somriures, la majoria era el ‘seu’ primer Liceu i a més poder veure la representació de ‘Cançó d’amor i de guerra’ !!
Aquest crec va ser l’objectiu de na Maria Aurèlia Capmany i ho va aconseguir.

Però, ai, si cerqueu a les hemeroteques, va rebre unes crítiques ferotges, molt cruels, perque havíen gastat molts diners del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en representar una ‘sarsuela’, gènere no operístic, i deixar entrar al poble a preus populars. Els crítics van acusar a na Maria Aurèlia Capmany de malversar els diners de Cultura en ‘cultureta ‘.

Són maneres d’entendre la política. Maria Aurèlia Capmany mai se’n va empenedir, i tots els que erem al Liceu mai oblidarem aquell 1r d’octubre de 1983. De tots els que erem a la llotja, només quedem la meva cosina i jo, però recordo tant i tant bé la felicitat del pare, la mare, les tietes ….. i com nosaltres, tots els que van poder gaudir d’aquesta representació.

Ara, el Teatre Romea, torna a representar  la sarsuela més coneguda i emblemàtica del nostre país i ho fa el mateix dia que es va estrenar, un 16 d’abril de 1926.
M’agrada aquesta programació, a més el text d’aquesta sarsuela té un fons republicà innegable.

I res millor que veure aquest video, enregistrat a Pollença, l’any 2009. Pais Valencià, ses Illes, el Principat, la mateixa llengua …. igualtat, fraternitat, llibertat.