Cambraqués: Art, cultura, música a Cadaqués

 

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

 

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

 

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

 

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

 

 

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

 

 

 

 

Mes de juny: Del Món Sant Benet a Otel.lo de Verdi.

Avui pel matí m’he despertat amb un aire fresquet que entrava per la finestra i que l’enyorava des de feia més de dues setmanes. El cel és tant i tant blau que fa mal als ulls. Un aire net i no es veuen núvols. Han estat uns díes de calor difícils per a viure normalment.

He passat aquests díes de calor immersa en la cultura, l’art, el país i el gaudi.

Fem un repàs:

10.06.17 – Visita de l’exposició ‘Jardins d’Espanya’ – Santiago Rusiñol al Museu del Modernisme al carrer de Balmes ( fins el 9 de juliol ). Una descoberta. Uns quadres absolutament brillants, magnífics. La seva visió de la natura, romàntica i simbòlica dels jardins i espais del País Valencià, Barcelona, Girona, Mallorca, Granada i Aranjuez. Vull fer esment la sorpresa, per la seva bellesa i també del seu orígen, del quadre ‘El Calvari de Bétera’. Lloc de naixement del nostre director en Vicent Partal !!  Però la visita no hagués estat excepcional si no fos que el ‘guia’ va ser, ni més ni menys que el Pare Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, una persona culta i gran coneixedor de l’art. Un privilegi.

 

11.06.17 – Un matí gloriós a Montjuïc. Sota les 4 columnes i ja amb un sol de justícia, i moltíssima calor, ens vam trobar milers i milers de catalans per reinvindicar que volem votar el dia 1r d’octubre.

 

Per la tarda al Centre Cívil del Coll, antic edifici del’Editorial Bruguera. Concert i performance del Quartet Brossa contra Josep Pedrals. Nos ho el perdeu si actúen prop de casa vostra. Altament recomanable.

 

12.06.17 – Molt d’hora, molt d’hora, al TSJC per donar suport al nostre diputat en J.J. Nuet. Més gent de la que em pensava. Junts ho aconseguirem. Molt bé !

 

14.06.17 – Matí de platja al barri del Poble Nou/Bogatell. Un altre privilegi. Els barcelonins podem gaudir d’unes platges netes, espaioses, amb una aigua de mar neta, tot just a baixar del metro o el bus.

 

15.06.17 – Dia complet. Món Sant Benet. Bages. Navarcles/Sant Fruitós. Excursió d’un dia. Recomano deixar el cotxe, i agafar el tren a Plaça Espanya, FGC, línia de l’Anoia. Bitllet combinat Món Sant Benet. 24,95€. Inclou tren anada i tornada a Manresa, autobús públic fins a Navarcles. Una caminadeta d’1,5 km fins el Monestir. Entrada visita medieval i campanar. Es pot dinar a la Fàbrica, Restaurant La Fonda ( 15 €/ menú ) dins aquest conjunt medieval i modernista. No us ho perdeu. El claustre el més bonic que he vist. Secle IX/X.

 

16.06.17 – Avui Bloomsday recordant a Leopold Bloom. Dia de lectura.

 


<p><a href=”https://vimeo.com/217726087″>Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare</a> from <a href=”https://vimeo.com/elspiratesteatre”>Els Pirates Teatre</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

18.06.17 – Tarda de bon teatre a La Seca. Que millor que riure, passar-ho bé, amb el Somni d’una nit d’Estiu de Shakespeare i la Companyia Pirates Teatre.

 

 

21.06.17 – Nit de teatre. Biblioteca de Catalunya. La Perla29. Bodas de Sangre. Garcia Lorca. Encara hi penso, recordo i gaudeixo del text, la posada en escena, els actors i actrius, la música i el cavall Juguetón majestuós cavalcant per la Biblioteca. Tornaré el mes de setembre. Gràcies Perla29.

 

27.06.17 – Tarda, a les 6, a la Plaça de la Vila de Badalona. Donar suport al referèndum del dia 1r d’octubre davant la moció de censura que portava la gent del PP i Ciudadanos al plenari de l’Ajuntament.

 

28.06.17 – Nit d’òpera al cinema Cinesa Diagonal. Otel-lo des del Royal Opera House, en directe. Amb el gran tenor Jonas Kaufman. Abans de començar, va ser una mica difícil arribar al cinema. Un fort vent, núvols de tempesta, pluja i sembla que aviat baixaran les temperatures. No va ser pas així dins la sala. L’ambient va ser tempestuós, per el drama de l’obra de Shakespeare i la música de Verdi. Un Jonas Kaufman excepcional. Un director d’orquestra, Antonilo Pappano, brillant. Una gran nit d’òpera i cada vegada gaudeixo més i més amb aquestes retransmisions en directe. M’agrada la Royal Opera House. No és un teatre, és la ”casa” de l’òpera.

 

29.06.17 – Vila Web en paper !! Gran notícia i ja el tinc a les meves mans. Felicitats i bona feina Assumpció, Vicent i tot l’equip. Un pas més.

 

I després de tanta activitat, faig un recés, descanso tot meditant i tornant a l’entorn del Monestir de Sant Benet amb aquests xiprers majestuosos i ferms en mig d’un silenci enriquidor.

 

 

No puc deixar de fer esment que durant la visita del Monestir de Sant Benet vaig assebentar-me que el secle XI van portar les relíquies de Sant Valentí al Monestir on s’hi van estar fins el secle XVII. Avui són a l’esglèsia de Navarcles.

Ja sé quina será la primera sortida de la tardor amb el meu nét, en Valentí; visitar el Monestir de Sant Benet.

Fotografies: RG ……. excepte les de teatre, música i cinema.

 

 

De l’alfabet xinès a l’alfabet llatí / Viêt Nam: Alexandre de Rhodes – Nguyen Van Dinh

 

 

Wikipedia, Google … internet. Llegeixo un parell de diaris vietnamites cada matí. Ahir un article de l’escola més antiga de Ha Noi. Fotografíes. Sí, he passat per davant. Un edifici extraordinari, colonial, de l’any 1920. Una de les coses que més m’agrada d’aquest país és que ho aprofiten tot, i així pots passejar per Ha Noi entre edificis colonials francesos magnífics, petites cases i botigues vietnamites, edificis nous, antics, parcs. És la menys asiàtica de les capitals d’aquest continent, però a la vegada sí que ho és.

Puginier-1459848572_660x0

D03D8970-1459848583_660x0

 

Sento curiositat per l’edifici i començo a estirar el fil. El nom francès de l’escola, Puginier, antic missioner. Missions catòliques a la Conxinxina. Alexandre de Rhodes (1591 – 1660 ) jesuïta, i missioner a Índia i tot el sudest asiàtic. Fill d’aragonesos, de Calatayud i marrà, jueu reconvertit. Fugen del Reino de Espanya i ell neix a Avignon. Després de viure 12 anys a Vietnam publica el seu llibre més important :  ”Dictionarum Annamiticum Lusitanum et Latinum”, i estableix el nou alfabet de la llengua vietnamita, basat en l’alfabet llatí, el Quôc ngü’ (llengua nacional).

Han-nom_parallel-2-2

D03D9104-1459851669_660x0

Continúo estirant del fil i em trobo amb el nom de Nguyen Van Vinh ( 1882-1936 ). Periodista, editor i traductor. Arran el seu primer viatge a Europa l’any 1906, concretament a Marsella, quan va tornar a Vietnam es va conjurar per modernitzar el seu país. L’any 1907 va fundar i publicar el primer diari en quoc ngu. Va tenir una gran repercusió i l’alfabet del jesuïta Alexandre de Rhodes va tornar amb força. L’any 1918 el Govern va oficialitzar la llengua amb el nou alfabet quoc ngu i es va abolir l’escriptura xinesa. Nguyen Van Vinh va traduïr molts llibres des de La Fontaine, passant per Molière, Balzac, Jonathan Swift, Dumas, Victor Hugo, Plutarc, Abbé Perrot. Els seus negocis de premsa no van anar gens bé econonòmicament i l’any 1935 va haver de fugir del país. A Laos va intentar continuar amb la seva professió de periodista. El van trobar mort en una barca al riu Sepon. A la mà dreta tenia un llapis i un bloc. Fins l’últim moment no va deixar d’escriure les seves cròniques i articles. Una multitud va rebre el seu cos a l’estació de Hà Nôi, milers i milers de persones, en silenci, en un homenatge sentit i emocionat per la persona que va fer possible la modernització de la seva llengua.

funeral1 8-5-1936

I continúo estirant del fil i em trobo amb el nom de Nguyen Dinh Dang ( 1958 ) pintor i físic. Resident al Japó. Fill de la guerra del Vietnam. Actualment un pintor de molt renom. El neosurrealisme asiàtic en la seva màxima expresió.

I el final d’aquest estirar més i més el fil apareix el quadre de Nguyen Dinh Dang de l’any 2001 : ”Introducció de l’Escriptura Romana a Vietnam ” ( La mort transcendental de Nguyen Van Vinh ).

Rhodes-1

Penso que és una al.legoria fantàstica amb els dos protagonistes : Alexandre de Rhodes i Nguyen Van Dinh i Viêt Nam.

Una cita a Hà Nôi amb el Professor Hu’û Ngoc: El seu casament

Abans de marxar de viatge vaig contactar amb ”The Gio Publishers” per veure si podia concertar una visita  i conèixer personalment el professor Hu’û Ngoc.
Vaig obtenir una resposta immediata i afirmativa. 
Després de viatjar per Birmània, la meva estada a Mae Sot, Tailàndia i seguidament sud de Laos, el dia cinc de novembre vaig aterrar a Ho Chi Minh City (Saigon) i a l’endemà en un vol matiner fins a Hu’ê. Un dimecres del mes de novembre arribo a Hà Nôi.
I després de parlar per telèfon amb la responsable de relacions externes de ‘The Gio Publishers’ vaig anar a l’editorial, però el professor Hu’û Ngoc no hi era. Se’l pot trobar tots els matins, em diuen. 
Dos díes abans del meu retorn, torno a The Gio Publishers, aquesta vegada pel matí i m’informen que el professor arribarà d’un moment a l’altra i m’espero en un despatx petit, senzill, auster, on sembla que el temps passi lentament. Cap ordinador, cap mostra de noves tecnologíes, llibres, llibretes, fotografíes, una taula vella, cadires no gaire comfortables.
Arriba tots els matins a les 10, em diuen. I sí, a les deu, puntualment, va entrar per la porta del seu petit despatx. Baixet, prim, senzill, somrient …..
Era davant del Professor, 90 anys, escriptor, promotor de la cultura i història vietnamita, professor d’Universitat de Hu’ê, amic i col.laborador de l’Oncle Ho, moltes coses per explicar, molts moments viscuts al llarg dels anys, guerres, revolucions, fam, misèria, morts, destrucció, canvis, progrés ….. felicitat.  Parla perfectament l’anglès, francès i alemany !
Bé, podríem dir que vostè és de la generació de la guerra de Viêt Nam …. doncs sí, li vaig contestar.
S’aixeca i em regala un llibre escrit per ell de la Ciutat de Hà Nôi i me’l signa. Utilitza rotulador i també llapis. De vegades la pluma estilogràfica.
Però, la nostra conversa va girar entorn els casaments, els d’avui i els d’ahir.

M’ensenya un album de velles fotografíes durant els anys de lluita contra el colonitzador francès que va començar a finals de l’any 1946. L’Oncle Ho, és a dir, Ho Chi Minh apareix en moltes d’aquestes fotografíes. Paro atenció en la fotografía d’un professor Hu’û Ngoc molt jove al costat d’una noia guapíssima, la seva dona. Era el dia del seu casament i avui encara estàn junts. Imfermera i posteriorment metgessa de nens. Recorda el dia del seu casament l’any 1952 en una casa petita de bambú en mig de la jungla de la província de Tái Nguyên. La guerra de resistència contra el francès ja havia començat. L’any 1952 les autoritats franceses ocupàven les grans ciutats i poblacions urbanes, mentre que el govern revolucionari de Ho Chi Minh era l’amo i senyor de les zones rurals i de muntanya. Ell i la que seria la seva dona estàven a la base de Viêt Bâc. Les condicions de vida eren dolentes, difícils; la malaria els turmentava constantment. L’alimentació era a base d’arròs i arrels de bambú. Amb una mica de sort, una vegada al mes podíen menjar carn de porc. Degustar i menjar un pollastre era una veritable ‘delicadesa’; un parell de cops l’any, potser. No teníen sal, perque eren a les muntanyes, la jungla, i havíen de cremar petites tiges de bambú i utilitzàven la cendra com un sustitut de la sal.

En aquestes circumstàncies, el seu casament no podia ser ni pompós ni extraordinari. Per seguir les tradicions vietnamites, les unitats de companys i companyes van fer el paper de ‘les famílies’. El grup familiar de la seva dona es va encarregar de construïr una caseta de bambú. D’un paracaigudes trobat, van fer un sostre, i també van poder mig omplir la caseta dels mobles necessaris per poder-hi viure.

Al capvespre, el cap de l’unitat va organitzar la cerimònia, els va desitjar tota la felicitat del món i va acabar tot dient: Gaudiu d’aquesta felicitat, però no oblideu els vostres deures i obligacions’ .

A continuació van oferir a la resta de l’unitat, els seus convidats, un te, petites restes de llaminadures i fruites del bosc. Un casament simple, plàcid com el capvespre. Els seus ulls, la seva mirada expressàven un sentiment d’il.lusió i alegria total. La seva dona, onze anys més jove que ell, continúa éssent d’una bellesa exquisida. 

La fotografia del Professor Hu’û Ngoc sentat darrera la seva taula i novament en l’arxiu fotografíes del barri vell d’Hà Nôi, on ell va nèixer i on viu i que tan s’estima.

Viêt Nam : Fotografíes

Tot just fa uns mesos vaig descobrir TE (Trekearth) i ara en sóc membre. Gent de tot el món penja fotografíes de tota mena, però sempre amb un interès comú; compartir, ensenyar, aprendre, canviar opinions, poder fer workshops. No són admeses fotografíes que no tinguin un interès per aquest art i els temes són variats; natura, arquitectura, persones, paisatges, moments màgics, anècdotes de viatges. També es demana comentaris. Els vietnamites segueixen éssent uns grans fotògrafs . El millor de TE és que es pot criticar la fotografia, donar consells, suggerències, rebre felicitacions.

És també un motiu fantàstic per conèixer països, racons, indrets, paisatges, cultura. L’objectiu del fotògraf és diferent segons la persona que faci la fotografía, i és molt curiós veure  imatges molt conegudes, però reproduïdes amb la càmera del fotògraf segons la seva visió en aquell moment precís. 
M’agrada moltíssim aquesta fotografia de Viêt Nam. De fet ell volia fotografiar la posta del sol i una dona es va interposar; el color, tornar a casa després de treballar, la sorra que entreveu una boira; és clar que l’imatge no seria la mateixa sense la dona de camí a casa.

Notícies de Viêt Nam: Fotografia

A Viêt Nam els agrada molt la fotografia i els vietnamites son uns fotògrafs que saben treure art d’una imatge. Quan vaig ser a Nha Trang vaig anar a veure el taller de Long Than, fotògraf conegut i tot mirant la seva exposició, haig de dir que vaig comprar-li una fotografia en blanc i negre preciosa i que tinc ara al menjador de casa. Em fa companyia. A Nha Trang existeix una Associació de Fotògrafs, com també en les altres Ciutats del país.

Llegeixo avui al diari Thanhnien que en el concurs més important del món de fotografia, en la seva 17a edició celebrat a Àustria, l’anomenat ‘Trierenberg’, els vietnamites han guanyat 5 medalles d’or i 1 de plata. M’he alegrat molt.
Per gentilesa de Hoang Quoc Tuan, podem admirar aquest retrat d’una dona vietnamita, que ell ha titulat ‘ Ulls reflectius’.
Penso que és extraordinària i una bona notícia per aquest país que poc a poc, sense presses ni sorolls, intenta que el seu poble tingui benestar i pau.

Viêt Nam: El plaer de llegir

El propassat dia 14 de març, l’article d’opinió del diari Thanhnien de Hà Nôi m’ha agradat molt i penso que val la pena fer una traducció de l’anglès.

 El títol ja es molt suggerent :  – Donant llibres als infants els donem fortalesa-

 Durant la guerra, joves periodistes i escriptors, soldats, gent del poble, estudiants,  frisàven per llegir el poema de Kieu, o , entre d’altres, les obres de Faulkner o Albert Camus,  i trobàven en ells la fortalesa per continuar en la lluita en aquells anys tant difícils. Durant el període de la colonització dels francesos, els vietnamites van fer traduccions en la seva llengua de les obres cabdals de la iteratura mundial i es van anar publicant al llarg dels anys.
Quan el sud es va trobar en una situació de revolució i guerra civil, el líder de la resistència Nguyen Van Linh – que seria anomenat anys més tard Secretari General del Partit – va obrir una biblioteca en una zona alliberada  i la va omplir de llibres dels clàssics de la literatura de tot el món, sense excepcions.
La biblioteca era oberta les vint-i-quatre hores del dia i nosaltres els soldats i la resta de la gent ens podíem instruir i llegir els llibres que ens donàven fortalesa i confiança.
Molts dels lectors eren joves que tot just havíen acabat els estudis secundaris i van començar a llegir els llibres que els van donar sabiduria i esperances en el futur.

Però, avui, sembla que els joves vietnamites, ja no ténen aquesta passió per la lectura. Ja no consideren que llegir bona literatura sigui important i formi part de les seves vides. Podria ser que el nostre sistema actual d’educació no és el més adient, ja que els ensenyen a trobar un futur millor, però no els dónen cap oportunitat per descobrir per ells  mateixos el coneixement i la cultura.

És irònic que en un món tant globalitzat i tecnològic, la joventut es miri els llibres amb indiferència.
Alguns estudiants només llegeixen llibres que són necessaris per els seus estudis.
Albert Einstein va dir una vegada que las noveles de Fyodor Dostoievsky i les simfonies de Beethoven el van ajudar a descobrir la seva teoria de la relativitat.
Hem d’encoratjar  la lectura als nostres joves i a tothom en general, però només pel fet que els agradi, que ho vulguin, que ho desitgin.
L’amor a la lectura va donar una força adicional als nostres soldats i a tota la societat civil,el poble en definitiva,, i els joves estudiants d’avui hauríen d’entendre i agraïr aquesta vida en pau que avui tenim, a les generacions que van lluitar per aconseguir-ho’.
Signat: Thanh Thao – 14 de març 2008.
És cert que els vietnamites llegeixen molt; Camus, Rimbaud, Gide, Dostoievsky, Balzac, Beaudelaire; la llista seria llarga,  i evidentment els seus poetes i escriptors. És un goig veure les llibreries a Hà Nôi o Ho Chi Minh City on es poden trobar llibres de totes les tendències. En les que vaig entrar-hi, els clàssics francesos els trobes fàcilment, com també les obres de Shakespeare, o Goethe, Keats,  Wordsworth, Faulkner.
Però si creiem el que ens diu la editorial del diari, sembla com la lectura no interessi ja als joves, i ho manifesten en aquest article d’opinió.  Les noves tecnologíes van entrant poc a poc en el seu món.
Truyên Kiêu o El conte de Kiêu, autor Nguyên Du ( 1765 – 1820 ) és el llibre del poema de narrativa de 3250 versos on se’ns explica la vida i el drama d’una noia
de gran bellesas, Thúy Kiêu amb qui tots els vietnamites s’identifiquen.
És de lectura obligada per a tots els que vulguin conèixer el cor, l’ànima i el pensament del poble vietnamita.

Dedicatòria desde Hà Nôi

Thê’ Gió’i Publishers és una editorial a Hà Nôi on al mestre Hu’u Ngoc li editen els seus llibres. També editen els llibres d’altres escriptors i el seu catàleg és molt complet; entre cultura, literatura, arts, història, geografia, economia, dret, medicina, memòries de guerra, guíes de viatge, llibres per l’aprenentatge de la llengua vietnamita. Els editen en vietnamita, francès, anglès, japonès, alemany i castellà (traduccions fetes per cubans ).

Les traduccions en anglès i francès són molt correctes, i totes les vegades que he comprat per internet un llibre directament a Thê’ Gió’, la resposta ha estat immediata i el servei excel.lent.
Quan vaig fer la comanda d’un llibre escrit per el mestre Hu’u Ngoc i Barbara Cohen ‘ Tê´t, the Vietnamese Lunar New Year’ ja fa un mes, els vaig demanar si podria escriure alguna dedicatòria.
Dit i fet; avui he rebut el llibre i escrita amb un traç de ploma tremolós, d’home vell i savi, em desitja tota la felicitat possible per aquest any 2008 – Hà Nôi, primavera 2008, Hu’u Ngoc.
‘ A despit de febrer, floreix l’ametller’ –  és un refrany tret mentres llegia El Punt, i que t’omple d’optimisme, juntament amb aquesta dedicatòria rebuda de terres llunyanes  on floreixen tants i tants arbres en aquest moment; albercoquers, presseguers, tarongers.
xin cám o’n giáo su’ Hu’u Ngoc ( gràcies, professor ).



””null””

Ma chère Cochinchine

Finalment ja he rebut el llibre que vaig trobar via Internet i que el llibreter de Troyes a França em va enviar puntualment.

És una còpia original de la única edició de l’any 1911.
Autor: Georges Dürwell, President de la Societat d’Estudis d’Indoxina amb un pròleg interessantíssim de M. Delamotte, antic Governador de les Colònies.

Em quedo amb la última frase del senyor Delamotte, escrita, no oblidem, l’any 1910.

‘Pel que fa a l’Indoxina, el seu destí està en un rumb desconegut i d’un futur probablement molt proper. El que la història ens ensenya, i que no ens està permès d’ignorar-ho, es que, arreu de la terra, si una raça conqueridora ha volgut mantenir-se polítiquicament o socialment de forma diferent al poble conquerit, aquesta unió mal entesa, invariablement portarà a un final catastròfic.’

França, Espanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Rússia, Portugal, Israel i segur que em deixo més països colonitzadors i conqueridors, van patir aquest final. Sí, em deixo els EE.UU, que sembla que no han après res de res de la història.”

Chèo – Comença la funció

Els timbals comencen a sonar i els espectadors contesten:
‘da’ – ‘sí, tots preparats’. Els músics criden a la gent a venir i a veure la funció. Dos joglars comencen a ballar per obrir espai entre els espectadors indisciplinats i tornar a deixar l’escenari lliure per retornar-lo als actors.

L’instrument essencial del chèo són els tambors. Els timbals de bronze són extraordinaris i ja en tenim constància de la cultura vietnamita del Dông So’n. Les cançons tradicionals i la música també formen part de la representació i moltes d’aquestes cançons són del secle Xè on descriuen la vida diària del camperol.
”Sembla que un presoner de guerra mongol, que era a la vegada un actor, va introduïr el llenguatge teatral en les representacions de chèo ( secle XIIIè ). Durant els anys de colonització de França, el chèo va anar canviant el seu llenguatge teatral i ja es podíen veure els joglars com interpretàven personatges (molt semblants a la ‘commedia dell’arte’ ) satiritzant el mandarí, el judge, els estudiants, el primer ministre, els petits burgesos, homes i dones del poble …..

Però el chèo sempre dóna pas a la lírica, per representar les expressions més passionals i els sentiments més íntims; amor, amistat, mort, mentides, enganys, gelosíes.
En una òpera occidental, el/la cantant s’aprèn la lírica de memòria i segueix la direcció de l’orquestra. El chèo és tot el contrari; els músics acompanyants modifiquen les cançons populars i la música, seguint els esdeveniments de l’escenari, d’acord amb les emocions, sentiments i el desenvolupament de la situació.

L’orquestra és minimalista: una cítara (dàn ngûyet), un violí (nhi), una flauta de bambú i instruments de percussió molt específics (el tambor, timbales, xilòfon i campanes de bambú).

No hi han decorats. La narració teatral (cançons, música, gest, danses, text, tot combinat ) dóna peu a l’audiència a crear ells mateixos l’espai i al mateix temps fer volar la seva imaginació.
L’actor o l’actriu comença donant el to per la resta del grup, i seguidament tots canten com en una coral. Comença amb un preludi escenificat per l’actor-cantant explicant les injustícies i la història d’un rei que promet i jura per aconseguir la pau i treball per el seu poble. A partir d’aquí, tot és improvisació i la representació pot ser curta, o llarga o tota la nit; depèn de l’audiència i de les improvisacions en el text.

Aquesta introducció podríem adaptar-la en un context occidental, molt proper a nosaltres i anar improvisant i afegint escenes i text, i cançons, i música, d’acord amb el que passi a l’escenari … o a la vida real de casa nostra !

Els que han vist la pel.lícula ‘Indoxina’ amb la Catherine Deneuve, es poden veure representacions de chèo i com la història de la noia vietnamita amb el militar francès és representada arreu del país.
Tinc la pel.lícula a casa i després d’endinsar-me dins la història i la cultura de Viêt Nam, penso que el guió està molt ben escrit i no es representa res que no sigui real.

En aquests temps de canvis i més canvis, i globalitzacions, els vietnamites ténen dues coses a fer per conservar el chèo tradicional: la seva cultura que neix dins de la seva ànima i la importància de les tradicions del seu poble que mira de cara, sense embuts, els problemes de la vida diària.

Com no vaig assistir a cap representació de chèo, no tinc cap fotografia, i és per aquest motiu que he decidit penjar la imatge d’aquesta dona del Delta del Mekong, amb aquesta mirada de complicitat i un somriure irònic, que molt bé podría ser el d’una espectadora incrèdula davant les promeses dels que manen, de construïr un pont per arribar més aviat al mercat …….